INTIMITAT


FITXA ARTÍTICA
TEXT: Hanif Kureiski
DIRECCIÓ: Javier Dualte
INTÈRPRETS: Joel Joan, Clara Segura, Pepo Blasco, Elena Fortuny i Josep Julien.
TEATRE VILLAROEL





“El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots; és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.





Realment el seu matrimoni és un fracàs? O senzillament està tenint una crisi de valors? Està deixant-se portar per una passió? Pot l’amor durar eternament? “La intel·ligència consisteix a saber valorar allò que nosaltres hem creat”, li diu Asif al seu amic Xavier perquè reflexioni sobre la seva parella i no tanqui les portes a la vida que té construïda. Però Xavier, després de sis anys de convivència, està decidit a començar una nova etapa. La resposta a aquestes preguntes va creant una història sobre l’escenari, barrejant-se amb el sentiment de culpa, els records, la por a allò desconegut i l‘esperança de trobar la felicitat.

L’obra analitza la relació d’una parella, on es relata el seu procés de descomposició, el camí que es recorre des de la fi de l’amor fins a l’inicio de l’odi. Des de el punt de vista dels protagonistes, proposa una crua reflexió sobre la maduresa, la vida en parella i l’ètica quotidiana.

Intimitat és una història del fi d’una parella. Entres al teatre, t’asseus en la teva butaca i esperes veure una obra convencional d’una parella que arriba a un moment de trencar. Però Intimitat no és només això, la seva posta en escena trenca els tòpics. Sorprèn a un espectador que de vegades sembla més ficat en l’escena que els mateixos actors. Un joc costant amb el públic que assisteix impassible a un final anunciat. Però amb una sorpresa inesperada final.

L’escenografia és simple, un saló d’una casa qualsevol que serveix d’escenari comú de moltes cases i quatre parets. Un actors justos en algunes ocasions, ficats cadascú en el seu paper i amb moments de lucidesa. Un Joel Joan sorprenent en algunes ocasions, un paper, en Xavier, que necessitava d’una personalitat com la seva. Meravellosa la Clara Segura, encara el poc espai escènic amb el que compta amb un Joel Joan massa present i aclaparador.

Anar a veure l’obra és tot un exercici de voyeurisme. Ficar-te en unes vides que no són les teves i tenir l’oportunitat de quedar-te observant sense demanar permís a ningú. Realment l’espectador assisteix bocabadat a una veritable autòpsia d’una parella des d’una perspectiva de comèdia.

2 comentarios:

  1. ai quines ganes de veure-la...però em sembla que me la perdré :(

    ResponderEliminar
  2. potser es una mica massa histèrica, tota l'obra en si, però no cansa que estiguin gairebe tota l'estona discutint. tot i que surts amb ganes de no tenir parella durant un temps. jajaja.

    ResponderEliminar