YVONNE, PRINCESA DE BORGONYA

El príncep Felip s’avorreix. La vida ordenada, les situacions esperades, les relacions d’acord amb les lleis de la natura o amb l’etiqueta dels poders i de les funcions – tot això li fa néixer, al final d’aquesta diada nacional, una lassitud malencònica molt romàntica. Només que pogués passar alguna cosa a la seva vida que no fos “una altra vegada” o “sempre el mateix”. En el seu cavil·lar, Felip topa amb un horòscop providencial des de tots els punts de vista, que li promet una “gran expansió de les forces vitals” i “hores propícies a empreses d’envergadura”; només s’ha d’esperar, una ocasió de posar-se a prova es presentarà ben aviat: Yvonne entra en escena.

Si hi ha espectacles que ens fan tornar millors, d’altres en canvi tenen el do de crisparnosels nervis, d’incitar-nos a l’agressivitat. L’apàtica Yvonne és d’aquests, i els amics de Felip no resistiran les ganes de sacsejar-la. Però el príncep, en canvi, imaginarà una farsa més noble i, responent al desafiament del destí, jugarà la carta de la seva llibertat més absoluta: decideix casar-se amb Yvonne. Però no sabrà tenir paraules vanes ni jocs innocents per a ella, i, sense adonar-se’n, Felip entaularà una partida metafísica els encadenaments catastròfics de la qual acabaran per capgirar tot el palau.


La Sala Puigserver del Lliure obre les portes a aquesta barreja de tragèdia shakespeariana, drama romàntic i vodevil que reinventa per al teatre la tradició de conte filosòfic.

Amb una escenografia majestuosa, més típica dels muntatges del TNC que del Lliure. Seients a dues bandes i escenari al mig amb mobles que pugen i baixen i del mateix material que el terra. Ho més sorprenent, sense cap mena de dubte, el joc de llums que permet aquesta disposició i inclòs l'escenari. Un blanc que canvia de color depenent dels focus. Ombres i foscors ressalten entre la voluptuositat de les tipus de llums amb que s'hi juga.


Dramàticament destaca un formidable i còmic Lluís Marco, en el paper de Rei, que convida a l'espectador a riure davant l'horror que presencien els seus ulls. Absolutament genial, Àngels Poch que omple amb la seva mestratge tota l'amplada de l'escenari. De excel·lent el seu monòleg gairebé al final de la peça.


Una de les princeses més callades de la història, la ballarina Rosa Muñoz, que ens delecta amb les seves cares com si ignorés tot el que va passant al seu voltant i que ens respon amb el seu silenci.


Una obra rematadament boja que ens fa replantejar-nos certes convencionalismes que donem per bons i que encara avui en dia imperen en el nostre món.


Tots estem exposats a la crítica de l'altre que de vegades no s'està en deixar-se la pell per qualificar-nos davant nostre, sense importar-li gens ni mica els nostres sentiments. L'art de criticar per criticar davant d'allò que resulta poc convencional.


"No m'hi penso sotmetre, l'estimaré"