Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

28/7/08

UN MANICOMI A GOA


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: Martin Sheman
DIRECCIÓ: Emilià Carilla
INTÈRPRETS: Mingo Ràfols, Manel Sans, Mercè Managuerra, Guillem Motos i Jordi Vaqué
PRODUCCIÓ: VERSUS TEATRE
VERSUS TEATRE

Estiu del 1966. En David arriba a Corfú escapant d’ell mateix. La senyora Honey apareix, a la taverna dels germans Kistos, per a donar una nova perspectiva a la vida, de la que ell fuig com ànima en pena. Però els canvis, de vegades, tenen un preu i en David encara no sap quin serà el que haurà de pagar per a la seva nova vida. Aquesta vida ja té nom, es diu Taula per a un Rei.

Daniel Hosani, l’autor de
Taula per a un Rei, es recupera, o viu, en una illa grega. Les seves hores passen al costat de l’Oliver, que se’n cuida d’ell. La Heather, la seva amiga més antiga, ha vingut de visita amb en Dylan, el seu fill. Els acompanyen en Barnaby Grace (un productor de Hollywood) i l’Aliki, la seva núvia. La intenció d’aquest viatge és la compravenda dels drets d’autor de la novel·la per a fer un musical. Una novel·la que en Daniel ha construït com un castell protector al seu voltant. Una novel·la que cadascú interpreta a la seva manera.

Aquesta és una comèdia amarga, sobre la vida i la creació, sobre la veritat i la mentida, sobre allò que som i el que hauríem volgut ser. Una obra que ens ajuda a travessar un món de foscor amb la lleugeresa que els cal a les comèdies , i que ens ensenya, com els clàssics, que només podem retornar a la llum, girant la mirada enrere o endins, o al fons i mirant de nou, des d’aquell lloc on un dia vàrem ser més nosaltres mateixos que mai.

La obra té dos parts, igual que la sala, però de seguida ens adonem que no estem en un escenari que gira, sinó que són els espectadors qui girem. Uns deu minuts per asseure’ns en les butaques buides que abans miraven i per explicar-nos un altre punt de vista de la història.


No és una gran història, però dintre de la seva senzillesa ens mostra algunes dels problemes que dia rere dia ens enfrontem, la recerca de nosaltres mateixos, com ens veuen els altres, allò que volem amagar però que només un cop d’ull valdria per endevinar-lo...

Gran interpretació de Mingo Ràfols. Només hi surt a la segona part, però només per veure com desenvolupa el seu personatge, res fàcil per un altra banda, ja mereix la pena estar assegut les dues hores i mitja que dura tota la peça. El punt de comèdia ve donat per la Mercè Managuerra, que està esplèndida en la primera part de l’obra. La resta acceptables, tret del punt d’instrionisme del personatge que vol comprar els drets d’autor en la segona part.

Escàs jocs de llums i de sorolls, tret de la campaneta que fa sonar la senyora Honey durant força estona a la primera part de l’obra. El que importa és el diàleg entre els protagonistes, tan el que es diu com el que no es diu.

Una bona proposta amb la que finalitzar les obres teatrals del Grec’08.

18/7/08

BENEFACTORS


FITXA ARTÍSTICA


TEXT: MICHAEL FRAYN

TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT

DIRECCIÓ: MANUEL DUESO

INTÈRPRETS: Josep Julien, Mercè Anglès, Anna Güell, Albert Ribalta.

PRODUCCIÓ: COMPANYIA Q-ARS TEATRE i GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA

SALA MUNTANER



David és un arquitecte londinenc que treballa en la reordenació d’un barri del sud de Londres. Es debat entre la restauració l’enderrocament i posterior reconstrucció de la zona. Alhora que ha de triar entre dues opcions contraposades a la feina, la seva vida personal també demana decisions importants. La seva dona, Jane, i els seus amics Sheila i Colin dubten si restaurar o enderrocar les seves vides. Michael Frayn és també autor de Pel davant i pel darrere. A Benefactors continua apropant- se àcidament a les relacions humanes, fent servir la comèdia per afrontar a la desconstrucció de les nostres vides.

“Si no t’agraden els problemes, renuncia a l’arquitectura; no millor, si no t’agraden els problemes, renuncia a viure”


Una comèdia o un drama, una comèdia dramàtica on la feina i les relaciones afectives es barregen. L’obra ens parla d’arquitectura, tan des d’un punt de vista físic com social i també l’arquitectura que permet o no l’edificació i el manteniment d’una relació afectiva.

Amb una escenografia austera, amb un fons, una taula amb cadires. I amb un potent joc de llums, que marquen les diferents escenes. Els canvis de lloc estan més protagonitzats pels moviments de lloc de les cadires que pel propi moviments dels actors.

La gran estrella de l’obra és sense dubte és la interpretació dels quatre actors que són quin donen tota l’acció a la peça. Fantàstics tots quatre, encara que qui més destaquen són el Josep Julien i una meravellosa Anna Güell.

Manel Dueso torna a la direcció amb una comèdia fresca, amb problemes d’avui en dia, però a la que li sobren quinze minuts de durada. Una recomanació per als que vulguin veure els seus problemes des d’un altre punt de vista.

“Yuhu!”

16/7/08

Shakespeare invade Almagro


La noche del martes en el Festival de Teatro Clásico de Almagro se puede elegir entre cinco shakespeares. No es algo especialmente buscado, aunque sí deseado, ya que desde el siglo XVII pocos autores han hablado del ser humano más profundamente que este bardo inglés que sigue arrasando en la cartelera internacional. Dos príncipes de Dinamarca buscan vengar a su padre (el dirigido por Juan Diego Botto en la Antigua Universidad y el de Réplika Teatro que ya se pudo ver ayer en la Iglesia de las Bernardas). El conjunto lo completan, además de los Hamlets, Mucho ruido y pocas nueces de Teatro defondo, en La casa de los miradores, Dos caballeros de Verona, dirigido por Helena Pimienta, en el Teatro Municipal y La fierecilla domada, dirigida por Mariano de Paco, en el Patio de Fúcares. Las tres últimas podrán verse también el miércoles...

14/7/08

N&N (NÚRIA i NACHO)


FITXA ARTÍSTICA

TEXT: Marc Rosich

DIRECCIÓ: Antonio Calvo

INTÈRPRETS: Alicia González Laá, Jordi Andujar, Cristina Gámiz, Nies Jaime, Sandra Monclús i Quimet Pla.

PRODUCCIÓ: TEATRE OBLIGATORI i SALA BECKETT

SALA BECKETT



“Yo no tengo la culpa de ser una mujer convencional. De tener la misma poca gracia que todo el mundo. De haber nacido en un piso Núñez y Navarro como todo el mundo. Con sus ascensores lacados en rojo restaurante chino y esos bambúes pintados por doquier. Nací en un piso Núñez y Navarro y quiero... necesito saber que mi vida está bien archivada, encasillada en un cuarto primera o en un quinto cuarta. Algo que me dé sentido de pertenencia a algo. Algo que me haga sentir algo. Algo. Ni más clara ni concreta puedo ser. Ni más precisa. Algo” (Núria)


La Núria i el Nacho, una parella de més de trenta anys, acaben d'hipotecar la seva vida en la compra d'un pis a un barri cèntric de Barcelona. La Núria hi ha aportat els estalvis de la seva ‘cuenta vivienda’. La mare del Nacho, que l'ha hagut de suportar a casa fins passada la trentena, els ha fet l'aval. És l'ocasió perfecta per muntar una celebració en tota regla, i per què no, per bastir una comèdia de portes, terra de parquet o rajola, i parets pintades, empaperades o alicatades.

Una comèdia que amaga un drama. El drama que viuen a diari milers de parelles joves que observen impotents com els seus estalvis i els seus sous no els arriben per a comprar un pis, i han de fer veritables esforços per aconseguir-lo.

Amb una escenografia senzilla sense gaires artificis, que fa que l’espectador imagini amb les quatre parets i un terra pintat on estaria les estances de la casa transcorre tota l’escena. Els canvis de lloc, al principi perceptibles i ben dibuixats pels actors, després deixen de ser-ho, per a convertir-se en un únic lloc per on transitar. Les llums, que serveixen per donar o treure protagonisme als actors, no juguen un gran paper durant la peça.

Gran pes per cadascú dels actors damunt de l’escenari. Genials les seves interpretacions. Molt bona l’opció de trencar l’obra quan Núria, Nacho, Nadia, Noe i Nati deixen els seus personatges aparcat i surten d’escena i es mostren al públic com Alicia González Laá, Jordi Andújar, Cristina Gámiz, Nies Jaume i Sandra Monclús.

No estem gaire acostumats a que un text ens mostri com parla la gent, sense estridències literàries i paraules que sonen bé però que realment no diuen res, ni aporten gairebé res a l’obra. Aquest text és així, natural. En les dues llengües que parlen habitualment, català i castellà, barrejades, sense cap problema entre d’elles. Naturalitat i normalitat.

Una comèdia fresca i divertida per adonar-los que malgrat que el seu contingut sigui un problema més habitual del que ens agradaria, es pot tenir una visió amable d’ell. La segona visió, l’amenaça de desallotjament de la Sala Beckett, de la seva ubicació actual, per la immobiliària, Núñez y Navarro, per convertir-la, com tantes altres espais teatrals, en pisos, es quedi només en això, una amenaça i que visqui el teatre per fer obres tan bones com aquesta, per molts anys!

“Jo vull que el meu fill neixi en un xamfrà. Vull el millor per al meu fill. I no tinc cap dubte que el millor és un xamfrà. Perquè creixi amb una perspectiva oberta, una visió d’àguila sobre el món... Cap presa se li escapa a una àguila. Cap presa se t’escapa des d’un xamfrà.
Ara en aquest moments per un xamfrà seria capaç de matar. Tot pel futur del meu fill. I, escolteu-me bé, no seré ni la primera ni l’última que mati per un xamfrà. Rius de sang, han corregut per aquest tema.” (Nati)

12/7/08

ENSAM



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: AUGUST STRINDBERG
DIRECCIÓ: TERESA VILARDELL
INTÈRPRETS: Pere Arquillué, Tamara Cunill i Ferran Vilajosana.
PRODUCCIÓ: VÀNIA PRODUCCIONS i EL GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Ensam (1903) no és una peça escrita per a ser representada. Ensam és un narració concebuda després d’un llarg període de crisi psicopàtica quan l’autor enceta la cinquantena, després d’haver fet un itinerari vital farcit d´èxits i crisis profundes. El pes vivencial de les seves paraules prové d’aquest viatge essencial que pot emmirallar-se en el nostre propi jo. Strindberg depassa la literatura narcisista del memorialisme o del dietarisme per tal d’abraçar tota l’experiència humana: l’assoliment de la maduresa passejant pel llarg camí de la contemplació solitària de la vida de tots. Aquest itinerari manifesta la dimensió real i simbòlica de la psique contemporània.
La veu d’Ensam és una veu a mig camí entre el dietari intimista i la reflexió estètica i filosòfica. És el relat de la recerca i de la reconstrucció del jo, és la crònica d’un pacte amb un mateix. És, també, una veu immediata, aclaparadora. Una veu que recorre els camins reals o ficticis del passat per fer una recapitulació testamentària d’unes dimensions només abastables per una ment que ha sentit i pensat molt intensament.
Pere Arquillué és l’epicentre de la construcció contemporània d’aquesta identitat serena, madura, i a trams convulsa, en un exercici actoral de gran potència, al voltant del qual orbiten la figura enigmàtica i poderosa de la Dona en les seves múltiples facetes: la Parca, la dona lligada al jou familiar, la guia, la mare, l´amor... En definitiva, un ésser odiat, temut i paradoxalment tan desitjat per Strindberg, representat per Tamara Cunill; i també, la joventut roent d’un pianista, Ferran Vilajosana. El joc de miralls del calidoscopi de l’Strindberg madur necessita aquests tres vidres per tal de pintar la màgia de l’espai interior de l´ànima humana.
L’espai escènic creat per Alfons Flores i il·luminat per Lluís Martí, és la representació simbòlica del recorregut que fa el personatge durant la representació que va des de l’elecció de la soledat com a mètode de introspecció curativa fins a la sortida final d’aquesta cambra simbòlica i de joventut que mercè a l’acció dramàtica es va creant en el transcurs de la representació.
L’escenografia, la il·luminació i la posada en escena piquen l’ull a l’univers que Strindberg construeix al llarg de la seva producció literària més simbolista: les cambres com a representació dels estats de la ment i els colors. Així doncs, per exemple, una cambra rosa, és per Strindberg una “sala” de tortures. El color de la tortura. El vermell mercè al seu llibre “L´habitació roja”, és el paisatge de la revolució social, etc.
"Visc la vida dels altres des de la vida dels altres"
L’obra sorprèn més que pel contingut dramàtic i artístic que poden aportar per l’escenografia. El públic és troba amb un espai gairebé buit, ja que pot contemplar en tota la seva plenitud l’amplitud de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. El joc de llums i el significat que per a l’autor tenen els colors, dóna significança a l’obra més enllà del text. Aquest massa narratiu, on l’actor Pere Arquillué fa un recital de les seves armes d’intèrpret per treure tot el seu suc.
Una de les millores propostes que fins ara ens ha ofert aquest Grec, buit de grans noms, però que de tant en tant es deixa unes pinzellades de magistralitat.
"No trobes que tot plegat és una il·lusió?"

10/7/08

Mortadelo i Filemon assagen a Oviedo


Fuente: Albert Miret (Teatral.net)


Tot és a punt per a la presentació en societat de Mortadelo y Filemón, The musical en El Fantoche de la Opereta. Les funcions s’iniciaran divendres que ve i durant tres dies a Oviedo. El Teatro Campoamor, sala que acull anualment la gala dels premis Príncep d’Astúries serà l’escenari dels personatges de Francisco Ibáñez. Després, l’espectacle es traslladarà al Teatre Tívoli de Barcelona per iniciar les tasques de muntatge que culminaran el 4 de setembre de 2008 amb l’estrena oficial.

La història és una paròdia del famòs text de Gastón Leroux que situa l'acció en el teatre de l'òpera de París i on els agents de la Tia hauran d'investigar un cas. Tot plegat una excusa per desenvolupar una trama farcida de cançons de l'època daurada dels personatges d'Ibáñez (anys 60 i 70) que enviaran l'espectador directament al passat. En paraules de José Velasco, principal productor de l'espectacle, es tracta de rememorar aquells moments de la infància en els que esperàvem que passés una setmana per comprar la nova edició del còmic de torn. La direcció musical de l'espectacle va a càrrec de Joan Enric Garde.

Mortadelo y Filemón..., amb un pressupost de tres milions d’euros finançats per Zebra Producciones i Mucho Ruido, està dirigit per Ricard Reguant, artífex de l’èxit Grease, el musical de tu vida que durant dos anys va triomfar al Teatre Victòria de Barcelona. Triomf que ara es proposa repetir. Que no vinguin els intel·lectuals ha dit a Teatralnet, això és un espectacle perquè la gent s'ho passi bé. El repartiment està encapçalat per Jacobo Dicenta (Mortadelo), Juan Carlos Martín (Filemón), Manuel Barceló (Bacterio), Frank Dubé (Super), Lola Dorado (Ofelia) entre un elenc que arriba a les 33 persones. La coreografia va a càrrec de Coco Comín mentre l’escenografia l’ha firmada Montse Amenós.

Precissament aquest ha estat un dels punts més complicats. Encabir tot el complexe entramat dissenyat per Amenós en l’escenari del Teatro Campoamor. L’altre problema dels assajos consisteix en ajustar un muntatge farcit de complexes mecanismes que s’han d’acoplar com un rellotge pel bon funcionament de l’espectacle. L’equip tècnic, capitanejat per Pep Codolosa, treballa des del mes passat dia i nit per acabar d’ultimar tots els detalls que faran de Mortadelo y Filemón... un musical espectacular.

Aquests últims dies han estat marcats per uns assajos cada cop més afinats que desembocaran en les representacions amb públic demà dijous. El test definitiu no arribarà, però, fins que al setembre Mortadelo y Filemón... es deixin veure per Barcelona.

7/7/08

ÈDIP 1, 2, 3, 4


FITXA ARTÍSTICA



TEXT: SÓFOCLES



DIRECCIÓ: JOSEP GALINDO



INTÈRPRETS: Albert Alarcón, Laia Pellejà, Lourdes Alegret, Jordi Pérez, Laura Alejandro, Joan Rafart, Judith Anglada, Toni Ramírez, Maria Fontanals, César Rojas, Sandra Hervàs, Imma Santos, Sergi Martínez i Olga Sanz.



PRODUCCIÓ: VERSUS TEATRE

VERSUS TEATRE



“Hem tractat de crear el que podríem anomenar una tragèdia grotesca (o, si ho preferiu, “una tragicomèdia grega”). Tragèdia, perquè presenta amb molta fidelitat els fets luctuosos que es narren a les obres originals. Grotesca perquè forcem les situacions portant-les al límit sense por de caure en l’absurd, l’humor negre o les situacions estrafolàries i, de vegades, poètiques. En qualsevol cas, Èdip 1, 2, 3, 4 continua parlant del poder i de es nefastes conseqüències que se’n deriven de fer-ne un mal ús.”
Visió panoràmica –dins una escenografia absolutament austera- de les cinc tragèdies gregues que tenen de nexe un estirp de magnats que gaudirà del poder a la vegada que patirà l’enveja, la venjança i la mort. L’obra es presenta com a tragicomèdia i podem veure els actors representar una guerra amb peluixos o representar una batalla mitjançant un tango entre els dos contrincants.
Una gran actualització d’un clàssic amb música i vestuari modern. Un text que s’ha menjat les parts que ajuda a gaudir de la son als espectadors i ho han acompanyat de parts musicals molt bé escollides. Una hora i mitja de clàssic rere clàssic per veure la història des d’un altre punt de vista.
Malgrat la joventut de la gran part dels actors que ens trobem damunt de l’escenari, cadascú d’ells sorprèn, cadascú d’ells, ell fa diferent a la resta. Les seves interpretacions estan força bé i fan que l’obra sigui àgil i fresca i amb un petit to d’humor.



La resta de la màgia que desprèn l’obra la protagonitzen els efectes de llum i de foscor, la interacció que es produeix entre el públic i els actors que a més d’un aconseguirà posar els pèls pe punta a més d’un.



Qui ha dit que no es poden modernitzar els clàssics sense necessitat de tallar la màgia del teatre?

3/7/08

'Spamalot' llega a Barcelona


El actor Jordi Bosch será el Rey Arturo en la versión española firmada por el Tricicle del musical "Monty Python's SPAMALOT", una parodia de la leyenda del Rey Arturo y los Caballeros de la Mesa Redonda que actualmente está en cartelera en varios teatros estadounidenses.

Bosch encabezará un elenco de ocho actores y doce bailarines que pondrán en escena el musical, que se estrenará el próximo 9 de septiembre en el Teatro Victoria de Barcelona, con funciones previas desde el 26 de agosto.

Marta Ribera y Fernando Gil serán la Dama del Lago y Lancelot, respectivamente, en un reparto de actores que se completa con Sergi Albert como Sir Gallahad; Julián Fontalvo como Patsy; Xavi Duch como Sir Robin; Jesús García como príncipe Herbert, y Josep Maria Gimeno como Sir Bedevere.

Para configurar el elenco de veinte intérpretes el pasado mes de mayo se hizo un proceso de selección en el Teatro Poliorama de Barcelona en el que participaron más de ochocientos aspirantes.

El musical está inspirado en la película "Los caballeros de la mesa cuadrada", del grupo de humoristas británico Monty Python, y se diferencia de la película sobre todo en sus parodias al teatro que se hace en Broadway, distrito teatral neoyorquino. Se estrenará en España bajo la dirección del Tricicle y de la mano de Filmax Stage, responsable de «Grease, el musical de tu vida», espectáculo musical de éxito de la pasada temporada, según han informado fuentes de la compañía catalana.

El musical fue una readaptación de la película original de John Du Prez y el componente de los Monty Python Eric Idle, quien escribió su guión y libreto y colaboró con John Du Prez en la música.

La obra se estrenó en marzo de 2005, dirigida por Mike Nichols, y ganó tres premios Tony, entre ellos al Mejor Musical de la Temporada 2004-2005. Está ambientado en la Edad Media y cuenta la historia de la búsqueda del Santo Grial por parte del Rey Arturo y sus fieles caballeros Sir Robin, Sir Lancelot, Sir Gallahad y otros personajes.


FUENTE: La Vanguardia

1/7/08

NUNCA ESTUVISTE TAN ADORABLE



FITXA ARTÍSTICA

TEXT: JAVIER DUALTE

DIRECCIÓ: JAVIER DUALTE

INTÈRPRETS: Anabel Alonso, Lurdes Barba, Francesc Lucchetti, Ruben Ametllé, Carme Poll, Albert Ausellé i Mireia Sanmartí.

PRODUCCIÓ: LA VILLAROEL, CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL i GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA

LA VILLAROEL



Un marit absent, uns fills adolescents, una amiga íntima i una veïna orbiten al voltant d’una mare omnipresent i senyora de la llar. El dramaturg, Javier Daulte pren el patró de la seva pròpia família per explicar una història plena d’amor i humor.

Quan vas al teatre amb les expectatives massa altes, perquè les crítiques després de la seva estrena a Madrid havien estat a l’altura de una gran obra i et trobes damunt l’escenari amb una obra pobra i falta de tantes coses, és normal que la decepció es dibuixi en la cara dels espectadors.

“No me digas ‘tía’ tantas veces, queda de pobre y ser pobre es lo peor que te puede pasar”


Li falta de tot. Comencem pel ritme. No és normal que els canvis d’escena es tornin insuportablement llargs. Que tot es quedi fosc durant més d’un minut, és massa per a qualsevol persona que estigui una mica acostumada a anar al teatre. I que tot el ritme es centri en l’escena, ja que de vegades quan tots els personatges es mouen i parlen a l’hora, des del primer minuts, a banda dels continus crits que surten de la boca de la protagonista, Anabel Alonso, més que ajudar a que el públic entri en l’obra li fa allunyar-se a d’altres móns.

Segon, és una comèdia, per tant caldria que el públic rigués. En bona part el públic riu, però és una comèdia que falta a la intel·ligència dels espectadors. No ens podem riure davant, per exemple, d’una escena on surt una persona discapacitada mental i físicament, que només és un joc i que resulta que la protagonista només jugava. Des d’un punt de vista d’una persona sensata, no es podria riure de la desgracia humana i més quan no es pot fer res per canviar-la. Bona part és culpa d’un text al que li falta emoció, ironia, ja que només deixa mig traçats als personatges, de vegades semblen titelles a qui els han tallat els fills.

Tant l’escenografia com la dramatúrgia estan correctes. La segona no destaca, per part de cap dels actors que estan al damunt de l’escenari. Ningú brilla, ningú crida l’atenció, les seves interpretacions són planes, sense cap tipus d’emoció, passen pels seus personatges sense pena ni glòria.

La selecció musical és ho millor de l’obra. Un toc de My baby just cares for me de Nina Simone que talla per uns minuts l’avorriment del públic assistent. Hi ha obres que mai vols oblidar i d’altres que es millor guardar-les per sempre en el més profund del nostre oblit.

“Lo ves, Blanca, a veces la vida te compensa”