Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

29/6/08

FAIRY



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: CARME PORTACELLI i TONI MARTÍN
DIRECTOR: CARME PORTACELLI
INTÈRPRETS: Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Llorenç González, Jacob Torres, Carlota Olcina i Albert Pérez.
PRODUCCIÓ: 31 FESTIVAL DE BARCELONA GREC, FACTORIA ESCÈNICA INTERNACIONAL S.L.
NAU IVANOW

És la societat i la seva moral regnant la que influeix en els contes? O són els contes els que influeixen en la mentalitat de la societat? Aquests contes, transmesos al llarg del temps han aconseguit esdevenir un referent en la nostra cultura. Els personatges i els finals d’aquests contes han anat canviant al llarg del temps segons la moral imperant en cada època.
Sobreviurien La Caputxeta, La Ventafocs o Hänsel en un món ple de llops, de gent que no vol créixer i on la bellesa és l’única arma per no ser invisible? Benvinguts al món de les fades. Aquí tot és possible. Si la realitat no t’agrada, somnia, aquí hi pots.

-“Wolf, a tots ens penja alguna cosa!”

Un recull dels contes que ens explicàvem de petits des d’un punt de vista adult. El pànic a envellir, la necessitat d’independència, la recerca del príncep blau, l’obsessió pel mal. En els personatges de la madrastra de la Blancaneus, el Peter Pan, el Llop Ferotge, la Caputxeta Vermella, la Ventafocs i la Hansel.
Fairy es podria definir com una comèdia amb música que il·lustra sobre el conservadorisme d'alguns dels personatges principals de la infància d'un munt de generacions. Però Portaceli i Toni Martin han volgut fer un espectacle entretingut, amb bones cançons, que es beneficia de la intervenció de Dani Nel.lo i Jordi Prats --excel·lents tots dos amb el saxo-- i d'una feliç interpretació coral.
Tot això unit a que la representació és realitzi a la Nau Ivanow, un espai atípic tant per dintre com per fora, fa que sigui una experiència poc comuna anar a veure aquesta obra. El que més crida l’atenció és l’escenari, com si fos de peluix rosa per on corren i viuen els personatges, amb una disposició a tres bandes. El joc de llums, roses i blaves fan la resta, juntament amb la música de dues saxos en directe, tot un plaer per les orelles.
Una hora i cinc minuts de riure’s de l’altra cara dels contes que estem acostumats a explicar. Perquè de vegades ens perdem la ironia si només ens quedem en la superficialitat de les paraules.

26/6/08

EL LLEIG



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: MARIUS VON MAYENBURG
TRADUCCIÓ: EDUARD BARTOLL
INTÈRPRETS: Pep Muñoz, Joan Negrié, Neus Umbert, Oriol Grau.
PRODUCCIÓ: SALA TRONO i TEATRE TANTARANTANA
TANTARANTANA TEATRE


Lette és lleig. Tan lleig que el seu cap li prohibeix presentar el seu nou invent, a la següent conferència d’enginyeria. L’efecte de la seva fisonomia en els fabricants podria ser devastador. En lloc de Lette serà el seu assistent Karlmann qui presenti la clavilla. Lette decideix passar a l’acció i buscar a un cirurgià plàstic. Tal i com es desperta de la anestesia, res és com abans. El doctor ha aconseguit una obra mestra i li proporciona una inimaginable carrera professional, econòmica i noves oportunitats romàntiques. Un succés rere un altre el catapulta a una completa i excitant nova vida. I la carretera de tornada al què va ser queda literalment tallada.

En una època on només es valora la imatge per sobre d’altres valors més importants i sobretot més humans El lleig ens avisa de fins on podria arribar tota aquesta exageració de la cultura estètica. La autenticitat envers la standarització. Ara ser normal és anormal. I ser lleig un handicap per prosperar. Amb humor intel·ligent aquesta obra caricaturitza l’ús i abús de les pràctiques de cirurgia estètica, la falta de criteri i personalitat i sentit crític de l’individu. No hi haurà sortida. Només un cap ben moblat arribarà a sobreviure.

En el fons de l’obra no hi ha més que una crítica absolutament constructiva al cànon de la bellesa física i a tot el que això implica. Guapo per fora, guapo per dintre. Hem canviat l’ordre. Aquesta vida és incapaç de fer per triomfar a una persona lletja. Si el triomf depèn de la bellesa hem begut oli. De fet crec que ja fa temps que hem begut oli. Però què passaria si tots fóssim guapos? I si fóssim absolutament igual de guapos? I si tinguéssim de fet la mateixa cara?



“-Tu ets lleig. És una realitat. Ningú no pot pensar res més, quan et veu. No entenc que no ho sàpigues.

- Com ho he de saber, si ningú m’ho diu?

- Perquè salta la vista.

- D’acord. Potser no sóc fantàstic. Però que per això no pugui anar al congrés de Brig em sembla absurd.”


Amb un discurs que en un principi pot semblar fàcil transcorre una trama que fa que ens plantegem fins a quin punt donem importància a la bellesa, i com passar de no tenir-la a no suposa un greu problema emocional. Un gran text que mitjançant certs pinzellades de comèdia ens desvetlla la duresa de que una vida somiada pot no ser tan fantàstica com sembla en un primer moment.

Un gran Joan Negrié dóna vida al lleig, quina cara ens permet visualitzar les transformacions emocionals que pateix el seu personatge quan canvia d’aspecte. Li acompanyen Pep Muñoz, Neus Umbert i Oriol Grau que queden una mica a l’ombra de la seva excel·lent interpretació.

El pla dramàtic ve acompanyat amb una austera escenografia, on els actors pugen i baixen de espatlleres de gimnàs. Cal destacar la gran labor dels tècnics de so, que són els que marquen el fi de les escenes amb efectes sonors i de llums.

Una obra que explica molt més del que a primera vista pot semblar. Ofereix al públic una perspectiva de la societat actual que no deixarà indiferent a ningú.


25/6/08

Segona edició del 'Come&See'


La segona edició del Festival Come&See ja és a punt. La que va començar l’any 2006 com una iniciativa bianual de l’Associació de Companyies de Teatre Professional de Catalunya (CIATRE) per promocionar internacionalment les Arts Escèniques catalanes, aquest any ha estat secundada per totes les administracions del país, tret del Ministerio de Cultura.

Anna Rosa Cisquella, presidenta de Ciatre, recordava a la premsa divendres passat durant l’acte de presentació que el Come & See es va inventar per buscar fórmules que internacionalitzessin i promocionessin el teatre català més enllà de les nostres fronteres. El Festival, inspirat en altres iniciatives d’èxit com els festivals de Singapur o Montreal, se celebrarà per segona vegada al recinte del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). El pressupost d’enguany és de 200.000 euros, dels quals més del 50% l’aporta l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) i la resta es reparteix entre l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, l’Institut Ramon Llull i la Sociedad General de Autores de Editores.

Els nous espais del TNC que serviran de plataforma a la difusió per a prop d’una quarentena d’espectacles seran la Sala Gran i els jardins, a més de la Sala Petita i la Sala Tallers, que ja es van utilitzar fa dos anys. Come & See constarà de petites representacions de quinze minuts dels espectacles triats per les companyies seleccionades amb la intenció de portar-los de gira. També s’han organitzat ponències i taules rodones, que se celebraran al Restaurant, a càrrec de representants de les Arts Escèniques de Catalunya per explicar als programadors la situació del teatre en particular i de la cultura catalana en general. Un dels elements pels quals es va mesurar l’èxit de la primera edició va ser la participació de més de 100 programadors de tot el món. Cisquella recorda que més de la meitat repeteixen. També hi ha confirmats deu programadors espanyols i entre 20 i 30 catalans.

Una de les novetats de la segona edició és la presentació d’un mapa de situació de les Arts Escèniques, amb una explicació que servirà situar als nouvinguts en la idiosincràsia del país. Pel que fa als continguts, també s’incorporen espectacles de dansa i familiars on podran participar de públic els nens i nenes que assisteixin a diferents casals d’estiu amb els quals l’organització del Festival a pactat l’assistència dels infants.

Per a la selecció dels espectacles una comissió artística ha decidit quines propostes presentades per les diferents companyies han tingut més projecció internacional. En aquesta edició, de 72 propostes han quedat 28 companyies seleccionades d’entre les que destaquen Nats Nus Dansa, Xirriquiteula, La Baldufa, Teatro de los Sentidos, Mom Produccions, Tricicle, Sarruga, Cascai, Marcel•lí Antúnez o La Fura dels Baus entre altres.

Les diferents companyies i empreses participants també poden presentar els seus projectes en un espai de difusió als programadors internacionals interessats en dur a terme una comproducció. D’entre els participants aquest any destaquem Enrique Vargas (Teatro de los Sentidos), Oriol Broggi (La Perla 29), Anna Fernández (Per Poc), Bernat Criada (Fila 7), Marc Périthou (Lanònima Imperial) o Álvaro de la Peña (Iliacán).

El Festival també incorpora un mercat “face to face” per intercanviar propostes o contractar espectacles. També servirà per que les companyies que no han estat classificades puguin presentar els seus projectes. Cisquella considera que Come & See no té un resultat immediat, és una feina que requereix temps i paciència però que a la llarga funcionarà. D’una enquesta celebrada en la primera edició, els resultats van ser molt positius. Cada dia hi haurà una festa als jardins del TNC oferta a tothom o on participaran els Castellers de Vilafranca, Always drinking marching band, Colla de Grallers, Dj Pernil i Arangu.

Anna Rosa Cisquella també argumentava la creació d’aquest festival orientat a la resta del món. Cada com és més difícil vendre espectacles a la resta d’Espanya, les cartelleres s’han acotat més i moltes comunitats autònomes tenen una quota d’ajuts a produccions autòctones que blinden els seus teatres a productes foranis. Si afegim l’encariment dels espectacles catalans s’arriba a la conclusió de la necessitat de projectar la promoció via internacional. Perquè no es pot vendre tot un espectacle com El mètode Gronhölm amb el seu equip artístic i de producció es preguntava la productora de Dagoll Dagom qui considera que només que dues o tres companyies treguin profit internacional, el Come & See serà tot un èxit.

De la seva banda, el vicepresident de CIATRE, Toni Albadalejo, insisteix que els catalans volem mostrar el que fem, al món. La vitalitat de les companyies traspassen fronteres. En la trobada de presentació van participar representants de les diferents Institucions implicades en el finançament del Festival. Ramon Muntaner, delegat a Catalunya de la Sociedad General de Autores y Editores.

Avel•lí Serrano, coordinador de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, va destacar el suport que des de la seva Administració a donat a les Arts Escèniques a travès de la Organització de Difusió Artística (ODA). De la seva banda, Jordi Martí, director de l’Institut de Cultura de Barcelona, (ICUB) va recordar la necessitat de posicionar-se correctament en els circuits de distribució per poder fer front a produccions culturals cada cop més cares. També creu que el Come & See és un repte per fer que tots els nostres productes es coguin també a nivell internacional. Finalment, Martí ha comparat la tasca del festival amb una pluja fina: ha de ser una repetició constant que permeti en el futur una millor interrelació entre circuïts de distribució.

El director de l’Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, va iniciar el seu discurs advertint que la institució que ell administra no fa cap actuació fora de l’àmbit dels Països Catalans. Però el cas del Come & See és una excepció ja que pot tenir repercusió de l’exterior. De la seva banda, el director general de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Antoni Lladó, creu que es tracta d’una oportunitat per redoblar l’impuls de la primera edició del Festival. És més una estratègia d’internacionalització del teatre. Lladó també recorda que totes les Institucions col•laboradores són catalanes. S’ha sondejat una col•laboració amb l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música (INAEM) o l’Instituto Español de Comercio Exterior (ICEX) però cap dels dos ha donat resposta positiva. Segons es va dir divendres en la taula de presentació, després de fer una valoració l’INAEM considera que el Come & See és una iniciativa massa local mentre l’ICEX opina que el teatre català no és prou espanyol.

Sigui com sigui, el Come & See aplegarà del 2 al 4 de juliol al TNC més de 100 programadors internacionals interessats en les Arts Escèniques del país.


FONT: Albert Miret (Teatral.net)


23/6/08

¿Qué inauguró el Festival de Mérida?




El Festival de Teatro de Mérida ha cambiado este año de director. Una novedad que no lo es tanto porque es algo que a esta muestra le ha pasado muchas veces. Pero Francisco Suárez, el nuevo responsable de poner en pie a partir de ahora este conocido evento, ha querido sentar reales y ha introducido cambios, al margen de que tras ser nombrado se encontró con una efeméride obligada: la del 75 aniversario de esta muestra que inauguró Margarita Xirgu con Miguel de Unamuno el 18 de junio de 1933.

Por lo pronto, el nombre. Ahora pasa a ser Festival de Mérida Teatro y Anfiteatro Romanos. La duración, que durante años se centraba claramente en julio y fue entrando tímidamente en agosto, ahora será hasta el 30 de agosto. Y las galas de inauguración y clausura. La primera se celebró anoche por todo lo alto y con retransmisión en directo por La 2 de TVE.

Una gala dividida en tres grandes bloques aislados y aislantes que nada tenían que ver entre sí, parece que intencionadamente. El primero fue un concierto de la Orquesta y Coro de RTVE que eligió a Gluck y Mozart y cuya duración, teniendo en cuenta el contexto y el objetivo fue en exceso largo, ya que duró 70 minutos. Se trataba tan sólo del inicio y el Teatro Romano es eso, un teatro sin butacas, sin respaldos, y la noche no trajo consigo el ansiado frescor tras una jornada brutalmente calurosa. Cosas que se aguantan cuando la emoción y la tensión de un texto y de unos actores sumergen a los espectadores en su propia pasión, pero no era el caso.

La segunda parte, sin duda la más esperada, era la intervención de Nuria Espert paseando por varios fragmentos de Medea, una obra y un personaje con la que la Espert (como se la llama en el mundo del teatro, al igual que a las grandes) insiste en reencontrarse desde los 19 años y que en Mérida ha representado en cuatro ocasiones. La primera en 1959. La última hace cuatro años bajo la dirección de Michel Cacoyannis. Tomó fragmentos tanto de Eurípides como de Séneca (ambos en versión de Juan Germán Schroeder) y dejó atónitos a los casi tres mil espectadores. La historia hacía un bucle allí, delante de todos, porque la actriz consiguió que todos viéramos también a la Xirgu. Primero porque era patente que estábamos ante una diosa de la escena, pero es que la Espert fue más allá. Salió con el mismo traje y el mismo peinado que Margarita en 1933 y con sus mismos colores. Rojo para el vestido, confeccionado con telas como las que llevó Xirgu, amarillo para el manto y los bordes de la túnica y un morado para el tocado que recogía el cabello.

Espert abrazó anoche la bandera republicana como lo hizo aquella mujer que dio al teatro romano una nueva vida después de tantos siglos oculto y semienterrado. Entonces estuvo Manuel Azaña, presidente del consejo de Ministros de la II República, Fernando de los Ríos, ministro de Estado, Francisco Barnés, ministro de Instrucción Pública, Andrés Nieto Carmona, alcalde de Mérida, el director de escena Cripiano de Rivas Cheriff y el mismísimo Miguel de Unamuno, que hizo la traducción del texto. Ayer el acto contó con el presidente de la Junta de Extremadura Guillermo Fernández Vara, flanqueado por la consejera de Cultura, Leonor Flores, y el actual alcalde, Ángel Calle, que se deshacía en elogios hacia su predecesor (el de 1933, claro) que "en dos años reactivó la ciudad como nunca se había hecho" con numerosos proyectos. En cuanto a gentes de la escena sí había una buena representación. Autores pocos, pero se vio a José Ramón Fernández, entre los directores el argentino Jorge Lavelli y Antonio Corencia; actores muchos como Blanca Portillo, Asunción Balaguer, María Galiana, Ernesto Alterio, Juan Margallo, Esperanza Roy, Petra Martínez, María Fernanda D'Ocón, Joaquín Kremel, José Pedro Carrión, Charo Soriano, Ángeles Martín, y del mundo de la danza Merche Esmeralda. Otros rostros conocidos fueron Lucía Dominguín, Carlos Tristancho y Javier Aguirre. También acudió la delegada de las Artes del ayuntamiento de Madrid, alicia Moreno, que anoche no ejercía más cargo que el de ser hija de Nuria Espert, que no es poco.

La parte centrada en la rememoración de la relación de ese teatro y Margarita Xirgu también contó con la proyección del documental Xirgu, la desterrada, dirigido por Christian Polanco. Y tras él y lo que provocó en el público, una mezcla de angustia, tristeza y vergüenza, otra herencia que dejó la Xirgu cuando se repasa esa vida que nunca pudo vivir en España después de que saliera de gira en 1936, llegó Andreu Buenafuente y sus colaboradores habituales. Hizó su monólogo, sus chascarrillos y presentó la programación (parte de ella) de la 54 edición del Festival de Mérida desde su humor ágil y directo. La gente le aplaudía, le reía las gracias, no digamos cuando micrófono en mano el follonero (uno de sus habituales) entraba a los políticos y los utilizaba para sus fines jaraneros. Todo muy bonito, muy gracioso, pero..., ¿qué se inauguró anoche en Mérida?

Si marcamos el territorio del espectáculo dentro de una línea imaginaria, en un extremo estaría Nuria Espert, con sus trágicas, con su oficio, con su trayectoria. En el extremo totalmente opuesto estaría Andreu Buenafuente y sus muchachos. En medio de ambos todos los demás. ¿Qué se inauguró anoche en Mérida? ¿Se abre la veda? ¿Todo vale a partir de ahora?

A Buenafuente no hay nada que criticarle. Es un genio en lo suyo y lo hace muy bien. Pero su reino no es de este mundo. Él pensara que esto es un disparate. Pero a él nunca se le ocurriría pensar que es merecedor del Nobel de literatura por el simple hecho de que se escribe, y muy bien, sus monólogos. Buenafuente no tiene nada que hacer en un acto del Festival Grecolatino de Mérida, ni en el Teatro Real, ni en el Liceo, ni en Salzburgo, ni en la Cour d'Honneur del Palais des Papes de Avignon. El populismo fácil y resultón no debería invadirlo todo. No se debería permitir la frivolización de estos territorios. Ellos tienen su propio terreno y allí son dioses. Pero no pueden compartir el trono con Margarita Xirgu, con Nuria Espert, con Séneca, Eurípides, Sófocles...

Quizá el contar en este acto con Buenafuente fuera una buena idea, pero totalmente equivocada y quien haya pensado que era para divertir a la gente y que no se aburriera el público, sólo habría que decirle con todo cariño y todo respeto: ¡¡¡Majadero!!!


FUENTE: El País


11/6/08

Converses 2008



DIMARTS 10 DE JUNY, A LES 19:30

Biblioteca Horta-Can Mariner

Oriol Broggi, Joan Anguera, Mercè Pons i Carles Martínez

El rei Lear

Modera: Xavier Graset


Mentrestant el Grec escalfa motors… s’avancen algunes propostes en forma de xerrades. El cicle de ‘Converses 2008’ va arrencar ahir amb el seu plat fort “El Rei Lear”. A taula, l’Oriol Broggi, director del muntatge que es representarà a la Biblioteca de Catalunya del 27 de juny a l’1 d’agost; Joan Anguera, Mercè Pons i Carles Martínez, tres dels deu protagonistes de l’obra.

Debatre sobre la gran tragèdia de Shakespeare sempre resulta difícil. La seva obra és força coneguda, ja que s’han fet moltes representacions, però no cal esbudellar l’obra en una xerrada com aquesta abans de que el públic vagi a veure-la.

Aquest any, i fa poc menys d’un mes hem pogut veure a Barcelona la representació del mateix text que ha fet el Centre de Arte Dramático Nacional al Teatre Nacional de Catalunya. Les comparacions són odioses i el llistó que ha deixat aquesta companyia està molt alt. Veurem a partir de finals de mes, si aquesta nova versió de l’Oriol Broggi aconsegueix emocionar-nos i captivar-nos com ho va fer la del TNC.


Altres converses:


DILLUNS 30 DE JUNY, A LES 19:30

Biblioteca Jaume Fuster

Carlota Subirós i Alba Pujol

Rodoreda. Un retrat imaginari

Modera: Xavier Graset


DIJOUS 3 DE JULIOL, A LES 19:30

Biblioteca Vapor Vell

Alfonso Vilallonga

La pata de flamingo

Modera: Xavier Graset


DIMARTS 15 DE JULIOL, A LES 19:30

Biblioteca Sagrada Família

Narcís Comadira i Oriol Genís

Pisans i caderneres

Modera: Xavier Graset


7/6/08

El Lliure més britànic


L'estiu és a tocar i els teatres, inscrits o no al Grec, fan balanç de la temporada 2007-2008 i escalfen motors per a la propera. Ahir va ser el torn del Teatre Lliure. Àlex Rigola, director artístic, va presentar els seus projectes imminents en una convocatòria festiva que es va arrodonir amb la ja tradicional botifarrada, un dinar informal en què els directius i treballadors del teatre fan el dinar per al seu públic fidel (Amics del Lliure), companys de professió i premsa.

El programa dibuixa quatre produccions que passaran a la sala gran, quatre més a la petita, el cicle Radicals Lliure, dues reposicions, un miniprograma de música i activitats relacionades. El que afecta la vinguda de companyies de fora no està tancat. Rigola remarca la voluntat que hi passi un públic que no ha estat mai al teatre, "no en el sentit de captació sinó buscant una cosa que l'atregui". Aquest any va portar 100% Marocain, creació de Saïd Naciri, amb una ocupació del 68% en un sol dia.

Rock'n'roll, l'últim treball de Tom Stoppard, obrirà la temporada. L'acció transcorre entre el 1968 i el 1990, a Cambridge i Praga, i és una reflexió sobre el desencís de l'esquerra. La dirigeix Àlex Rigola. Lluïsa Cunillé, dramaturga resident al Lliure, aportarà El bordell, que dirigirà Xavier Albertí. "És un bordell que s'inaugura el 23-F a la frontera, perquè aquell dia tothom fugia i hi passava pel davant...", diu Rigola, assegurant que serà un text divertit i amb sorpreses.

Un altre destacat és Traïció, del Nobel de literatura Harold Pinter, on Carles Alfaro (Moma Teatre) dirigirà Francesc Orella: "És una coproducció amb El Canal, de Salt, que estrenem aquí i després portarem allà. En tenim una altra a la inversa, però deixaré que us l'expliquin ells". Eren a la botifarrada, però no van dir-ne res.

Dansa i música

Play with the tiger, de l'última Nobel, Doris Lessing, dirigida per Carlota Subirós, i i L'home coixí, de Martin MacDonagh, dirigida per Xicu Massó, completen la cartellera teatral, a la qual cal sumar dues produccions de dansa: una de la companyia Gelabert Azzopardi, també resident al Lliure, i l'altre de Mal Pelo.

Rigola anuncia la reposició de les obres estrella de la temporada: Coral romput, de V. Andrés Estellés (dir.: Joan Ollé) i La forma de les coses, de Neil LaBute (dir.: Júlio Manrique). El miniprograma de música recuperarà el concert d'Albert Pla que s'ha hagut d'ajornar, un solo d'Alfonso Vilallonga i "podria haver-hi un concert de Carles Santos". Tot sigui per trencar amb la invasió del millor teatre britànic i anglosaxó que viurà el teatre de Montjuïc.


3/6/08

Mor el mestre Gonzalo Pérez de Oleguer


Porto pocs anys escrivint crítiques de teatre, només una temporada penjant-les en un bloc públic, però avui aquest bloc està de dol. Ha mort, el que per mi, en la meva modèstia opinió, era el millor crític de teatre de Barcelona, un gran mestre, Gonzalo Pérez de Oleguer.

Pérez de Oleguer va dedicar tota la seva vida al teatre, primer des d’una llibreria per on van passar els representants més importants de l’escena. Va provar la seva sort com a empresari a La noche de los asesinos, que va representar el debut professional de Mercedes Sampietro. També va fundar i dirigir la revista Yorick del grup ‘Bambalinas. Des de feina més de 20 anys ens delectava amb les seves crítiques teatral a El Periódico.

Bona part de les seves vivències sobre el món escènic i nombrosíssimes anècdotes es recullen al seu darrer llibre, Els anys difícils del teatre català, un assaig editat per Arola.

Pérez de Oleguer, de caràcter optimista sempre veia l’ampolla mig plena, accentuant les coses possitives que era segons deia ‘les que ens ajuden a seguir experimentant’.

El passat febrer, José Lluís Bozzo, al davant de Dagoll Dagom, va dir que Pérez de Oleguer ‘Mai li va agradar fer por amb les seves crítiques.”

La seva passió pel teatre li ha acompanyat fins als darrers dies de la seva vida que va escriure la seva darrera crítica. Amb el s’ha mort una època del teatre català.

Us deixo amb la seva darrera crítica, descansi en pau, mestre!:


"Sang al Camp Nou

Caldrà agrair-li a David Plana (Manlleu, 1959), autor del magnífic text Mala sang (Sala Beckett, 1997), que hagi escrit 'Dia de partit', un text original, tan enrevessat i exagerat com vulguin, però que parla de coses d'avui o aprofita coses d'avui per parlar de sentiments i frustracions dels ciutadans corrents.
Tots necessitem buscar-li un sentit a la vida; ¿pot el futbol, la passió pel Barça, l'odi (?) al Reial Madrid, solucionar aquesta necessitat? La primera escena sembla que va per aquí. Després, en l'última, al Camp Nou després del partit del segle, veiem que pel camí s'han perdut massa coses. Tot s'ha fet confús, s'ha complicat sense necessitat, sobra sang i sobren càntics i cridòries.


S'anuncien musicals amb el futbol com a teló de fons. Esperem que siguin de millor factura. Que l'últim sentit de la vida no estigui ni en la família, ni en els fills, ni en els diners i sí en el Barça és un tema per a sociòlegs, però és un tema. Plana l'aborda dramàticament al Teatre Lliure a través de sis personatges, però des de la confusió. Crea un embolic mental que danya el text original i com a conseqüència perjudica l'espectador. Hi ha solucions encertades com dibuixar els dos personatges femenins mirant-s'ho tot a distància, entre divertides i preocupades. Les regles que marquen el mercat del món tenen la seva referència en el futbol, on, segons l'autor i el protagonista de l'obra (un magnífic Julio Manrique), hi ha la llotja, autèntic centre de poder. Accedir-hi és acostar-se a aquestes cotes. Pressió mediàtica, tàctiques de joc, manipulacions, tot és vàlid en un món en què manen els diners.

Ritme endimoniat
Tinc la impressió que Plana s'ha llegit una sèrie de llibres sobre el Barça, sense aconseguir després una bona solució a l'hora de traslladar la filosofia d'aquesta material a una peça teatral dramàtica. Títols com L'entorn. Joan Laporta en lluita pel poder (Cossetània Edicions) i L'estètica i les seves heretgies. Xavier Rubert de Ventós (Ed. Anagrama). L'endimoniat ritme que marca la bona direcció de Rafel Duran facilita que els diàlegs siguin com bales que a vegades arriben al seu destí i altres no. Insisteixo en la molt bona feina de Manrique, un expresidiari que ordeix una colossal trama per accedir a aquesta llotja, des d'on vol moure les tecles del món. Ambició, tota la que vulguin. Però un camí tortuós per arribar a un final excessivament confús.

'Dia de partit' se segueix amb interès i juntament amb la feina de Manrique i Maria Molins, compleixen Joan Carreras, Chantall Aimée i Fèlix Pons. I aplaudiments per a la feina de Duran. No estem davant d'una obra ben acabada, però sí davant d'un text valorable, valent, que obre una bretxa en una zona plena d'interès. El futbol, les desaforades passions que desperta, els comportaments dels que el practiquen i dels aficionats, les seves influències, són carn dramàtica. O còmica si ho prefereixen. Però material teatral, sens dubte."

Gonzalo Pérez de Olaguer
El Periódico 17/05/2008

SUSHI



FITXA ARTÍSTICA


TEXT: MAR MONEGAL

DIRECCIÓ: CARLES CANUT

INTÈRPRETS: Chantal Aimée, Dafnis Balduz, Jordi Banacolocha, Anna Güell, Norbert Ibero, Jordi Martínez i Alba Pérez.
PRODUCCIÓ: FUNDACIÓ ROMEA
TEATRE ROMEA


Sushi és un rotllet d’emocions, conflictes, pors, incerteses, rialles i experiències vitals. Sushi és la família. Sushi és el rellotge que batega des que naixem. Sushi és la capacitat de somiar i d’imaginar. Sushi és la por a quedar-nos sols. Sushi és l’obsessió per agradar. Sushi és la innocència i la veritat. Sushi és un mirall. Sushi és la fruita del temps. Sushi és la línia que separa el cel del mar. Sushi és el cicle de la vida.

Una gran lectura dramatitzada d’un gran text. Els actors que han llegit l’obra magnífics, tots i cadascú d’ells. Les se ves paraules ens han traslladat durant hora i mitja a un escenari virtual. Els seus gestos, les seves expressions que encara que podien haver-se quedat assegudes en la seva cadira, han volat alt fins arribar a fer que la imaginació del públic volés amb ells.
Gran text teatral, d’una nova autora de la jove dramatúrgia catalana. Fresc, íntim, carregat d’ironia, desbordant de sentit de l’humor per explicar petites vivències. Escenes curtes però denses, sense que li pogués treure cap frase, perquè totes elles estan on haurien d’estar. I gran elecció de la música que separava les diferentes escenes.

Amb més experiència com Jordi Banacolocha, que broda cada text que interpreta i les que gairebé acabem d’arribar aquest món interpretatiu com la jove Alba Pérez, que ha estat genial, tots han merescut la intensitat de l’aplaudiment que el públic, que abarrotava el Romea, els ha acomiadat.

Una obra que, a part de la lectura dramatitzada d’aquesta nit, mereix una oportunitat per a ser representada.

2/6/08

EL COL·LABORADOR


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: FRIEDRICH DÜRRENMATT
TRADUCCIÓ: ALBERT TOLA
DIRECCIÓ: Manuela Lorente
INTÈRPRETS: Jordi Banacolocha, Frank Capdet, Jaime C.Segura, Alicia Corral, Quim Dalmau, Jordi Godall, Maite Legarrea, Jorge Yamam Serrano.
PRODUCCIÓ: MANUELA LORENTE, SÈZUAN S.L.
TEATRE DE PONENT

“Ens hem d’oposar als aconteixements. Res és inevitable ni determinat. Que tot sigui trivial des d’un punt de vista ‘còsmic’ no altera el fet que tot sigui significatiu en present immediat. La protesta del Friedrich Dürrenmatt es dirigeix contra el món tal com és i contra els homes que el governen.”
(Wellwarth)

La primera vegada que es fa aquest text en català. Sota un argument de cinema negre i amb una maquinaria de comèdia, es produeix una reflexió sobre les conseqüències de les eleccions i sobre la importància de la responsabilitat moral individual en el conjunt de la societat.
Un projecte ambiciós que no defrauda. Amb una escenografia modesta, amb escassos elements transcorre la història. Unes magnífiques interpretacions de Jordi Godall, de Frank Capdet i Jordi Banacolocha supleixen la manca d’artificis escènics.
Hi ha detalls poc cuidats, que malgrat que parlem d’una producció petita s’haurien de cuidar, com la pronúncia i vocalització d’alguns intèrprets secundaris, part important de qualsevol bona interpretació escènica.
Una bona representació pels que vulguin gaudir del teatre en estat pur sense la necessitat d’artificis tecnològics.