Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

31/12/08

Resum 2008




Millor text original 2008: Germanes de Carol López (Villarroel)

Millor text adaptat 2008: El Rey Lear de Juan Mayorga (CDN i TNC)

Millor direcció 2008: Carol López per Germanes (Villarroel)

Millor actriu 2008: Lluïsa Castell Quan la Nora va deixar al seu home...(TNC)

Millor actor 2008: Jordi Bosch Spamalot (Victoria)

Millor actriu de repartiment 2008: Amparo Fernández per Germanes (Villarroel)

Millor actor de repartiment 2008: Joan Carreras per Rock'n'roll (Lliure)

Millor il·luminació 2008: El Silenci del mar (Sala Muntaner)

Millor escenografia 2008: Com pot ser que t'estimi tant (Poliorama)

Millor vestuari 2008: Yvone, princesa de Borgonya (Lliure)

Millor obra de 2008: Germanes de Carol López (Villarroel)

28/12/08

HIKIKOMORI



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: JORDI FAURA
DIRECCIÓ: ABEL COLL i JORDI FAURA
INTÈRPRETS: GEORGINA LATRE, JORDI MARTÍNEZ, ÀNGELS POCH, MINGO RÀFOLS, ENRIC RODRÍGUEZ i PAU VINYALS.
PRODUCCIÓ: LA TROCA PROMOCIONS ARTÍSTIQUES
VILLARROEL TEATRE

'Hikikomori' és 'aïllament', el dels joves japonesos que un bon dia decideixen tancar-se a la seva habitació i no sortir-ne durant anys. És una mort en vida, o potser no, potser el món de fora ja no els aporta res i troben que l'únic que mereix la pena els arriba mitjançant la televisió, la música o els videojocs.

Però realment l'obra parla de la resta, de qui envolta a un hikikomori. La família, els amics, la societat que està evolucionant sense un camí predeterminat. Per a l'espectador hikikomori és una porta per la que passen la resta dels personatges; una mare (Àngels Poch) i una pare (Mingo Ràfols) abnegats, sense esperança, una germana (Georgina Latre) obsessionada per una operació de pits, dos amics (Enric Rodríguez i Pau Vianyals) que encara confien que parlant-li darrera la porta aconseguiran que surti i un europeu (Jordi Martínez) que no s'arriba a creure el que veuen els seus ulls.

El text és àgil, el ritme en escena és ràpid i els diàlegs són petits dards que es llancen els personatges entre ells. Viuen en una societat on el valor primordial és la competició, arribar a ser el primer costi, el que costi. I els que no arriben la mateixa societat els sacrifiquen i d'altres es suïciden per no veure el món que els espera.

Hikikomori ens mostra que les noves generacions interpretatives una vegada més trepitgen fort l'escenari i estan al nivell dels que ja porten uns anyets a l'ofici. El protagonisme principal en aquesta peça de totes maneres és d'ells. Gran interpretació de Pau Vinyals i Enric Rodriguez, encara que la major sorpresa és la lolita del segle XXI, Georgina Latre broda el seu paper, sobretot en el duel interpretatiu que manté amb el Mingo Ràfols on demostra que és capaç de menjar-se l'escenari pam a pam.
Això sí, els mestres, Mingo Ràfols, una calmada i pausada Àngels Poch i Jordi Martínez tampoc desmereixen als seus respectius papers.

L'espectacle emmalalteix d'escenografia. Plana, asèptica, sense punts de suport per als intèrprets on agafar-se, que els ajudi a no sentir-se en mig d'un no res, a sentir-se en part de tot. El joc de llums de vegades resulta caòtic als ulls de l'espectador que miren atònits en busca d'algun significat ocult que els hi hagi volgut mostrar expressament el director.

Un teatre reflexiu, actual, que convida a l'espectador a plantejar-se si els passos donats cap al progrés no es giraran més d'hora que tard en la nostra contra.
De moment, la gran majoria de hikikomoris estan al Japó, però al ritme amb el qual avança la societat no seria d'estranyar que tothom portéssim un hikikomori dintre.

25/12/08

DUBLIN CAROL



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: CONOR MCPHERSON
TRADUCCIÓ: LLUÍS MIQUEL BENNÀSSAR
DIRECCIÓ: MANEL DUESO
INTÈRPRETS: MANEL DUESO, ÀUREA MÀRQUEZ i BERNAT QUINTANA
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT
SALA BECKETT

La Sala Beckett ens té acostumats, any rere any, a delectar-nos amb cicles d'autors efervescents. Ara li toca el torn a l'irlandès Conor McPherson, del que s'ha estrenat la primera de les quatre obres que podrem veure aquesta temporada en aquest espai.

'Dublin Carol' és un conte de Nadal. La vigília de Nadal, el sexagenari John (magistralment interpretat pel Manel Dueso), encarregat d'una funerària, parla amb el seu jove ajudant, Mark (Bernat Quintana). Malgrat que representen dues generacions força distants, tenen en comú una mateixa realitat plena d'alcohol, desamor i els devastadors efectes que provoca la solitud. El contrapunt a tots dos ho marca l'aparició de Mary (Àurea Màrquez, els seus minuts a l'obra són realment una joia) que obliga a enfrontar-se a John a tot el que ha estat la seva vida.

Manel Dueso dóna una lliçó magistral de teatre tant al públic com als dos actors que li acompanyen. Malgrat que el text, al menys en una gran part no li acompanyi, en alguns moments es fa massa pesat per la verborrea que ha de soltar, Dueso no deixa que el seu personatge se li escapi de les mans ni un sol segon.

Li acompanyen, una Àurea Màrquez que ha baixat una mica el 'llistó' després d'una esplèndida Hedda Gabler amb la que ens va delectar la temporada passada. O tal vegada perquè el seu paper no donava per més. I en Bernat Quintana, al qual tots hem vist créixer en la petita pantalla, que ara demostra la seva 'savoir faire' al damunt d'un escenari.

Amb una escenografia de només una estada, l'oficina de pompes fúnebres i una il·luminació sense gaires pretensions, descobrim com d'un text que podia haver passat sense pena ni glòria es pot arribar a aconseguir un bon muntatge.

Mor el dramaturg Harold Pinter




El dramaturg britànic Harold Pinter, autor de més de trenta obres com 'L'habitació', 'The Dumb Waiter' o 'The Caretaker', el seu gran èxit que li va arribar al 1963. El Nobel de Literatura de 2005 va morir a causa d'un càncer de fetge als 78 anys a la seva casa de Londres, segons ha informat la seva segona esposa. Pinter, a més de dramaturg va ser poeta, guionista i actor. Quan se li va otorgar el Nobel, l'Acadèmia sueca li va calificar com ' el representant més destacat del teatre britànic de la segona meitat del segle XX'.

Harold Pinter ha sigut sempre conseiderat com un escriptor políticament compromès. Als darrers anys les seves crítiques estaven dedicades a la guerra d'Irak, per la seva implicació del Regne Unit amb l'Administració nord-americana. Tony Blair va ser la diana principal de les seves protestes, al que va calificar com 'criminal de guerra'.

17/12/08

MAMA MEDEA



FITXA ARTÍTICA
TEXT: TOM LANOYE
TRADUCCIÓ: FERRAN BACH
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, LLUÍS VILLANUEVA, CARLES CANUT, VICTORIA PAGÈS, BORIS RUIZ, ÀNGELS BASSAS, JOAN NEGRIÉ, DAFNIS BALDUZ, BORIS CUCALÓN/ALBERT SALAZAR, PAULA MARTÍNEZ/ CLÀUDIA PONS.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Fa uns mesos, Puyo estrenava en el mateix escenari, ‘Espectres’ i era criticada per haver dilapidat la memòria d’Ibsen. Ara se’ns presenta amb una revisió del mite de ‘Mama Medea’ d’Eurípides, escrit per Tom Lanoye, i la crítica l’ha possat en un altar. Què ha canviat? Doncs res, perquè de la mancaça de l’espectacle d’Ibsen també aquest emmalalteix.
Una direcció caòtica, com he vist poques. L’innovació per l’innovació de vegades es troba amb una paret que no és capaç d’aguantar-la i cau pel seu propi pes, com és el cas. Els personatges que ha dirigit Puyo apareixen i desapareixen en l’escenari sense que hi hagi cap punt d’inflexió per als ulls de l’espectador que ajudi a situar-lo dintre de la història i no fer-lo divagar pel seu propi jo.
La Mama Medea de Puyo, interpretada per Roser Camí, que encara el seu primer protagonista amb més pena que glòria, és increïble, l’espectador està veient Mama Medea però podia veure qualsevol altre personatge.
L’escenografia ja mereix un punt i a part. Un escenari giratori, ambientat en l’antiga Grècia que no aporta res de nou a l’espectacle i que només fa que la revisió del clàssic quedi situat en l’espoca que li correspond. Si que és cert que en la segona part necessita un canvi escenògrafic i que no s’hauria de produïr en el mateix que es desenvolupa la primera.
El temps converteix aquesta obra en insoportable, llarga i tediosa, si ben és cert que la segona part és més agraïda que la primera, no aconsegueix que el públic oblidi la primera.
Ho millor de l’obra sense dubte el Joan Negrié, que durant la segona part interpreta una dona de fer feines antologica. La resta s’ho havien pogut estalviar.

SPAMALOT


FITXA ARTÍTICA
TEXT: ERIC ILDE& JOHN DU PREZ
VERSIÓ I DIRECCIÓ: TRICICLE
INTÈRPRETS: JORDI BOSCH, MARTA RIBERA, FERNANDO GIL, SERGI ALBERT, JULIÁN FOLTALVO, JOSEP MARIA GIMENO, JESÚS GARCÍA y XAVI DUCH.
PRODUCCIÓ: JULIO FERNÁNDEZ, CARLOS FERNÁNDEZ y JOAN LLUÍS GOAS
TEATRE VICTORIA

No sóc gaire amant dels musicals, sempre m’ha agradat més el teatre de text. Però les dues hores de ‘Spamalot’ se’n van fer curtes i podia haver estat dues més sense parar de riure i sense avorrir-se ni un sol instant.
‘Spamalot’ caricaturitza la recerca del Santo Grial en la Edad Mitjana per part del Rei Artur i els seus fidels caballers, amb més o menys sort.
Impagable l’actuació de Jordi Bosch, el Rei Artur, que canta, balla i entre mig practica mil i una ganyotes. La Dama del Lago, Marta Ribera, també broda el seu paper, amb la seva meravellosa veu, encara que en alguns moments sembli una miqueta sobreactuada. Sergi Albert, que al gener es incorpora al repartiment de ‘La Bella y las Bestia’, com sir Galahad és sense dubte el personatge més còmic de tots, i el que provoca el somriure només trepitjar l’escenari.
No és un musical normal, dels que estem acostumats a veure, ja que no té un gran cos de ball, però no importa perquè el que importa és riure’ns de totes les tradicions establertes i fer que el públic s’oblidi per complert de les seves preocupacions durant dues hores.
I ja sabeu si la vida et porta problemes, sempre busca el costat bó de la vida i possat a xiular... Always look on the bright side of life...

2/12/08

JUGAR AMB UN TIGRE



FITXA ARTÍTICA
TEXT: DORIS LESSING
TRADUCCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
DIRECCIÓ:CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, JOAN CARRERAS, BELÉN FABRA, ALBA PUJOL, ALBERT RIBALTA, ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ:TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE

Doris Lessing és un regal. I veure l'adapció de la seva única peça teatral és una meravella pels sentits. Només pel text ja mereix la pena pagar l'entrada. Però el que et trobes dins de l'Espai Lliure sobrepassa els euros de la taquilla. Anna i Dave, o el que és el mateix Belen Fabra i Ernest Villegas, són una parella que lluita cos a cos contra els convencionalisme socials que envolten a qualsevol parella. Tot l'estona es produeix un joc, entre els protagonistes, i aquestos i el públic.
Més d'una hora i mitja de concentració absoluta, perquè el text ho requereix, és d'una d'aquelles obres que penses que si perds una miqueta, encara que només hi fossin uns segons, estàs perdent tota una joia.
Belen Fabra, malgrat que en les seves darrers incursions teatrals no hagi estat massa encertada, aqui ens descobre totes les pors i el caos de l'ànima de Anna Freeman que lluita incansablement per no convertir-se en aquelles dones a les que tant destesta. Ernest Villegas sap com imprimir-le al seu David Miller tota la força per plantar-li cara a una Anna Freeman en ple estat catastròfic.
Anna Azcona i Albert Ribalta destaquen als seus papers secundaris d'una soltera amb poques possibilitats de casar-se i un casat infeliç, cínic i tarambana, respectivament.
Un escenari a quatre bandes típic de l'Espai Lluire ens ofereix totes les seves possibilitats de veure com els personatges es desenvolupen en tres habitacions mínimes. Els clarobscurs dels jocs de llums fan la resta per a que els ulls de l'espectador vegin més estàncies de les que poden diferènciar a simple vista.
Una peça de Doris Lessing que malgrat haver-se escrit fa més de cinquanta anys, està en plena vigencia. És possible mantenir la llibertat individual dintre del matrimoni?