Verónica Forqué dirigeix 'Adulterios' a l'Apolo

Jo l’adulteri el veig en les meves amigues; d’infidelitats només sé el que me n’expliquen elles, aclareix Verónica Forqué en la presentació d’Adulterios, aplaudida comèdia teatral de Woody Allen que arriba al Teatre Apolo de Barcelona el 10 de juny sota la seva direcció i amb María Barranco i Miriam Díaz-Aroca en el repartiment. Per l’actriu madrilenya, els títols de les seves pel·lícules (com Sé infiel y no mires con quien o Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo) són pura ficció. I ho és també el d’aquesta comèdia sobre libidos desbocades, enganys i mentides. Fa 30 anys que visc amb la mateixa persona, sempre molt fidel, assegura amb la seva peculiar veueta per passar la qüestió de banyes a les seves dues actrius: A mi no em miris, profereix Barranco que, no obstant, deixa una escletxa al perdó conjugal: No cal posar-se molt estreta; cal renovar-se i pensar que tot es pot salvar. Els adulteris passen a les millors famílies.

Més reticent al perdó és la televisiva Díaz-Aroca: El que ja està ferit, més val liquidar-ho. Això de voler un nen o anar de viatge per salvar la parella no funciona. I el que tampoc funciona, ni tan sols per a la lleial Forqué és això del matrimoni. És la mort de tota esperança, escriu Allen a l’obra, i la directora ho ratifica: Per això jo no m’he casat. Si hi ha un contracte pel mig ja no m’agrada; estic amb algú perquè hi vull estar, crec en l’amor lliure.

El muntatge, que suposa l’estrena de Barranco i Díaz-Aroca en l’escena barcelonina (Forqué hi va debutar l’any passat com a actriu amb ¡Ay, Carmela!) i el primer treball conjunt del trio, explica les peripècies de Phyllis (Barranco), una psicoanalista brillant i malparlada, molt avesada a les aventures i amb una bena als ulls fins que, per nassos, recobra la vista, diu l’actriu malaguenya. Díaz-Aroca és la seva amiga Carol, més primitiva, apassionada i amb menys enteniment.

Explica Forqué que tenir-les totes dues a l’elenc, juntament amb Fermín Herrero, Fernando Acaso i Paloma Bloyd, ha estat un luxe: «Estic encantada de treballar amb dues actrius tan altes, tan guapes i netes. Barranco hi aporta la seva particular vena còmica, m’agrada molt aquesta cosa absurda que té, i Miriam també té molt humor». Els afalacs són recíprocs. «Als directors no els agraden gens els actors; serien més feliços si poguessin treballar amb dibuixos animats. És un avantatge treballar amb una directora que és actriu», sosté la més divertidíssima de les almodovarianes Mujeres al borde de un ataque de nervios.

De neuròtiques també ho són les dones, i tots els personatges d’aquesta comèdia, que Allen dibuixa amb traç àcid i una mica diabòlic però també compassiu i tendre, molt humà, segons la directora, que ha seguit fil per randa el muntatge del novaiorquès. La sofisticada escenografia ens porta a l’escenari habitual del cineasta amb un preciós skyline de Manhattan apareixent per una finestra. És una obra escrita per a dones, com la majoria dels seus treballs. Un text molt intel·ligent al qual he sigut molt fidel, postil·la Forqué.

Font: Inma Fernández (El Periódico)

No hay comentarios:

Publicar un comentario