UN MARIT IDEAL



FITXA ARTÍSTICA
TEXT: OSCAR WILDE
TRADUCCIÓ: JORDI SALA
ADAPTACIÓ: JORDI SALA i JOSEP MARIA MESTRES
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, CARME BALAGUÉ, ABEL FOLK, CAMILO GARCÍA, JOEL JOAN, MERCÈ PONS, ANNA YCOBALZETA.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA


Robert Chiltern és un marit ideal per a la seva dona Victoria Chiltern, un polític brillant i un perfecte cavaller. Davant de tota la resta de la societat ambdós es mostren com un matrimoni feliç. Aquesta harmonia es veurà amenaçada quan irromp la malèvola i seductora Mrs. Cheveley que vol fer xantatge a Robert Chiltern amenaçant-lo amb revelar un obscur secret del seu passat que li va permetre forjar la seva admirable carrera política i el seu matrimoni. Assetjat, demana consell al seu gran amic, Arthur Goring, conegut en l’alta societat per la seva intel·ligència i els seus abillaments: tot un dandi.

Un marit ideal és una comèdia de saló amb un estil irònic ens presenta les dobles morals, les mitges veritats, els prejudicis de l’alta societat de qualsevol país. Fins aquí, res el podem retreure. El problema arriba quan volem anar un pas més lluny. Oscar Wilde era un autor romàntic, que va viure a finals de segle XIX, on no existien ni els sms, ni els mails, ni una idea d’Europa amb Parlament inclòs. I qui li anava a dir al senyor Wilde que escriuria la vida d’una tal Paris Hilton, Gina Chiltern, abans que aquesta naixés.

Josep Maria Mestres la va encertar fa un parell de temporades quan va recuperar El ventall de Lady Windermere, també de Wilde. La temporada passada ens va regalar un gran Bernard Shaw amb ‘La casa dels cors trencats’, però no esperen veure una representació com aquestes dues citades en ‘Un marit ideal’, perquè diuen que les comparacions poden ser odioses.

Les idees d’Oscar Wilde, molt vigents encara, com les que expressa en el text original de Un marit ideal no calen ser actualitzades per un espectacle que busca més l’espectacle per l’espectacle que fer un bon muntatge d'un bon text. L’adaptació de Jordi Sala i Josep Maria Mestres li passa el mateix que a la majoria de clàssics actualitzats perden bona part d'allò que els va convertir en clàssics. Si se'm permet un bon espectador de teatre sap que al segle XIX, quan va ser escrita aquesta obra, no hi havia ni mòbils, ni per tant sms, ni gairebé telèfon.

Els actors intenten conduir el vaixell a bon port i alguns fins i tot ho aconsegueixen. Un clar exemple, és un brillant Camilo García, totalment desconegut per a molts espectadors i que hauria de deixar-se veure més sovint damunt d'un escenari, per a delectar-nos no només amb la seva perfecta dicció de bon doblador sinó amb el seu mestratge d'actor consagrat. Li acompanyen Abel Folk i Joel Joan sempre correctes. Una gran Mercè Pons, que juntament amb Camilo són el millor de l'obra. Sílvia Bel, Anna Ycobalzeta i Carme Balaguer mostren intermitents signes de correció.

Una de les grans apostes teatrals de la temporada es queda en aposta a l'espera que el públic decideixi o no pujar-la als altars.

2 comentarios:

  1. Tot això que dius, m'ha orientat prou i confirmat la meva sospita: Hi ha adaptacions totalment innecessàries.

    ResponderEliminar
  2. M'alegra comprovar que no has perdut l'esperit critic que et caracteritzava, tot i fer les critiques mes 'rebaixades' de to.

    Potser no caldria actualitzar segons quins textos, si ja son bons de per si.

    ResponderEliminar