Eurídice, òrfena

La dramaturga nord-americana Sarah Ruhl fa catarsi amb el mite d'Orfeu i Eurídice. L'autora, que es va quedar sense pare quan era petita, opta perquè Eurídice baixi mig enganyada al món dels morts per recuperar la convivència amb el seu pare.

Ruhl imagina que el viatge comença quan Eurídice rep una carta del seu marit difunt que la fa baixar fins a l'inframón, on s'apleguen els morts. Abandona Orfeu i, aquest, enamorat tant de la música com d'Eurídice, decideix endinsar-se en el perillós món de les tenebres per recuperar-la.

Eurydice, que es representarà de dijous a diumenge al Teatre Lliure dins del Festival Grec de Barcelona, és una altra proposta del director Bijan Sheibani, que ja va sorprendre amb The brother size fa un parell d'anys, també en el Grec. Un altre cop l'acció és central. El públic l'envolta pels quatre costats. En aquesta ocasió, l'actuació se serveix d'un element central elevat que facilita transicions. I és que, pel director, la versió de Ruhl s'acosta a «la poesia dramàtica». Efectivament, les transicions suposen una mena de somni que, per moments, recorda Alícia al país de les meravelles. L'obra es va estrenar al gener a Londres i, segons explica el director, molts cops els espectadors li comenten que al final tenen la sensació «de despertar d'un somni».

Precisament per aquesta semblança amb el somni, l'obra traspua aires onírics contínuament. Eurídice (Ony Uhiara) admet que el seu personatge té algun complex d'Electra perquè s'estima el pare i això li impedeix estimar sense reserves Orfeu. El que es podria contemplar com un triangle amorós, en realitat, diu Rhys Rusbatch (que fa un paper doble d'home dolent interessant i de Senyor de l'Inframón) que és una corda en què a les dues puntes hi ha el pare i Orfeu i, al centre, Eurídice dubtant sobre a qui estima més. La música, precisament, recorre als instruments de corda, quasi hipnòtics.


Font: www.elpunt.cat

No hay comentarios:

Publicar un comentario