Desprès de cinc anys de la seva creació, la companyia teatral Flyhard obre una nova sala, el 15 d'octubre, on representar les seves propostes. El nou teatre, ubicat al barri de Sants, només programarà autors catalans. El nou espai, de grandària reduït, només quaranta localitats, està condicionada per obres de petit format i que requereixen molta proximitat amb el públic. Es busca, així, recuperar un estil de teatre que demani la relació emocional directa amb l'espectador.

Durant aquesta primera temporada, autors joves catalans com el Jordi Casanovas (director de la mateixa sala i companyia), Alberto Ramos o Cristina Clemente representaran les seves obres. SALAFlyHard està oberta a col·laborar amb altres espais escèniques amb l'intenció de difondre i estrenar textos contemporanis catalans i també alguns clàssics poc representats. Un altra de les seves propostes serà la lectura dramatitzada del mateix tipus de textos que els que es representen. A més els autors veuran publicats les seves obres per intentar difondre encara més els seus textos.

La primera estrena serà Un home amb ulleres de pasta, escrita i dirigida pel propi Jordi Casanovas i interpretada pels actors de la companyia: Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergio Matamala. Un home amb ulleres de pasta és una comèdia que sorprenent desemboca en una història de terror. Amb funcions divendres, dissabte i dilluns, de moment fins a finals del mes d'octubre amb ganes de prorrogar.

Després es representarà Els últims dies de Clark K d'Alberto Ramos i dirigida per Jordi Casanovas. Ramos és un autor inèdit que s'estrena al panorama teatral català amb aquesta obra, una comèdia protagonitzada per personatges mítics contemporanis com Superman, Lois Lane i Clark Kent i la seva lluita per determinar la seva identitat personal.

SALAFlyHard, situada al carrer Alpens, 3 buscarà consolidar-se com una sala destinada al teatre català contemporani, amb arguments pròxims i sorprenents al públic que tinguin ganes d'escoltar una història d'ara i aquí, les seves pròpies històries.

Més informació a: http://www.flyhard.org/


Font: Butaques i Somnis

El director de cine y teatro británico Sam Mendes se ha asociado con la BBC para llevar a la televisión cuatro obras históricas de Shakespeare, en una de las series más ambiciosas proyectadas por la cadena pública del Reino Unido.

Mendes, que ganó un Óscar de Hollywood al mejor director en 1999 por American beauty, será el productor ejecutivo de las versiones televisivas de Ricardo II, Enrique IV partes I y II y Enrique V -que se rueda por primera vez para la pequeña pantalla-, según informan hoy los medios británicos.

Los filmes se proyectarán en 2012 en la BBC2 como parte de una temporada dedicada a William Shakespeare (1564-1616), en la que se incluirá una obra teatral del bardo televisada en directo. El director dijo estar "encantado" con el proyecto, en el que participarán nombres destacados del teatro británico como Richard Eyre, Simon Russell Beale y Rupert Goold.

Fuente: www.lavanguardia.es

El VIII festival Terrassa Noves Tendències (TNT) se abre, además de a la danza, a todo tipo de espectáculos multidisciplinarios, entre los que destacan un espectáculo en homenaje a Michael Jackson y una obra sobre el arte y el poder a cargo de Rossy de Palma y David Fernández.

El festival se celebrará desde este jueves hasta el 6 de octubre y abrirá con We was them, de la compañía belga Soit; una reflexión sobre el Síndrome de Estocolmo a través de la danza de cinco bailarines.

El mismo día, en la sala Maria Plans, se podrá ver por primera vez Èdip Rei del Pop, una creación de Marta Gil y Albert Tola inspirada en Michael Jackson. Se trata, según sus autores, de un montaje que habla de "la pérdida de inocencia, de la perversión y sobre todo, de la necesidad de magia".

El 2 de octubre llegará (Des)variaciones Goldberg, en la que David Fernández reinterpreta las famosas 30 variaciones que Johann Sebastian Bach compuso para animar las noches de insomnio del conde Keyserlingk.

Para esta ocasión, Fernández, que ha tenido que aprender a tocar el clavicémbalo viendo videos en YouTube, se acompaña de Rossy de Palma, que también se ha encargado del vestuario de la obra.

El certamen, con predominio de montajes catalanes, también cuenta con la presencia de dos insignes bailarinas catalanas: Sol Picó con El Senyor de les Mosques, espectáculo ganador del Max en 2010, y Àngels Margarit con Fexelf, un montaje familiar.

Font: www.lavanguardia.es

El sindicat d'actors i actrius professionals valencians xifra en un 40% la reducció dels “bolos” que atribueix als retalls de Teatres de la Generalitat

En la temporada 2009-2010, el treball dels actors i actrius s'ha vist reduït en més d'un 40% dels bolos pel País Valencià i en aquests moments més del 80% d'aquests professionals es troben sense treball, segons dades fetes públiques hui pel sindicat d'actors i actrius professionals en un comunicat.

El sindicat considera aquestes xifres una prova de què “les retallades de Teatres de la Generalitat a les companyies i les sales han afectat la professió de forma demolidora”.

Respecte al Pla d'Infraestructures Culturals 2011-2017 de la Conselleria de Cultura per un total de 92,7 milions d'euros els sindicats ha explicat que si es destinara un 10% d'aquest pla a l'exhibició teatral en els pobles “s'acabaria una gran part dels problemes actuals del teatre valencià”.


Font: www.elpunt.cat


La magia de Chéjov vuelve a los escenarios. La palabra del maestro vuelve a sonar en las tablas españolas cuando se han cumplido, hace pocos meses, los 150 años de su nacimiento en lo que hoy es Ucrania. Y lo hace de diversas formas y en más de una idioma pues junto al estreno de montajes nacionales se unirá próximamente otro procedente de Bielorrusia que representará en Madrid una musical La boda en ruso. Pero antes será el turno de El viaje del actor, un trabajo de Francisco Plaza que comenzará sus funciones en los Teatros del Canal el próximo 1 de octubre.

El montaje no es en sí una obra teatral de Chéjov. El viaje del actor es la suma de tres pequeños textos que Plaza ha unido entresacándolos de la producción de un autor que no sólo fue grande en la escritura dramática sino que tambien fue el gran maestro del relato. Con ellos devuelve a la escena, pero a la vez recuerda un teatro ya desaparecido. "Queremos rendir un homenaje a los hombres del teatro, a todos, pero, en especial, a una raza en extinción, la de esos hombres como Vicó, Rodero o Lemos que eran directores, primeros actores y empresarios de sus obras todo a la vez", explica Plaza. Para eso ha escogido La audición, La petición de mano y El canto del cisne, unos textos que permiten ver la profesión teatral desde instantáneas diferentes.

La primera es la de ilusión. A través de una joven que ha recorrido cientos de kilómetros a pie para presentarse a una audición, Chéjov muestra los inicios de quienes sólo conocen lo que se ve en el escenario y quieren ser éllos los que transmitan la magia a los espectadores. Luego continúa con la representación por parte de la compañía a la que ha sido admitida la actriz de La petición de mano, para finalizar el montaje con El canto del cisne.

El texto es un precioso monólogo con el que un viejo actor repasa su existencia, más que su carrera, porque en realidad ambas son inseparables. "Habla de una forma de hacer teatro que ya no existe,cuando el teatro era una forma de vida y no una forma de ganarse la vida como es ahora", comenta Plaza con pena. Y así concluye El viaje del actor con un anciano en "la oscuridad y soledad de un teatro vacío, olvidado por sus compañeros que no entienden a un viejo fuera de época". Pero que sirven para situar "la palabra y al actor en el centro de todo, como protagonistas del hecho escénico", asegura el director.

El montaje permite asomarse a la obra de uno de los principales literatos del siglo XIX. Chejov es uno de los grandes maestros de todos los tiempos del relato corto, pero también uno de los autores dramáticos que marcan la historia del teatro. "Para mí es por lo menos tan importante como la tragedia griega y Shakespeare", ha manifestado el director alemán Peter Stein, uno de los popes escénicos de los últimos 40 años de la escena europea. Pero también en la americana es reconocido por, entre otras cosas, "la enorme influencia que tuvo en toda la generación de dramaturgos de los años 60" como destaca Juan Carlos Gené.

Ese ascendente ha sido plasmado también en el cine, con adaptaciones de sus obras o sirviendo como inspiración para películas de directores tan dispares como Woody Allen (Hannah y sus hermanas, basada en Tres hermanas) o Louis Malle (Tío Vania en la calle 42).

El secreto radica en que es un autor luminoso, que entró como pocos en el alma de sus compatriotas y llegó hasta el fondo de la decadente sociedad rusa de su época, la previa a la de las revoluciones de comienzos del siglo XX. Nacido en el decadente puerto de Taganrog el 29 de enero de 1860 era hijo de un padre brutal que además se arruinó cuando el chico aún estaba en la escuela por lo que tuvo que pagarse sus estudios con el dinero que obtenía de unas clases particulares que daba. Por eso siempre recordó su infancia y adolescencia como un mal periodo que aparece en alguna de sus obras. Pero consiguió salir adelante y licenciarse en Medicina, carrera que compaginó con la escritura de relatos cortos para ganar un dinero con el que ayudar en la casa familiar.

Las colaboraciones literarias le proporcionaron dinero y reconociento, por lo que poco a poco amplió las miras artísticas. Así, en 1896 escribió La gaviota, que obtuvo un sonoro fracaso al principio y que se convirtió en gran éxito al año siguiente, cuando la dirigió Konstantín Stanislavski para el renovador y legendario Teatro del Arte de Moscú. Ambos colaboraron en otros tres grandes montajes, Tío Vania, Tres hermanas y El jardín de los cerezos, aunque el estreno de esta última causara una discusión con el director, que había decidido incluir una secuencia de sonidos fuertes para acompañar el texto.

A Chéjov esa idea le molestó y fue cuando vino a decir que en su próxima obra no habría ni llamadas a la puerta ni pájaros que piaran; tan sólo la palabra y unos actores con los que pasar un momento maravilloso sin que parezca que sucede nada a su alrededor.


Fuente: Rafael Esteban (www.elmundo.es)


Els dos últims éssers humans del planeta, un home i una dona, sense possibilitat de reproduir-se, anhelen transmetre a algú tota la creació, els seus coneixements, la història... Volen salvar la humanitat del silenciós oblit del cosmos. Però no hi ha ningú. Ni una mala bèstia a qui explicar-l'hi. Només un arbre.

Ho explica, amb la fusió de disciplines que la caracteritza, l'Agrupación Señor Serrano a Contra.Natura, el primer dels espectacles d'aquest col·lectiu capitanejat per Àlex Serrano i Pau Palacios que es presenta a la sala Beckett (del 29 de setembre al 3 d'octubre). Després arribarà Memo (del 6 al 16 d'octubre), un exercici sobre la construcció i l'adulteració dels records i Katastrophê,un work in progress amb terratrèmols, genocidis, pluja àcida i desenes d'ossets Haribo (gominoles), obert al públic el 9 i 10 d'octubre. A més, de l'1 al 16 d'octubre, estarà exposada al vestíbul la instal·lació interactiva Easy reggae rider. Els assistents, pedalejant sobre una bici, experimentaran una passejada per un paisatge imaginari esquitxat de successos visuals i sonors.

Contra.Natura parteix de la premissa que «l'extinció de la raça humana, tard o d'hora, és inevitable», segons va explicar ahir Palacios, codramaturg d'un muntatge que reflexiona sobre la relació entre la creació humana -efímera i fràgil- i l'acció de la naturalesa -infinita i omnipresent-. Per fer-ho se serveixen de dos performancers -la ballarina Ester Formet i l'actor Diego Anido- i la seva habitual fusió de llenguatges: teatre físic i gestual, dansa, vídeo i software interactiu. «La nostra proposta no té res a veure amb l'ecologisme. Expliquem que, enfront del poder irreductible de la naturalesa, els humans s'esforcen inútilment per lluitar contra l'oblit i la desaparició. Aquesta batalla està perduda», postil·la Palacios.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)


S'obre el teló i apareixen penjats del sostre quatre cantants, dues dones –Begoña Alberdi i Claudia Schneider– i dos homes –Antoni Comas i Toni Marsol– que es mouen com pèndols emprenyats d'un costat a l'altre de l'escenari, subratllant el que canten i criden amb els sorollosos cops de peu amb què s'impulsen cap a l'altre extrem de la caixa escènica. Fi de l'escena 1. Segona escena: de dalt de l'escenari baixa una gran caixa tancada. Quan està al nivell de terra, una serra comença a perfilar una porta des de l'interior i irromp en escena una dona –Queralt Albinyana– que comença a relatar de manera impetuosa les 42 maneres de matar un capellà. Acaba la seva dissertació amb una conclusió que la trasbalsa: mai no podrà matar tots els capellans. De sobte, es troba malament i vomita compulsivament. I a continuació, apareix en escena, rodolant, una fregadora humana –la ballarina Ana Criado– per netejar el terra humit.

Això és un tast del que es veurà divendres i dissabte vinent al Teatre Municipal de Girona: l'espectacle Chicha Montenegro Gallery, creat i dirigit per Carles Santos (Vinaròs, País Valencià, 1940), una coproducció entre el Teatre Lliure i El Canal que inaugurarà el festival Temporada Alta 2010. Ahir, al costat d'Àlex Rigola (Lliure) i Salvador Sunyer (El Canal, TA), Santos va agrair la “confiança absoluta” que les dues parts han dipositat en ell. “He fet el que he volgut, tot i tractar-se d'un espectacle inaugural. Em noto molt radical en aquest espectacle: té coses impròpies de la meva edat”, va dir Santos amb una ironia molt pròpia del seu tarannà.

“En aquest espectacle, Carles Santos ens ha deixat sense dues potes: el terra, ja que estem suspesos en l'aire; i la música, que ha quedat reduïda a quatre veus, sense cap instrument”, va apuntar Comas, que col·labora amb Santos des d'Asdrúbila (1992) i està en disposició d'afirmar que “aquest és un dels espectacles més complicats que hem fet”.

Àlex Rigola, ja en retirada del Lliure, va destacar la bona entesa i les cinc coproduccions que aquesta temporada han impulsat amb Temporada Alta i El Canal. “Encara estem per sota d'altres països europeus en matèria de coproducció. Qui està produint ara a Espanya? Molt poca gent. El Lliure, El Canal i Temporada Alta estem creant pel nostre compte un teixit de coproduccions de manera orgànica”, va afegir-hi Rigola.


Font: Xavier Castillón (www.elpunt.cat)

100% Santos

by on 17:09
S'obre el teló i apareixen penjats del sostre quatre cantants, dues dones –Begoña Alberdi i Claudia Schneider– i dos homes –Antoni Coma...

Una veintena de cuentos del escritor catalán Quim Monzó se ha convertido en la inspiración de la obra L'illa dels monzons, del director Jordi Faura, que recalará en el teatro La Villarroel de Barcelona, a partir del 1 de octubre, a cargo del director Jordi Faura.

En la presentación del espectáculo, el segundo de esta temporada en La Villarroel, Faura ha destacado que la obra, que supone una adaptación de 19 fragmentos de la obra Vuitanta-sis contes, es un "muestreo del mundo de Monzó en sentido amplio". De hecho, ha escogido los más breves para poder interpretar más cantidad de historias y las que tenían un sentido correlativo.

El director del proyecto, Carles Canut, ha especificado que los criterios de selección de los relatos han sido el humor, la ironía y las imprevisibles soluciones que propone Monzó al final de una historia. Un náufrago en una isla desierta espera, en vano, ser rescatado. Un grupo de naturalistas desembarcan en la isla con ganas de refundar el mundo y huir de los 'humos y las envidias' de la civilización occidental.

Los actores Pau Roca, Beth Rodergas --la cantante--, Jacob Torres y Mònica Glaenzel protagonizan el reparto, escogidos por su personalidad y por su singularidad, ha comentado Canut.

La obra recoge la frase de Monzó: "Triunfar en la vida es llegar al punto en que todo te dé tan igual que no anheles ningún sueño inalcanzable".


Fuente: www.lavanguardia.es


El festival Cos de Reus, dedicat al moviment i el teatre gestual, farà enguany un pas més cap a la internacionalització. No només programant els espectacles de companyies de França, Alemanya o el Japó, sinó també creant sinergies amb altres festivals europeus. Per això, en la que serà la tretzena edició, que tindrà lloc del 14 al 24 d'octubre, s'hi han convidat els directors de tres festivals europeus més, els de Varsòvia (Polònia), Anvers (Bèlgica) i Vordingborg (Dinamarca), que, juntament amb el de Reus, consensuaran la posada en marxa d'un projecte comú “per donar a conèixer les joves promeses europees”, segons va dir ahir Cèsar Compte, director del CAER (Centre d'Arts Escèniques de Reus). Els responsables dels quatre festivals volen anar de bracet a l'hora de “donar resposta a la visió de creació i projecció internacional del CAER”. En aquesta mateixa línia de rellançament internacional, per als dies 22 i 23 s'ha convocat una trobada de teatre popular, que reunirà una quinzena d'especialistes del món professional i acadèmic (com ara el director de l'escola parisenca Aidas, Carlo Boso) que intentaran treure del sac de les “arts menors” aquest tipus de teatre.

En la tretzena edició del Cos hi prendran part 25 companyies. El cartell està encapçalat per la francesa Voyageurs Immobiles, considerada un referent de l'avantguarda escènica internacional; la japonesa Derashinera, amb l'espectacle de mim Fugue X, i dues companyies habituals del festival reusenc: la madrilenya Yllana, que en aquesta ocasió presentaran la comèdia familiar Zoo, i Familie Flöz, amb l'espectacle de màscares Garage d'or. Als teatres i espais a l'aire lliure de la ciutat també s'hi podran veure altres artistes i companyies, com Kamchatka, Claire Ducreux i Toni Mira i Bambalina Teatre.


Produccions pròpies

El CAER estrenarà tres produccions pròpies. Una, que serà la que inaugurarà el Cos, és la performanceClaim Your Place I + P, signada per les catalanes Núria Legarda i Laia Cabrera. El muntatge estableix un pont entre les arts visuals, l'acció, la música, l'espai i la llum. La segona producció pròpia, vinculada al teatre popular, serà No mataràs, un espectacle de carrer sense tarima que la companyia catalana Criatures representarà a la plaça de les Peixateries Velles en tres episodis, els dies 20, 22 i 23. Criatures barreja la figura del joglar tradicional i l'acció teatral més visual i física, per bastir una història “de sang i fetge” en clau de comèdia. I la tercera estrena del CAER serà la coproducció amb Escena Nacional d'Andorra Badomies, un espectacle de música i vers en moviment que es basa en les faules que La Fontaine va escriure sobre els animals. Després de la seva estrena a Reus, l'espectacle farà gira per diverses ciutats franceses.

La regidora de Cultura de Reus, Empar Pont, va recordar ahir que el Cos s'ha fusionat enguany amb un altre festival de les arts i el moviment: el Mésdansa. Per això s'ha canviat el subtítol del festival i s'ha substituït la denominació “mim” pel concepte més ampli de “moviment”. Ara, el Cos és el festival de Moviment i Teatre Gestual. El pressupost és de 150.000 euros, el mateix que van tenir l'any passat els dos festivals.


Font: Carina Filella (www.elpunt.cat)

Un Cos més europeu

by on 16:59
El festival Cos de Reus, dedicat al moviment i el teatre gestual, farà enguany un pas més cap a la internacionalització. No només programan...

Cerdanyola tenia gana de FIT. Molta gana. Segons s'ha pogut veure, tenia fam. La massiva afluència d'espectadors, de divendres a diumenge, ha desbordat els espectadors i també els organitzadors: l'entitat Bambalina i l'Ajuntament. A hores d'ara, uns i altres encara rumien les raons que han fet que aquesta edició del Festival Internacional de Teatre Infantil i Juvenil hagi tingut tan d'èxit. La coincidència amb les festes de la Mercè no feia pas pensar en tanta quantitat de gent. La primera mostra que el FIT d'enguany prometia ja es va veure divendres a la tarda al parc del Turonet. Allà s'hi feia, per primera vegada, un espectacle abans de la inauguració oficial. La vela en què es feia l'espectacle de malabaristes de Circoxidado, tot i les 250 localitats, es va fer petita. I no només divendres, sinó també dissabte i diumenge. La mateixa situació es va reproduir els tres dies al Museu d'Art de Cerdanyola (MAC) Can Domènech, i també a l'espai Enric Granados. L'alegria per l'èxit d'assistència contrastava amb les cares desil·lusionades dels que no havien pogut passar més enllà de la porta. I més mala cara feien les persones que no havien pogut entrar per segona vegada. La presidenta de Bambalina, Rosa Maria Soler, es mostrava ahir “molt sorpresa” per la resposta del públic. “Hi ha participat molta gent, però també n'hi ha hagut molta que s'ha quedat al carrer”, constatava Soler. “Em sap molt greu per als més menuts, perquè ells això no ho entenen”, es lamentava. Aquesta massiva assistència va fer que moltes persones que havien comprat un abonament de sis entrades no el poguessin gastar perquè les localitats s'havien exhaurit. Els organitzadors es van brindar a tornar els diners de les entrades que no s'havien fet servir. Amb vista a l'edició de l'any que ve caldrà buscar solucions perquè això no es torni a produir. Les sales de petit format no van donar a l'abast, el teatre de l'Ateneu pràcticament es va omplir i els carrers van tenir riuades de gent que volien participar en les cercaviles. Però la ciutat no té sales més grans... Soler recorda que el pavelló de Can Xarau ja no es pot habilitar com a teatre des de fa tres anys i reconeix que, en efecte, “falten espais grans”. El futur assenyala l'auditori que es vol fer a Can Xarau però, de moment, la il·lusió només és al paper.

I per acabar-ho d'adobar, el laboratori teatral de divendres, destinat als professionals, es va suspendre perquè a la majoria dels inscrits els va sortir feina.


Font: Carles Aluju Ferrer (www.elpunt.cat)

Fam de FIT

by on 16:57
Cerdanyola tenia gana de FIT. Molta gana. Segons s'ha pogut veure, tenia fam. La massiva afluència d'espectadors, de divendres a di...


Dotze joves actors, d'entre setze i divuit anys, no professionals (al menys de moment) i envoltats d'un equip tècnic i artístic professional són els encarregats d'obrir la nova temporada del Teatre Ponent a Granollers aquest i el proper cap de setmana. De-sideris (Looking for Hapiness) és un espectacle de creació sobre el desig durant l'etapa de l'adolescència.

Desprès d'una acurada selecció de tots els joves que es van presentar a les proves, dels vint finalistes, la direcció de Robert Romei i Marta G. Ortín va decidir escollir només a dotze. Gairebé un any d'assajos han servit per millorar l'entrenament actoral, treballar els materials del muntatge i cohesionar al grup. Han estat els propis intèrprets qui a mesura d'assajar han anant construint el text: Núria Adán, Duna Bosch, Mireia Bosch, Yerey Cremades, Adrià Girona, Marina Gual, Teresa Guixé, Noel Jiménez, Cèlia Legal, David Martín, Aïda Nacher i Raúl Ribas. Tots ells han estat assessorats en el procés de composició del text per Helena Tornero.

De-sideris (Looking for Hapiness) és un teatre amb joves i sobre joves. Un nou punt de vista amb els ulls dels mateixos protagonistes que pretén donar una altra visió d'aquesta etapa de la vida i apropar el teatre als més joves. Agafant com a punt de partida el text de Franz Wedekind El despertar de la primavera, que va ser revolucionari per ser el primer en portar el tema de la sexualitat dels joves a l'escenari.

De-sideris (Looking for Hapiness) no només és teatre, és un espectacle escènic complert ja que combina música, dansa, efectes audiovisuals i, òbviament, la paraula.


El cos com a protagonista

Wedekind denunciava la hipocresia d'un món que defugia mirar directament els cossos, els desitjos, els plaers. Un món ple de tabús i prohibicions. Avui, pel contrari, vivim en un món on el cos ha esdevingut com a protagonista i no defugim els plaers, més aviat vivim en una permanent recerca d'un plaer immediat mitjançant el consum de tots tipus de productes, encoratjats per la publicitat, la mateixa que repeteix una i altra vegada que són molt més lliures, però, ho som, realment?

Sense desig estaríem morts. El desig mou la nostra vida, les nostres ambicions i els nostres somnis. De-sideris (Looking for Hapiness) és un joc sobre l'única cosa que possiblement és comú a tots, més enllà de la cultura, la nacionalitat o la història personal de cadascun. La força més humana, i per tant, la més teatral.


Un projecte singular

Aquest és un projecte novedós al nostre país, encara que a d'altres països europeus té antecedents com per exemple la coreògrafa Pina Bausch va crear un espectacle de dansa amb avis.

El Teatre de Ponent continua així a seva trajectòria com un clar exponent de l'anomenat 'teatre social', fem servir el teatre com una eina social i crear una nova manera d'entendre la necessitat de noves tècniques, noves maneres de produir, nova manera d'organitzar els assajos i amb una clara aposta per la creació contemporània, jove i catalana.


Font: Butaques i Somnis

Més informació: www.teatredeponent.com



TEXT: EDOARDO ERBA
TRADUCCIÓ: JOAN NEGRIÉ
DIRECCIÓ i ADAPTACIÓ: JUAN CARLOS MARTEL
INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ i ALBERT TRIOLA
PRODUCCIÓ: SALA TRONO
LA VILLARROEL


Primera obra de la temporada i primera sorpresa, agradable. La Marató de Nova York, que només hi serà fins diumenge 26 a la cartellera barcelonina, combina a la perfecció l'humor amb un puntet de dramatisme.

Aquesta carrera de preparació d'una de les curses més importants del món ens permetrà descobrir les singularitats de l'amistat dels dos protagonistes. Tota una carrera d'obstacles entre seguir corrent i/o parar i donar la volta.

Només dos actors damunt l'escenari, buit com mai havíem vist abans (al menys de manera professional), vestits amb malles per a córrer i disposats a fer-ho durant l'hora que separa l'inici de la tan anhelada meta.

Perfectament interpretada per Joan Negrié i Albert Triola, tota una demostració del domini dels dos actors dels recursos còmics. Gestos que busquen l'empatia amb el públic que agraeix l'esforç físic i mental d'una hora de "training" amb una merescuda ovació final.

Després de sorprendre'ns amb El Lleig, la Sala Trono torna a produir teatre amb un segell propi de qualitat sense estridències. Aquest cop, Joan Negrié i Albert Triola marquen un pas segur i amb bon ritme d'èxit rotund i assegurat allà on vagin.

LA MARATÓ DE NOVA YORK

by on 17:08
TEXT: EDOARDO ERBA TRADUCCIÓ: JOAN NEGRIÉ DIRECCIÓ i ADAPTACIÓ: JUAN CARLOS MARTEL INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ i ALBERT TRIOLA PRODU...

Fer que l'espectador somrigui i, també, reflexioni. Comèdia, en definitiva. En aquest cas a partir d'una mirada a la intimitat, sexualitat inclosa, de dues parelles d'uns 60 anys, en la tercera joventut, com diu un dels seus actors, Josep Minguell. Pasta fullada, títol obert a qualsevol expectativa, obre la temporada al Gaudí amb la que és la seva aposta del curs amb un text del responsable del teatre de l'Eixample, Ever Blanchet, i una direcció d'Òscar Molina.

El Gaudí no havia convocat mai, en els seus dos anys i mig de vida, quatre intèrprets amb tant recorregut, teatral i televisiu, per a un espectacle. Margarida Minguillon i Carles Sales són una de les parelles; Josep Minguell i Carme Sansa, l'altra. Encarnen uns amics de tota la vida, un quadrimonide classe mitjana, que sospesen la possibilitat de conviure junts, per ajudar-se en l'últim tram de la seva existència, en lloc d'haver d'acabar en un ­geriàtric.

Aquestes parelles parlen de sexe. Un dels marits encara es planteja reptes sexuals complicats. L'altre, per contra, va costa avall. Les seves dones, mentrestant, ho enfoquen d'una manera més tranquil·la. No dialoguen només de sexe amb naturalitat, també de la vida, l'amor i la mort. "Ho fan a la francesa, com si fossin de París", diu Molina.

Tot flueix durant 12 escenes amb fons musical dechanson en una proposta que Molina ha plantejat de forma molt dinàmica, física. "Volia anar en una direcció diferent del que hem vist d'ells sempre. Treballar en un espai amb el públic en quatre costats i tan a prop reclama molta veritat", sosté.

"Ens ha demanat coses com si tinguéssim 20 o 30 anys. És l'obra més difícil que he fet", subratlla Minguell. Ho afirma algú que, com els seus companys, fa més de 40 anys que puja a un escenari. Intèrprets amb tant passat com un present incert. "No es cuida els actors amb trajectòria», apunta Sales, que rei vindica la gent de la seva generació de manera molt esportiva. «Hi ha gent que puja corrent al Pedraforca amb 65 anys".

Font: Jose Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)
Julia torna a casa després de 10 anys. Allà es troba amb un món que no és precisament feliç, encapçalat per una mare, malalta, amb el caràcter cada dia més agre. El germà gran no està gaire millor i el petit, deficient mental, se segueix comportant com si fos un nen. Aquesta és a grans trets la sinopsi d'El sueño de Bambi, l'obra de la jove companyia Entropel que obre aquesta setmana la programació del SAT!, el teatre municipal de Sant Andreu que consolida la seva oferta per a adults, familiar i de dansa.

Estrenada la temporada passada a la Nau Ivanow, el SAT! ha recuperat una comèdia àcida de Christian Vilches, també actor, que aborda la por a viure la vida de veritat, segons el seu autor. "Com Bambi els personatges s'amaguen en la seva soledat per sentir-se més segurs".

A Entropel la seguiran aquest trimestre propostes humorístiques com No som res, de Carles Xuriguera i Rafel Faixedas (excomponents de Teatre de Guerrilla), o la de Guillem Albà acompanyat de la contagiosa música de l'Always Drinking Mar ching Band. La dansa, que ja va tenir un aperitiu ambCurts, de Thomas Noone (assessor del teatre), arribarà amb els muntatges de la companyia britànica de dansa integrada StopGAP, amb dos ballarins discapacitats en la seva formació, i de l'estrena d'El cas Kuleshov, de Lanónima Imperial.

Font: www.elperiodico.cat