TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: ROSER BLANCH, CLARA COLS, PABLO LAMMERS i SERGIO MATAMALA
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS
SALAFlyHard


La companyia FlyHard ja té espai propi a Barcelona i ho ha inaugurat amb una producció arriscada, però molt fidel al seu estil. Un thriller basat en les aspiracions d'un grup de joves per aconseguir allò que es denomina una fita social. Quatre amics comparteixen les seves inquietuds i aspiracions artístiques per arribar a un èxit fàcil però sense perdre el contingut de les seves obres.

La Laia (Clara Cols) i l'Òscar (Pablo Lammers) es (auto) conviden a sopar a casa de la seva amiga Aina (Roser Blanch) per intentar consolar-la després de la seva ruptura sentimental. Per tal motiu conviden a Marcos (Sergio Matamala), un poeta suposadament famós i que els té enlluernats amb la seva xerrameca. Però Marcos, l'home de les ulleres de pasta, amb tracte afable i educat comença a comportar-se de manera estranya i ha mostrar la seva veritable cara violenta.

Amb un ritme vertiginós, sobre tot durant als minuts finals de la peça, aquesta obra atrapa l'atenció de l'espectador des del primer minut. L'excel·lent interpretació dels actors ajuda a fer creïble tota aquesta farsa. Es nota la complicitat dels quatre, el rodatge de tots ells i l'ajuda de tenir al públic en una mena de saló, molt petit, on les respiracions van de la mà.

A la SALAFlyHard es respira un nou aire de teatre català contemporani. Una aposta segura per petits tasts de qualitat amb un embolcall molt cuidat. Un home amb ulleres de pasta és la gran sorpresa de la temporada, amb un preu per a totes les butxaques (5 o 10 euros) i amb una vida que desitgem sigui molt llarga.



¿Qui és Bashir Lazhar?

És un algerià que emigra al Quebec (Canadà) amb l'esperança d'obtenir l'estatut de refugiat i que la seva família el podrà seguir. L'obra narra els seus esforços per sobreviure, el xoc cultural i el seu coratge davant els prejudicis contra els àrabs.

¿Què el va atrapar de l'obra?

La implicació ideològica de l'autora, és una faula política, un text que va més enllà de les desventures amoroses del personal. El més interessant és que es tracta d'un home corrent, un professor que l'únic que pretén és ser feliç, i no el deixen. Perquè no es tracta d'un futbolista o un artista famós. Aquesta és la qüestió.

Una obra amb missatge.

Parla del respecte al pensament lliure, el rebuig dels fonamentalismes, siguin àrabs o occidentals. Bashir busca aquest respecte. A més, hi ha una reflexió sobre l'educació. L'aula és l'escenari més fort per construir el pensament i el respecte.

Molts creuen que els adolescents han perdut aquest respecte.

Jo sempre defenso que són el que nosaltres hem fet d'ells. Són un producte nostre.

Es veuen molts monòlegs, ¿la crisi els ha posat de moda?

Sí, es nota molt en aquesta professió, el primer que afecta és la cultura i l'educació. Però el format de monòleg et permet molts jocs formals.

¿Quin és el seu en el muntatge?

He convertit el monòleg en un diàleg entre l'actor i un músic que representa el seu àlter ego i punteja les seves emocions amb sons i sorolls d'acordió, d'una cadira arrossegada, de bales, un xiulet... I el muntatge és un puzle amb flash-backs i trasllats a diferents espais escènics.

¿Té algun altre projecte?

Preparo el meu primer Brossa. Un repte grandiós. Era tan modern als 40 i 50 que fins i tot avui ho segueix sent.

Vostè ha dit que la cultura que viu dels clàssics està morta.

Sí, quan el repertori clàssic ocupa el 60% de la programació és una cultura del passat. Es recolza poc l'obra de l'aquí i ara. Tots els grans dramaturgs han parlat dels seus temps, i ara només es mira als clàssics.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)



Diu que era, en la seva joventut, un «seguidor embogit» de Marilyn Monroe. No resulta estrany, doncs, que el director polonès Krystian Lupa (1943) hagi recuperat aquesta icona de la cultura contemporània per a una de les seves ambicioses lliçons teatrals. El gran mestre del teatre europeu, com el defineix el director del Temporada Alta Salvador Sunyer, presentarà diumenge i dilluns al Teatre de Salt Persona. Marilyn, una personalíssima desconstrucció del mite, atret pel desig de transgressió de l'actriu. Serà la seva primera entrega en aquesta edició. El 19 i 20 de novembre arribarà la reposició d'una de les seves obres cabdals -Ritter, Dene, Voss-, que va causar tant impacte fa quatre anys que Sunyer no ha dubtat a recuperar-la.

Lupa va parlar ahir, llargament, a l'Ateneu Barcelonès d'una creació forjada a través d'una minuciosa tasca d'improvisació amb els actors, «d'un exercici de transferència», i no d'un text com el de Thomas Bernhard en el cas de Ritter, Dene, Voss. Aquesta forma de treballar, aquesta recerca, es va inspirar en els films rodats a la Factory d'Andy Warhol en la qual els actors no representaven un paper, sinó que recreaven la realitat.

A Lupa no li interessa una mirada històrica, il·lustrativa, del personatge sinó una fabulació, vorejant la fantasia, fruit d'aquest treball interpretatiu d'improvisació. «Una creació del mite com si fos un cavall de Troia. Em fascina com si estigués davant una casa enigmàtica i hi volgués entrar», va apuntar.

Aquesta fascinació es representa a partir del final de la vida de Marilyn. «Dels dies després de la seva última pel·lícula i durant els quals ningú sap on va estar», va comentar Lupa. El director dibuixa una història en la qual un membre, «mig boig», de l'equip d'aquest film li ofereix un amagatall en un estudi abandonat on gravava Chaplin.

Allà es podrà dedicar a un dels seus somnis incomplerts, com l'obsessió per interpretar el paper de la prostituta Grushenka d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski. Allà es produiran trobades amb altres personatges que hi va haver en la seva vida com Paula, la dona de Lee Strasberg, el seu mestre i admirador. O el seu fotògraf André de Dienes o el psiquiatre Ralph Greenson, «el responsable més directe de la seva mort», va dir Lupa. O fins i tot un acte sexual amb el seu esbojarrat protector.

Aquest viatge de tres hores a la fragilitat de Marilyn, apunta el director polonès, durà el públic a una «visió inesperada, quasi subversiva» del mite. La seva Marilyn està interpretada de forma commovedora per Sandra Korzeniak, en qui ja va veure Lupa en els seus temps d'aspirant a actriu «l'impuls vital» de Norma Jean.


Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

Marilyn desconstruïda

by on 13:18
Diu que era, en la seva joventut, un «seguidor embogit» de Marilyn Monroe. No resulta estrany, doncs, que el director polonès Krystian Lup...


Se confiesa nerviosa y expectante, cargada de responsabilidad, deseando que pase la noche del estreno... Pero también impaciente y excitada, con ganas de pisar la sala pequeña del Español, donde a partir del próximo jueves Nuria Espert representará La violación de Lucrecia, una dramatización del poema de Shakespeare, dirigida por Miguel del Arco sobre la versión de José Luis Rivas.

El texto, confiesa la actriz, lleva planeando muchos años sobre ella. Había considerado la posibilidad de hacer una lectura dramatizada. «Después de La casa de Bernarda Alba —explica—, que me dejó muy satisfecha, me llegaban proyectos interesantes pero que podía haber hecho en otro momento o incluso que ya había hecho. Y me volví a acordar del poema. Encontré la versión de José Luis Rivas y al profundizar en ella me di cuenta de que podía ser un espectáculo teatral, para lo que necesitaba la ayuda especial, importantísima, de un director también especial. Y encontrar a Miguel —cuando le llamé no había visto La función por hacer— fue una de las mejores cosas que me han pasado en este espectáculo, porque tiene una forma de trabajar centrada en los actores y en la palabra».
¿Qué le lleva definitivamente a llevar a escena este poema?
Varias cosas; en primer lugar, que no sabía de nadie que lo hubiera hecho antes casualmente, el actor Gerard Logan protagonizó anteayer en Dublin una adaptación similar. Los habrá, porque no puede ser que a nadie se le haya ocurrido dramatizar este poema, pero nosotros no teníamos constancia de ello cuando empezamos el proyecto. La versión española, por otro lado, convertía al poema en una obra teatral de Shakespeare. La narradora se teatraliza; no es fría ni imparcial. Shakespeare toma posición por ella a través de la narradora... O del narrador, que podría ser un hombre. Ésta es una función que podría hacer perfectamente un actor. Está abierta también a muchas interpretaciones, se puede potenciar la parte poética o se puede subrayar, como hemos hecho nosotros, la parte dramática.
¿Por qué no ha querido hacer también la dirección del espectáculo?
Necesitaba una mirada externa. Es muy difícil de interpretar, muy difícil... Y tanto Miguel como yo queremos que no lo parezca. Queremos que no se vean para nada las dificultades técnicas, que las tiene y de primerísima categoría... Como las tenía Las criadas, de Genet... Allí las dos hermanas interpretan también a otros personajes... Planos y planos y planos. Esto es más difícil, porque allí eran ellas que imaginaban que eran otra persona. Pero es que aquí son otra persona: son la narradora, Lucrecia, Tarquino, su hijo... Y tienen que verse los personajes, hay que creer que lo son. Y es un papel muy físico. Hay que entrar en los personajes, no sólo cambiar la voz. Mi trabajo no es el de un ventrílocuo.
Su último monólogo fue Maquillaje. ¿Se siente cómoda en este género?
No me gusta nada... Es un trabajo de una soledad... Imagínese que hacemos setenta, ochenta funciones. ¡Estás tan solo en el escenario! Antes de empezar, toda esa montaña que te espera... No lo piensas en Bernarda Alba; tienes tu parte de responsabilidad pero estás arropada, la compartes con todos y cada uno de los que están contigo en el escenario y te tienes que preocupar de ti y del espectáculo. Aquí me tengo que preocupar de los cinco personajes y del espectáculo. No pensé que volvería a hacer un monólogo, pero surgió.
¿Cuál es su motor como actriz, el afán de superación, de aprendizaje?
No me siento a pensar qué puedo hacer para superarme y que todo el mundo diga lo valiente que soy. Es que a mí esas cosas me excitan. Sé que le voy a dedicar año y medio a este trabajo; tengo 74 años y tiene que estimularme de verdad porque año y medio es mucho tiempo para mí. Yo sigo teniendo vocación de principiante. Esto me sigue excitando y me gusta mucho más que cualquier otra cosa. Además estoy muy agradecida a la profesión. Yo quería ser bailarina, y la vocación de actriz nació cuando ya llevaba varios años en el teatro. Pero se mantiene. Nunca he pensado en dejarlo ni he pensado por qué me he dedicado a esto.
En la sala pequeña del Español va a tener al público muy cerca.
Nunca los he tenido tan cerca, y me da cierto temor. Esta obra requiere una gran concentración. Y supongo que si yo mintiera en algún momento eso se vería mucho más que en un teatro convencional. Si me encuentro mal y hago una mala función, en esa salita será mucho peor.
Fuente: Julio Bravo (www.abc.es) (y en su blog: http://unabutacaconvistas.blogspot.com/)


Amb estrenes per a tots els gustos, la temporada escènica de Madrid ofereix teatre i dansa en tots els seus escenaris. Entre ells, els Teatros del Canal s'han consolidat com un gran centre d'exhibició i es converteixen en un important reclam cultural.

Sota el lema Madrid a escena. Que voli la imaginació. Vine al teatre, els teatres de la Comunitat acullen una variada oferta escènica de gran qualitat a través del teatre, la dansa, els musicals, el circ, els concerts i la lírica. Entre ells, els Teatros del Canal s'han convertit en una referència escènica nacional i internacional amb un total de 200.000 espectadors des que es van posar en marxa fa poc més d'un any, el març del 2009. Van obrir les portes al públic amb l'espectacle inauguralUna noche en el Canal, un espectacular muntatge del seu director artístic, Albert Boadella, que va permetre als espectadors recórrer els diferents espais de l'edifici. Des d'aleshores fins ara, els Teatros del Canal, a través de les seves dues sales -la Sala Roja i la Sala Verde- i el Centro Danza Canal, acullen una àmplia oferta de qualitat destinada a tots els públics. Així, fins al juny de l'any que ve, les sales Roja i Verde acolliran prop de 80 muntatges entre els quals es podrà veure comèdia, tragèdia i teatre per a nens, dansa clàssica, contempo rània i flamenc, sarsuela, òpera, concerts clàssics, barrocs i contemporanis...

En l'apartat de la dansa, la programació inclou diversos estils amb la intenció de reflectir tot el panorama de la dansa actual. Aquest diumenge finalitza l'íntima i expressiva coreografia de Víctor Ullate, Wonderland. La següent oferta arribarà de la mà del Festival Internacional Madrid en Dansa que celebra el 25è aniversari. En aquest marc, del 8 al 28 de novembre, els Teatres acolliran sis espectacles d'alguns dels millors coreògrafs nacionals i internacionals com Teresa Nieto, el Ballet de l'Òpera de Lió i la Compañía Nacional de Danza, entre altres companyies.

Teatre d'humor

En l'apartat de teatre, La Fura dels Baus proposarà, del 2 al 19 de desembre, el seu últim muntatge,Degustación de Titus Andronicus, basat en La tragèdia de Titus Andrònic, de William Shakespeare. Un arriscat i sorprenent muntatge de Pepe Gatell i l'equip del restaurant Mugaritz, que regenta el xef Andoni Luis Aduritz. El teatre de l'humor està molt present en la programació. El galán fantasma, de Calderón de la Barca i direcció de Mariano de Paco, es presentarà del 23 de desembre al 9 de gener.

Entre els esdeveniments musicals programats destaca, en la segona temporada de sarsuela, l'estrena d'Amadeu. Un espectacle creat i dirigit per Albert Boadella al voltant de la figura del català Amadeu Vives amb direcció musical de Miguel Roa que es podrà veure del 21 de gener al 13 de febrer.

Les arts escèniques semblen passar un dels seus millors moments. Només a Madrid, els teatres de tota la comunitat acullen quatre milions d'espectadors que aquesta temporada disposen d'una àmplia oferta en més de 160 espais escènics. Als Teatros del Canal, per exemple, aquesta heterogènia proposta inclou 80 produccions de teatre, dansa, música i programació infantil.

Font: www.elperiodico.cat


Geografies Salvat, un homenatge a Ricard Salvat (Tortosa, 1934 - Barcelona, 2009), que es realitzarà durant tot el mes de novembre a Barcelona i La Canonja, pretén treure el personatge de la marginalitat dels últims anys per tornar situar-lo al centre del món teatral. Amics i familiars compten amb el recolzament del Departament de Cultura, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca), l'Institut del Teatre, la Universitat de Barcelona, l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya i la Fundació Romea. A poc més d'un any de la seva mort, l'actor Enric Majó celebra que aquest cicle els permeti “sentir-nos més confortables després de la seva desaparició”. Salvat va ser un revulsiu del teatre català, que va donar a conèixer autors com Brecht i Camus i va impulsar Espriu a escena.

El programa d'activitats destaca les diferents facetes de Salvat dins del teatre. Dijous vinent hi ha una sessió a l'Institut del Teatre on se'l vindica com a home de recerca, d'acadèmia, de teatre i impulsor de festivals, i, al mateix temps a La Canonja, es donarà una visió local del personatge, situat en el seu context.

Araceli Bruch prepara un espectacle que, partint de frases provocadores i lapidàries de Salvat i de les rèpliques d'Insults al públic de Peter Handke (la peça en què Salvat va aconseguir enfurismar la platea fins a reaccionar responent a les provocacions d'escena, fent una de les posades en escena més sonades) s'aconsegueix integrar a la nòmina d'intèrprets i col·laboradors una setantena de persones. Els tres protagonistes de la sonada posada en escena dels anys 70 seran a escena i també s'inseriran peces com pantomimes del Teatre Viu dels anys 50, teatre brechtià, de revista i titelles. Bruch ha volgut que en comptes de parlar sobre Salvat sigui ell qui parli.

La Universitat de Barcelona recordarà els 50 anys de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, una de les peces cabdals per entendre el teatre actual, juntament amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i el Teatre Lliure. La Diputació de Barcelona també presentarà una novetat “de capçalera”, segons el director general de l'Institut el Teatre, Jordi Font: Una mirada al teatre contemporani: Si el primer volum es pregunta si el teatre és una arma, el segon contesta que el teatre respon a una ètica.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

L'actriu Mar Ulldemolins (Valls, 1980) presentarà per les festes decennals de Valls el seu darrer espectacle, Londres, a la vela de Circ els dies 31 de gener i 1 de febrer. L'obra és una coproducció del festival Temporada Alta. Londres són dos monòlegs de l'autor britànic Simon Stephens (1971) que es van estrenar al Festival d'Edimburg. Per primera vegada es representen conjuntament sota la direcció de Marta Angelat, que destaca el gran poder escènic de la simplicitat de la paraula, a través de l'escriptura qualificada sovint de brutal de Stephens, tot i que l'optimisme i l'autenticitat subjacents que es donen a l'exploració de la vida en família que sovint porta a terme als seus textos l'han convertit en una de les veus cada vegada més destacades del teatre anglès. Els dos textos de Londres descriuen com en un parc a prop de casa de la Cassie la seva mare veu com un adolescent és apunyalat fins a morir.

Font: www.elpunt.cat

Més que el títol d'una peça teatral podria ser el d'un film d'Almodóvar. No en va l'autora de La majoria dels suïcidis són en diumenge afirma que és fan del cineasta manxec. El seu nom, Anna Burzynska, no deu sonar a ningú, excepte als compatriotes d'aquesta professora universitària polonesa i autora de novel·la, teatre i assaig. «Allà la comparen amb Umberto Eco», explica Jordi Vilà, director de l'obra, que arriba demà a la Muntaner, després d'haver estat estrenada a Terrassa.

Primera advertència sobre un text escrit el 2004. «El títol despista perquè no tracta del drama personal del suïcidi», diu Vilà. I segona. «Presenta una parella de joves d'uns trenta anys dels denominatsworkaholics, addictes a la feina, que tant poden viure a Varsòvia com en una altra gran ciutat europea», afegeix el director per allunyar el risc de localismes incòmodes.

Aquests dos joves són Klara (Mercè Martínez) i Niko (Borja Tous), que amb prou feines es coneixen tot i que ja fa sis mesos que conviuen. El seu és un món marcat per una feina d'executius en una multinacional, viatges i un ritme frenètic de vida, que també afecta el sexe. Hi dediquen dos minuts i mig abans d'anar-se'n a treballar.

Però arriba un dia en què tot s'ensorra. «És un text contemporani que toca la realitat immediata. És una obra que té sis anys, però Burzynska ja veia venir la crisi que vivim des d'en fa dos. La bombolla explota i no saben què fer amb la seva vida», explica Vilà.

És llavors quan s'inicia el despullament dels dos personatges, «en un festival de caiguda de màscares, de treure's les caretes», explica el director. Han viscut instal·lats en un món sense escrúpols, d'aparences i moltes mentides, i ara surten totes a la llum. La majoria dels suïcidis són en diumenge transita, segons el seu director, de la comèdia al drama. «Es pot llegir totalment com un drama, però seria un error tapar el to de comèdia», opina Vilà. El que no es tapa, al llarg d'una hora i 40 minuts que dura el tour de force interpretatiu entre Mercè Martínez i Borja Tous, és l'àcid retrat d'una generació víctima de la crisi.

Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)


El director general de l'Institut del Teatre (IT), Jordi Font, rematava l'anunci del conveni a punt de signar amb rotunditat: és una relació indispensable que el Teatre Nacional de Catalunya ha de tenir amb l'escola nacional de teatre. Font va tancar la presentació de Sergi Belbel, com convidat per a fer la conferència inaugural de l'Institut del Teatre, esbossant el que serà, en breu, una nova complicitat del TNC amb joves valors. La intenció és constituir, cada dos anys, una companyia al TNC formada per alumnes de les tres darreres promocions de l'Institut del Teatre.

Al projecte també s'hi afegiran joves escenògrafs, il·luminadors i ajudants de direcció, també sortits de l'IT. La direcció es reservaria a algun artista consagrat perquè els exalumnes poguessin debutar professionalment amb les màximes garanties, segons ha pogut saber aquest diari.

El projecte fluirà paral·lel al de la promoció de la nova autoria. No està previst vincular-los necessàriament. I és que el T6, que també compta de manera espontània amb molts exalumnes de l'Institut del Teatre, pretén acompanyar les noves dramatúrgies facilitant tots els mitjans professionals.

L'Institut del Teatre amplia, així, la seva visibilitat fora del centre d'ensenyament superior. Des del 2001/02 van acordar amb el Teatre Lliure (com una conseqüència de l'avortat projecte de la Ciutat del Teatre) que autors i directors de darrera promoció fessin versions d'algunes produccions del Lliure.

Així com els ballarins tenen una plataforma de sortida, com és l'IT Dansa de Catherine Allard, no s'ha trobat la fórmula per als intèrprets teatrals. Molts han intentat, amb sort desigual, presentar-se professionalment amb el darrer treball de curs en sales alternatives. T de Teatre va sorgir d'aquesta empenta. Però són, pràcticament, l'excepció que confirma la regla.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)


Mario Gas ha encontrado ya el tercer vértice del triángulo amoroso que conforman los protagonistas de Un tranvía llamado deseo: Ariadna Gil. El director catalán estrenará esta nueva producción de la obra de Tennessee Williams el próximo 19 de noviembre en Santander, y comenzará después una gira por toda España. En Madrid, el montaje recalará en el teatro Español del 24 de enero al 10 de abril de 2011.

Ariadna Gil, que dará vida a Stella Kowalski, se suma así a un reparto que encabezan Vicky Peña (Blanche Dubois) y Roberto Álamo (Stanley Kowalski).
Hacía más de diez años que Ariadna Gil no se subía a las tablas; sus últimas actuaciones teatrales fueron La Gavina (La gaviota, de Chejov, dirigida por Josep Maria Flotats en el Teatre Nacional de Catalunya, y Salvats, de Eduard Bond, dirigida por Josep Maria Mestres, en el Teatre Lliure.
El montaje de Mario Gas es uno de los más esperados de la temporada, y con Vicky Peña y Roberto Álamo como piedras angulares del proyecto, al director catalán le ha costado encontrar el contrapunto de Stella; finalmente se ha decidido por Ariadna Gil.
Un tranvía llamado deseo se estrenó en el Ethel Barrymore Theatre de Nueva York el 3 de diciembre de 1947. Marlon Brando, Jessica Tandy y Kim Hunter interpretaron a los tres protagonistas. Elia Kazan, que dirigió la función, dirigió también la versión cinematográfica, estrenada en 1951, con Brando y Hunter repitiendo sus papeles, y Vivien Leigh en el lugar de Jessica Tandy. Es, sin duda, una obra legendaria, presente regularmente en los escenarios de todo el mundo. En Broadway se repuso hace cinco años, con John C. Reilly, Natasha Richardson y Amy Ryan como protagonistas. El último montaje presentado en Madrid fue el que dirigió José Tamayo con Pedro Mari Sánchez, Ana Marzoa y Natalia Dicenta en los tres papeles principales.
Fuente: Julio Bravo (www.abc.es) y en su blog (http://unabutacaconvistas.blogspot.com/)

La inmigración como tema, pretexto u ocupación teatral: partiendo de la pregunta de por qué, a pesar del elevado número de extranjeros residentes en España, su participación en el quehacer escénico nacional es tan reducida, el Teatro de La Abadía ha organizado -como parte del proyecto Mediterráneo de la Unión de Teatros de Europa- un encuentro internacional bajo el título El inmigrante en el teatro. Fue ayer mismo Ronald Brouwer, coordinador artístico de La Abadía, quien indicó que -sin necesidad de un estudio formal- es clara la percepción de que en España los inmigrantes participan poco en las actividades relacionadas con el hecho escénico, tanto en lo referente a sus sujetos activos (los actores, los directores, los escenógrafos o los autores) como pasivos (los espectadores), a pesar de que según el Instituto Nacional de Estadística el 12% de la población española es de origen extranjero. Un ejemplo contrario a esa tendencia española es el de Alemania. Ruth Heynen, investigadora y directora de la Unión de los Teatros de Europa, explicó ayer que, en Colonia, un tercio del número de actores fijos de la ciudad son extranjeros. Y explicó que también otros países como Holanda o Francia cuentan con elevados porcentajes deteatro inmigrante.

Para fomentar esta participación en España y plantear nuevas iniciativas basándose en estas experiencias de otros países europeos, La Abadía ha invitado a una veintena de importantes autores y responsables de teatros europeos. En la lista de participantes figuran, entre otros, Lanfranco Licauli, del Piccolo Teatro de Milán; Jean-Louis Martinelli, director del Théâtre Nanterre-Amandiers de París, y el dramaturgo español José Sanchis Sinisterra. La jornada de reflexión empezará hoy con una ronda de ponencias en la que participarán, entre otros, Giovanni Soresi (Italia), Gema Martín Muñoz (España), Nan Van Houte (Países Bajos), Mehmet Ergen (Reino Unido), Chris Torch (Suecia) y José Monleón (España).

No faltan, sin embargo, quienes abogan por eliminar toda referencia a la nacionalidad o la condición social cuando se trata de hablar de teatro. Es el caso de Sabri Saad El Hamus, uno de los creadores de la obra Big Night, que la compañía holandesa Nieuw Amsterdam representará desde mañana en el Corral de Comedias de Alcalá. "Ha llegado el momento de dejar de pensar en teatro de inmigrantes, intercultural o nativo. Esto es teatro en general", dice El Hamus, quien opina que, al principio, "es difícil para los inmigrantes integrarse al arte escénico de un país que no es el propio". Sin embargo, considera que son los mismos extranjeros los que deben tomar la iniciativa y no esperar a que aparezcan papeles adecuados para actores de su nacionalidad.

Otra función que se presentará en el marco del encuentro es Tombuctú, 52 días a camello. Es una propuesta creada por el dramaturgo marroquí Ahmed Ghazali y dirigida por Rafael Díaz-Labín. El programa de este encuentro internacional incluye la presentación, mañana, de un proyecto sobre migración interna y una lectura teatral. El objetivo: interrogarse e interrogar acerca de las relaciones entre el flujo migratorio y la creación teatral.

Fuente: Luis Medina (www.elpais.com)


"¡Corten!". Grita uno de los actores que saludan desde el escenario mientras el público aplaude al finalizar la obra. La audiencia hace silencio. "Quiero que deis un último aplauso a los productores y directores de esta obra: vosotros". Vuelven las palmas. Así acaba una noche más, una noche única y diferente de Impromadrid. Este es el final de una obra que, bajo el genérico nombre de Las patrañas efímeras del Manifiesto Corten, se inventa cada noche en la sala verde de los Teatros del Canal. Aquí no hay guión, no hay estructura. Los únicos elementos comunes son los tres actores (Ignacio López, Ignacio Soriano y Jorge Rueda), la responsable del vestuario (Tatiana de Sarabia), el músico (Nacho Mastretta) y el pintor o escenografista (Suso 33), además de los técnicos.

Todos forman parte de la representación, pero cada noche hacen algo distinto. La noche del estreno la protagonista fue Sonsoles, de 45 años. Tres noches después, lo fue Diego, de 35. Personajes inventados sobre la marcha con la ayuda del público, cómplice necesario que colabora en la caracterización de los arquetipos. "¿Alguien puede decir el nombre de un compañero de trabajo?", pregunta uno de los actores desde el escenario. "Diego", contesta un espectador desde el público. "¿Y alguien conoce a otro Diego?", vuelve a preguntar el actor. Ante la respuesta afirmativa continúa: "¿A qué se dedica Diego y qué edad tiene?". La respuesta arranca la obra: "Tiene 35 años y es estudiante". Así comienza la historia de esta noche. Diego, estudiante de 35 años, barre en una carnicería. Estudia Educación Física en la universidad, pero mantiene tres trabajos. Su novia, de 16 años, le deja por otro en un parque en el que hay un excremento de perro. La madre de Diego, que se está quedando ciega, le pide que traiga más dinero a casa, por lo que este termina ejerciendo como gigoló. Una historia delirante en la que se van añadiendo elementos y personajes, como el profesor de inglés, Patxi, que tiene una tenia y se va convirtiendo en gusano.

La propuesta de Impromadrid es divertida y ágil. Busca la complicidad del público en los arquetipos creados: Diego imita a Ramoncín y su peculiar versión del Come as you are de Nirvana en una escena, por ejemplo. Los actores cortan la dramatización para añadir elementos, pedir una escenografía concreta a Suso33, que mientras ellos actúan improvisa con su pincel al tiempo que Mastretta pone la banda sonora, o para pedirse incluso, entre ellos, más dramatismo. En algunas escenas, ante lo inverosímil de la situación, aguantan la risa como pueden.

Un contador, que se acciona durante las pausas, les indica que deben ir cerrando. El tiempo pasa rápido, y para cerrar las seis tramas que llegan a abrir a partir de Diego los actores vuelven a pedir ayuda al públicoque, en esta ocasión, elige un final feliz.

Fuente: Ángeles Castellano (www.elpais.com)