2010 ha estat un any important per Butaques i Somnis. Hem canviat d'imatge, ens hem fet notar en les xarxes socials (Facebook i Twitter) i hem multiplicat per cinc les nostres visites diàries. Gràcies a tots els que han fet possible aquest somni i esperem seguir compartint amb vosaltres notícies, crítiques i teatre. Butaques i Somnis us desitja Feliç 2011 a tots!

2010 ha sido un año importante para Butaques i Somnis. Hemos cambiado de imagen, nos hemos hecho notar en las redes sociales (Facebook y Twitter) y hemos multiplicado por cinco nuestras visitas diàrias. Gracias a todos los que los han hecho posible este sueño y esperamos seguir compartiendo con vosotros noticias, críticas y teatro. Butaques i Somnis os desea Feliz 2011 a todos!

FELIÇ 2011

by on 12:42
2010 ha estat un any important per Butaques i Somnis . Hem canviat d'imatge, ens hem fet notar en les xarxes socials (Facebook i Twitte...

Produir espectacles en directe que permetin una transmissió per diversos canals (a més del directe) i amb diferents punts de vista. Aquesta és la pretensió d'òpera quàntica, que proposa la productora Alta Realitat. La primera prova serà en el muntatge Conte de Nadal, un espectacle que es representarà la diada de Reis (20 h), dissabte (22 h) i diumenge (19 h) al teatre La Passió d'Esparreguera. El director, Ferran Audí, considera imprescindible fer el muntatge en aquest espai, ja que hi participen 200 actors i intèrprets (la majoria provinents del teatre La Passió), liderats per un repartiment professional amb Fermí Reixach, Miquel Gelabert, Marc García Coté, Dolors Martínez, Miquel A. Parent, Jaume Figueras, Marc Mittenhoff i Jaume Rovira. Per motius de pressupost, només diumenge s'oferirà la versió enstreaming. Hi haurà càmeres al mig de l'escenari, cosa que garantirà una visió als internautes ben diferent dels de la platea.

Audí és conscient que el llenguatge multidisciplinari i amb la incorporació de noves tecnologies té un aire intel·lectual, distant. Per això, fer una versió de Conte de Nadal de Dickens és molt adequat, per la seva popularitat. A més, l'original de Dickens és, en realitat, “un al·legat social contra la pobresa”. I, per això, el troba de gran interès “en un temps de crisi com l'actual”. Els actors de la Passió ambienten els viatges al passat, al present i al futur de Scrooge (Fermí Reixach). Pel director, aquesta peça popular combrega molt bé amb la tradició teatral en ciutats com Olesa o Esparreguera, en què els seus teatres s'han convertit en el punt de convivència natural dels ciutadans, de manera semblant al que afirmava Jean Vilar en el que havia de ser un Teatre Nacional Popular.

Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

Òpera quàntica

by on 12:36
Produir espectacles en directe que permetin una transmissió per diversos canals (a més del directe) i amb diferents punts de vista. Aquesta...

La jugada, tan estrambòtica que era digna d'un guió de Pedro Almodóvar, de fer una versió musical i en anglès de Mujeres al borde de un ataque de nervios per a la cartellera de Brodway ha fracassat. Tot i el reconeixement del director manxec, Women on the Verge of a Nervous Breakdown –amb llibret d Jeffrey Lane, música i lletres de David Yazbek i direcció de Bartlett Sherno– no haurà estat ni dos mesos a la cartellera del Lincoln Center Theater. La pel·lícula va ser un dels grans èxits en la carrera del director manxec, estrenada el 1988 encara amb les "chicas Almodóvar" al complet, abans de la ruptura amb carmen Maura, i va suposar el seu esclat a nivell internacional amb la nominació a l'Oscar. El musical, en canvi, es va estrenar amb una gran aclamació popular el dia 4 de novembre i els responsables del teatre han anunciat que aquest diumenge abaixarà el teló definitivament.

Tot i que no s'han donat raons explícites que expliquin aquesta sobtada decisió (en principi estava programat per tot el mes de gener), l'obra no va convèncer gens els crítics novaiorquesos, que l'endemà van llançar comentaris entre tebis i letals. Un exemple és la del reputat Ben Brantley al The New York Times, en què recepta, en comptes de Valiums, Ritalin, un medicament per paliar la hiperactivitat. I el The Wall Street Journal no es quedava curt titllant-lo de "musical Big Mac sense sabor".

El color, l'energia, el toc kitsch i les actrius Patti Lupone i Sherie Rene Scott (en el paper de Carmen Maura, nominada al Tony) eren els principals reclams del muntatge, que ha estat anys a la recambra esperant trobar lloc al competitiu Broadway. Finalment, sembla que l'univers almodovarià no ha quallat al teatre.

Font: www.ara.cat



CREACCIÓ: JORDI VILCHES i MARTÍ GALLÉN
INTÈRPRETS: JORDI VILCHES, MARTÍ GALLÉN i LETICIA DOLERA
ANTIC TEATRE


La primera bogeria del duo Vilches& Gallén va arribar fa uns dies a Barcelona a la petita sala alternativa Antic Teatre. Com si d'un somni d'un nen petit, Jordi Vilches ha construït una nau per viatjar a l'espai i ens explica com ha estat el procés i com vol passar aquest Últim dia a la terra. El passarà acompanyat del seu inseparable amic Enric Gallén, assessor de tota aquesta aventura astronàutica i durant uns minuts de la seva germana pija, Leticia Dolera.

Una aventura que condensa en poc més d'una hora els seus desitjos i ens mostra com és i serà aquest personatge tant a la terra com a l'espai. Descobrirem que li ha portat a prendre la seva decisió de marxar tant lluny i que pensa fer una vegada que arribi.

L'espectacle farcit de lletres pròpies, a les quals posa veu el propi Vilches acompanyat a la guitarra per Gallén, és una absurda comèdia pròpia de les pàgines d'un còmic o d'un guionista de Benny Hill.

Estel·lar aparició de Leticia Dolera, com la germana pija de Jordi Vilches, intentant reformant a un germà que poques opcions té per no morir en l'intent de les seves pròpies bogeries. Una estona agradable de riure, sense pretendre res més que gaudir de l'espectacle.

ÚLTIM DIA A LA TERRA

by on 12:27
CREACCIÓ: JORDI VILCHES i MARTÍ GALLÉN INTÈRPRETS: JORDI VILCHES, MARTÍ GALLÉN i LETICIA DOLERA ANTIC TEATRE La primera ...

TEXT: ANTON TXÈKHOV
VERSIÓ: DAVID MAMET
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, GEMMA BRIÓ, CRISTINA GENEBAT, MONTSE GUALLAR, NORBERT IBERO, NORBERT MARTÍNEZ, SANDRA MOSCLÚS, FERRÁN RAÑÉ, XAVIER RICART, DAVID SELVAS, ENRIC SERRA, ORIOL VILA, MARC AGUILAR i ENEKO RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA


El 9 de novembre començava aquest repte pel Julio Manrique, poc abans s'havia conegut la notícia de que seria el proper director artístic del Teatre Romea, i estava a punt d'estrenar el seu primer muntatge per aquest teatre. L'expectació era màxima, tan gran com la decepció després de veure-ho. Els clàssics són sempre complicats de muntar perquè sempre hi haurà versions prèvies amb les que comparar. Però aquesta vegada els raonaments no cal sortir a buscar-los fora.

La versió de Mamet i la direcció de Manrique disten molt de que s'esperava d'ells. Mamet ha optat per restar importància a la part social de l'obra i es centra més en el procés de canvi dels personatges. Deixa l'obra com un vodevil de primera categoria sense context. Manrique ha intentant agafar el rumb d'un vaixell sense timó i evitant caure en convertir a l'espectacle en una farsa, fet que ha mig aconseguit.

El però més gran ho trobem a l'interpretació poc consistent dels actors. Especial és el cas de Montse Guallar, Lyubov Ranevskaya, sense força que no destila cap emoció, ni de pèrdua ni d'alegria i David Selvas, Yermolay Lopakhin, que no dota al personatge de profunditat i manté una linialitat absoluta durant tota la representació. Entre els personatges secundaris Oriol Vila torna a demostrar la seva vàlua independentment del grandària del paper que li toqui representar, en aquest cas un jove revolucionari molt convincent.

Lluc Castells dibuixa una detallada escenografia que acull de manera sublim i realista totes les estades interiors i exteriors de l'obra. Un petit entrebanc en la fulgurant carrera d'èxits que li espera a Julio Manrique dintre i fora del Teatre Romea.

L'HORT DELS CIRERERS

by on 18:52
TEXT: ANTON TXÈKHOV VERSIÓ: DAVID MAMET TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, GEMMA BRIÓ...

Ferran Mascarell ha aceptado esta mañana la oferta del president electo, Artur Mas, y será el nuevoconseller de Cultura del Govern de Convergència i Unió.

Mascarell ha comunicado su aceptación esta mañana en sendas conversaciones telefónicas con Artur Mas y con Josep Antoni Duran Lleida, según ha podido saber La Vanguardia.

Con la incorporación de Mascarell, Mas cumple con su promesa electoral de incorporar a su Govern personas de reconocida solvencia en la materia que han de trabajar independientemente de su credo o su militancia política.

Mascarell ha sido el referente de la política cultural de los socialistas catalanes, primero comoconcejal en el Ayuntamiento de Barcelona y luego como conseller en el último Govern de Pasqual Maragall.

Mascarell dimitió como diputado socialista tras la formación del segundo tripartito y se ha centrado durante los últimos años en la actividad cultural desde diversas plataformas como el Ateneo Barcelonés. Durante esta época se acercó a la iniciativa de la Casa Gran del Catalanisme propuesta por Artur Mas y en diversos artículos se ha declarado partidario de reformular la relación de Catalunya con España sin descartar la creación de un estado catalán dentro de la Unión Europea.

Fuente: Jordi Barbeta (www.lavanguardia.es)



Había una ciudad en la que los títeres inundaban las calles, los barrios, los teatros. Había una Barcelona, evidentemente pre-olímpica, que quería hacer la revolución, poética, a través de las marionetas. Es la ciudad en la que Toni Rumbau y Mariona Masgrau abren el Teatre Malic, en 1984, o en la que Pepe Otal, después de haberse formado con el maestro H.V. Tozer, crea su propio taller para sacar los espectáculos a las plazas. El público está fuera y hay que ir a buscarlo.

Algo se ha perdido de ese espíritu, de esa energía, pero los grandes siempre dejan discípulos. Es el caso de Otal, del que, entre muchos otros, aprendió la profesión Jordi Bertran. Hoy, es uno de los titiriteros más reconocidos internacionalmente. Su espectáculo Antologia vuelve al Círcol Maldà hasta el 9 de enero. Lo creó en forma de cabaret en 1987 y – alternándolo con otras propuestas, como un inteligentísimo acercamiento a Joan Brossa con Poemes visuals, lo ha ido perfeccionando una y otra vez. Por allí desfilan Salvador Dalí, Louis Armstrong, el faquir Raixic, el payaso Toti Tipon, Pau Casals, Pep Bou o un esqueleto roquero.

Bertran pone el oficio, la manipulación cuidada hasta el último milímetro, al servicio de la magia. Conocedor de todas las técnicas, se acerca al teatro negro de Praga para, con un cordón, dibujarnos una paloma de la paz fosforescente. O, a través del profesor alquimista, transmitirnos el mundo efímero de las burbujas de jabón. Es éste el momento más álgido de la obra, en el que demuestra su elevadísimo virtuosismo, cuando el títere coge aire, llena de humo sus burbujas, y ofrece una estética que se apoya en lo visual pero que va mucho más allá.

Y es que las marionetas son poesía por sí mismas, en esencia. Nos miran. Nos interrogan. Bertran no esconde ese misterio que transmiten. Lo sabe hacer provocando una doble lectura, una doble reacción, la del niño que ríe y se divierte al descubrir otros mundos, y la del adulto que, por momentos, vuelve a ser niño. Pero también hay una reflexión inherente en el proceso, un baile entre la vida y la muerte, en el que la materia se convierte en lenguaje animado. Hay demasiadas cosas de nosotros en esos personajes.

La belleza del hilo, el humor automático que provoca ver reflejados nuestros movimientos en un muñeco de madera, se puede disfrutar en un escenario inigualable. Todas las ciudades deberían tener un Círcol Maldà - o un espacio como La Puntual, dirigido por Eugenio Navarro - para refugiarse del ruido y las parafernalias. Tal vez Barcelona está recuperando algo que nunca ha perdido del todo.

Font: Albert Lladó (www.lavanguardia.es)


El Teatre, de Bescanó, malgrat que ja havia presentat la programació (del passat octubre a l'abril del 2011), l'ha ampliada amb cinc espectacles més, dos dels quals són de teatre de text, dos més de música i un de titelles familiar.

El 13 de març (18.30h) hi haurà una funció de l'espectacle Opera Fantasy, amb la participació d'Elena Martinell (soprano), Susanna del Saz (mezzosoprano), Giorgio Elmo (tenor) i Ulisses Ordúñez (baríton), que interpreten fragments d'òperes conegudes. El 27 de març (19.30h) arriba un altre espectacle musical, en aquest cas vinculat al Black Music Festival, com és l'actuació de La Vella Dixieland, complementada amb un concert de gospel a càrrec dels alumnes del curs que impartirà Moisès Sala, director del The Gospel Viu Choir, els dies 25 i 26 de març. L'espectacle familiar afegit al programa és La maleta de l'Agustí (3 d'abril, 17h), una obra de titelles de la companyia Farrés Brothers.

Finalment, també es podran veure al Teatre una de les peces que ha obtingut un èxit remarcable a Barcelona i en el seu pas per Temporada Alta, Coses que dèiem avui, de Neil LaBute (15 d'abril, 22h), dirigida per Julio Manrique, i Petits crims conjugals (15 de maig, 19h), escrita per Eric-Emmanuel Schmitt, dirigida per Xicu Masó i interpretada per Ramon Madaula i Laura Conejero. Aquesta obra s'haurà estrenat alguns mesos abans al teatre de Blanes i s'haurà vist també al teatre de Salt.


Font: Dani Chicano (www.elpunt.cat)

Les millors dades de la història del Teatre Lliure. Durant aquest 2010, han passat a veure espectacles al Teatre Lliure 81.990 persones. L'èxit en la reobertura del Lliure de Gràcia (té un aforament més gran que l'Espai Lliure, tancat com a sala d'exhibició des del mes de juliol) juntament amb les altes ocupacions d'espectacles de final de temporada i d'actuacions internacionals han permès aquesta xifra rècord. La recaptació per venda d'entrades ha estat d'1.123.207 euros, un altre rècord.

El Lliure tanca l'any amb les millors xifres de la seva història, amb un 80,4% d'ocupació, un augment de gairebé 20 punts respecte del 2009. L'Espai Lliure (86,8% d'ocupació) ha atret 17.050 espectadors; la Sala Fabià Puigserver (74,9%), 52.291 espectadors; i el Lliure de Gràcia, reobert aquest setembre, (98,5%) 14.893 espectadors.

Fins a 14 espectacles programats aquest any han superat el 90% d'ocupació. Destaquen: American Buffalo(100%), 2666 (100%), La pantera imperial (99,2%), Somiatruites (100%), La casa de Bernarda Alba(99,7%), Othello (96,5%), Gata sobre teulada de zinc calenta (98,4%) i Fin de partida (100%). Els espectacles més vistos han estat El encuentro de Descartes con Pascal Joven (13.827 espectadors i un 95,9% d'ocupació) i Gata sobre teulada de zinc calenta (13.863 espectadors).


Font: www.elpunt.cat


TEXT: KEITH HUFF
TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA
DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: JOEL JOAN i PERE PONCE
PRODUCCIÓ: FOCUS
LA VILLARROEL


Ens traslladem al Chicago dels anys 80 on dos policies patrullen en una ciutat plena de crims, màfia, drogues prostitució i tots aquells elements tan tòpics que apareixen al gènere negre. Pere Ponce, Joey, i Joel Joan, Danny, mantenen un pols dialèctic i físic durant l'hora i mitja del muntatge. Dos companys de feina i al mateix temps amics que en primera persona ens narraran les dues versions de la història. Joey, el poli bo, secretament enamorat de la dona del seu amic i Danny, el poli dolent, que malgrat tenir bon cor, tot el surt a l'inrevés.

Pau Miró s'endinsa en el gènere negre i converteix al text en el absolut protagonista. Amb una escenografia buida de tot allò que pogués entorpir la paraula i la feina actoral, a mig camí entre un soterrani i un carreró sense sortida, amb il·luminació perfecta d'Albert Faura. Una combinació excel·lent que configura un espai sonor i una atmosfera precisa a l'alçada dels millors exemples de cinema negre.

L'interpretació de Joel Joan sorprèn, per primera vegada actua, deixa el personatge públic penjat al camerino i es fica en aquest tipo duro de manual, amb alguna escena de tendresa. Pere Ponce resulta un perfecte amfitrió per donar-li les rèpliques, però Joel li guanya la partida escènica en tot moment.

Pluja constant manté un ritme àgil durant tota la seva durada, mantenint a l'espectadora atent, fins i tot durant els moments de menys concentració textual. Una feina d'equip servida de forma esquisida a l'espectador que només s'hi ha de seure per gaudir-la.

PLUJA CONSTANT

by on 17:42
TEXT: KEITH HUFF TRADUCCIÓ: ERNEST RIERA DIRECCIÓ: PAU MIRÓ INTÈRPRETS: JOEL JOAN i PERE PONCE PRODUCCIÓ: FOCUS LA VILLARROEL ...

El Teatre Metropol de Tarragona aposta per un cartell variat i “equilibrat” per a la propera temporada d'hivern, la darrera abans de l'esperada obertura del Teatre Tarragona, prevista per a la primera quinzena d'abril. Des del 29 de gener i fins a la primavera, un total de 14 espectacles permetran tocar tots els gèneres i èpoques, des dels clàssics de Shakespeare i Txèkhov fins a la creació contemporània de Sergi Belbel i el tarragoní Joan Cavallé, i amb unes parades destacades per a la música, la dansa i el circ.

La nova temporada, que la regidora de Cultura, Carme Crespo, va descriure com a “excepcional”, reserva un espai important per a la creació vinguda de l'altra banda de l'oceà Atlàntic. La companyia argentina Timbre 4 visitarà l'escena tarragonina amb una aclamada comèdia negra, La omisión de la familia Coleman (25 de març), premiada al seu país d'origen i present en festivals internacionals. En l'apartat musical, la nota principal la posarà l'uruguaià Jorge Drexler (10 de febrer), que farà parada al Metropol dins de la gira Amar la trama, en què el cantautor és acompanyat per una banda de sis músics.


De Shakespeare a Belbel

La presència de noms clàssics del teatre, però passats pel sedàs de l'escena contemporània, és una altra de les constants de la programació. Serà el més famós d'entre els clàssics, William Shakespeare, qui obrirà la temporada amb la interpretació del Conte d'hivern (29 de gener) que n'ha fet la Factoria Escènica Internacional, dirigida per Carme Portaceli. L'obra del rus Anton P. Txèkhov serà, en canvi, qui tancarà l'hivern teatral amb l'adaptació de L'hort dels cirerers (1 d'abril) estrenada al Teatre Romea de Barcelona i dirigida per Julio Manrique a partir de la versió de David Mamet. El tercer clàssic de la temporada serà Samuel Beckett, que hi serà present a través del monòleg Primer amor (10 de març), que interpretarà en solitari Pere Arquillué.

D'altra banda, un dels principals noms del teatre català contemporani, Sergi Belbel, tindrà també el seu forat aquest hivern amb el retrat còmic de la crisi de Fora de joc (4 de febrer).


Circ de premi

El circ guanya una mica més d'espai amb la representació de l'obra guanyadora del guardó principal de la primera edició dels premis del Circ de Catalunya, Plecs(13 de març), de la companyia Enfila't, i que ara es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). La pallassa vallenca Pepa Plana tornarà a Tarragona amb el seu nou espectacle, Penèlope (27 de febrer), mentre que l'apartat de dansa serà encapçalat per la companyia Cobosmika, que presentarà les coreografies Hidden / Choice (25 de febrer).


Font: Azahara Palomares (www.elpunt.cat)


Con una comedia de enredo de Calderón de la Barca echan el telón este año los teatros del Canal. Mañana llega a este escenario una producción de El galán fantasma dirigida por Mariano de Paco y con un reparto compuesto por Patxi Freytez, Carmen Morales, Guillermo Montesinos, Alejandro Arestegui, Ana Ruiz, Juan Calot y Manuel Gallardo. La adaptación es de Eduardo Galán y Daniel Pérez. El motor dramático de esta obra, dice De Paco, «es el engaño y la muerte. Muerte verdadera para unos y fingida y encubierta para otros. Engaño y muerte generando la gran comedia del mundo y de la vida, dedicada a unos seres que se divierten contemplando sus propias miserias, su propio chiste patético. Una vez más, gracioso, ¿no?»
Comedia de capa y espada, El galán fantasma fue la primera obra que Carmen Morales interpretó tras su paso por la serie Al salir de clase. «Era una adaptación distinta, en un montaje súper complicado, con micrófonos, al aire libre, en la Muralla Árabe, y le cogí un poco de miedo. Por eso cuando me propusieron hacerla ahora dije que no. Pero Mariano de Paco me convenció y he disfrutado de los ensayos y de las funciones que llevamos de la obra desde que la estrenamos en Zamora hace un año».
Aunque memorizar el verso es, dice, la parte menos grata de todas, poder decirlo «es una delicia; qué lástima que se haya perdido ese lenguaje, ese vocabulario tan hermoso y tan expresivo». Califica la actriz el montaje de «fascinante». «Mariano ha mantenido el rigor del verso y del vestuario con una puesta en escena muy moderna, prácticamente minimalista en la escenografía. Hay mucho aire, mucho oxígeno en el escenario, y un juego de luces de Nicolás Fischtel muy brillante y complicado».
Carmen Morales destaca también el aspecto visual que tiene la función. «Hasta los niños pequeños que han venido a verla la han entendido prácticamente entera. Se dicen muchas cosas con la mirada, con las manos. Es uno de los trucos de esta puesta en escena, sus elementos visuales».
Montajes como éste, añade la actriz, contribuyen a quitar la imagen de aburrido que puede tener parte del público respecto del teatro clásico. «Se están haciendo ahora cosas muy interesantes, que demuestran que el teatro clásico sigue muy vivo y fresco». Y ella sigue feliz sobre el escenario: «Es tan especial, tan mágico... Y es el medio que nos está permitiendo vivir a muchos actores».
Fuente: Julio Bravo (www.abc.es)


¿Quins records té de Hair?

Vaig veure el musical que es va fer al Goya quan tenia 15 anys, i també la pel·lícula [dirigida per Milos Forman el 1979]. El musical em va fascinar i la pel·lícula és una mica diferent del llibret original del musical, que m'agrada més. El text ha anat canviant i nosaltres seguim la reposició de fa dos anys a Broadway.

Vostè és una veu autoritzada per la seva llarga carrera en el gènere. ¿Per què és diferent Hair?

És un musical molt viu que t'exigeix una energia bestial, i això, òbviament, s'encomana. No he vist mai un musical amb tanta energia. Tot molt visceral, en estat pur. Cansa molt però també és agraït. Des dels assajos es va crear un ambient molt especial, per part de producció i de direcció.

Això es busca sempre, ¿no?

Sempre s'intenta fer una pinya. Però, per exemple, per començar nosaltres no ens anomenem companyia, sinó la tribu. És una tonteria però crea una relació diferent. Hem fet activitats conjuntes durant els assajos, que a més han estat molt creatius. Tot t'obliga a aprendre dels altres. A conèixer i confiar en ells com a persones i com a artistes.

¿Aquesta energia, aquesta complicitat extrema, són imprescindibles per muntar l'obra o els ha perseguit el director, Daniel Anglès?

Les dues coses. Hair no funciona si no hi ha aquesta gràcia. Es quedaria en un muntatge amb un grup de joves molt feliços i esbojarrats, però no traspassaria, no arribaria al públic. A les prèvies, la gent ens ha dit que impacta des del començament. «Sou tan bèsties», ens comenten. I és que en el minut dos, Berger [Jordi Coll] ja s'asseu a sobre d'una noia. Impressiona, però quan la gent connecta s'enganxa a aquesta energia.

¿Com veu el seu personatge? ¿S'hi identifica?

Sempre pots trobar coses similars... Sheila canvia bastant en el musical respecte de la pel·lícula, on no forma part de la tribu i és una nena pija que veu com els hippies envaeixen casa seva. S'hi uneix, però no del tot. En el musical, és un dels pilars de la tribu.

¿En quin sentit?

És la més intel·lectual, la més política del grup, la que va a les manifestacions, la que lluita contra la guerra, pels drets civils i les llibertats. Tot això en fa un personatge que resulta fascinant.

Vietnam, hippies, drets civils... Són històries que poden arribar a espectadors més madurets. ¿Creu que també poden fer efecte entre el públic jove?

Parlem de la guerra del Vietnam, però pot ser qualsevol altra. Lamentablement és un tema actual. I no només parlem de la guerra, parlem sobretot de la llibertat d'expressió i de la llibertat de ser com un vol ser i que t'acceptin. És un tema atemporal i molt pròxim a la gent jove. A més a més, aquesta energia de l'escena, aquesta bufetada, ajudarà que arribi el missatge. Sempre que es faci d'una manera honesta i no caigui en un rotllo happy flower.

¿Què compta més en el llibret, el que s'interpreta o el que es canta?

És un musical amb poc text, i de fet al llegir el llibret hi ha escenes que gairebé no s'entenen. Agafen sentit quan les veus en el seu context, cosa que et permet veure d'on ve cada personatge. El text és un esquelet per a la música, per a les lletres de les cançons on s'expliquen moltes coses de la trama.

Amb 28 artistes en escena, lògicament ha de ser una obra molt coral.

Així és, i el Dani s'ha encarregat que ho sigui encara una mica més que altres produccions de Hair. Cada personatge té el seu solo, i això està molt bé.

No passa en tots els musicals.

En aquest hi ha l'oportunitat que tots ens puguem expressar. No hi ha un cor i els solistes. Som la tribu.

¿Quan es va quedar encantada en una butaca del vell Goya somiava ser algun dia una part d'aquesta tribu?

Uf, llavors començava a estudiar a l'escola Memory. Tinc flaixos de moments que em van quedar gravats. Quan vaig saber que hi havia audicions, hi vaig anar disparada.

Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)