Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

30/1/11

NELLY BLUE


TEXTO: MARTA PÉREZ, XAVI MIRA y ALBERT RIBALTA
DIRECCIÓN: MARTA PÉREZ
INTÉRPRETES: XAVI MIRA y ALBERT RIBALTA
PRODUCCIÓN: T DE TEATRE
SALA CAPITOL

Nos vamos de viaje hasta los años 70 con una selección musical muy adecuada, Nino Bravo, Domenico Modugno o Adriano Celentano. Volvemos a la estética donde la laca Nelly Blue era la reina de las peluquerías españolas y los festivales de la canción hacían furor entre los españoles. Uno de los cuales propiciará la amistad de los protagonistas, ambos sueñan con ganarlo e irse a América y triunfar, como por aquella época hacía Julio Iglesias.

Una peluquería es el inicio de toda la historia. La regenta Rocco en Barcelona, aunque el originariamente es de Vic. Un día por casualidad entre Ximo, valenciano. Más tarde se encuentra en un bar, se explican sus vidas y deciden presentarse a un festival de la canción.

Nelly Blue es una comedia agridulce de sueños frustrados entre esperanzas vanas. Dos frikis de la canción melódica, Xavi Mira y Albert Ribalta, que con sus destacables interpretaciones logran meterse al público en el bolsillo. Destaca con más fuerza Mira que Ribalta, ya que controla todo los tics de su personaje sin sobrepasar la delgada línea del histrionismo.

Después de ser estrenada al Festival de Tárrega en el 2009 y de haber realizado una extensa gira por Cataluña, Nelly Blue aterriza con fuerza en la cartelera barcelonesa. Una historia sencilla que combina la alegría, la sensibilidad, la ternura, con cierto desencanto final. Apta para todos los públicos que deseen pasar una tarde con humor.

28/1/11

Broggi reposa una obra d'un text de maduresa de Tolstoi


La lectura de La mort d'Ivan Ilitx va deixar tan fascinat Oriol Broggi que el va portar a muntar una obra sobre aquesta breu novel·la de maduresa de Lev Tolstoi, publicada el 1886. Va ser a la Sala Beckett i l'any 2005 amb tres actors i una pianista, també fent tasques interpretatives. «És l'espectacle que més m'agrada de tots els que he fet», va dir ahir el director barceloní, cap visible de la productora La Perla 29. Argument més que suficient perquè Broggi hagi convocat els mateixos intèrprets (Òscar Muñoz, Jacob Torres, Pilar Pla i la pianista Elvira Prado) per reposar aquesta crònica de la mort d'un jutge ambiciós i mediocre.

El canvi d'espai (de la Beckett a la Biblioteca de Catalunya) i els anys passats van portar Broggi al propòsit d'intentar fer algunes variacions respecte al muntatge original. «Però al final hem fet el mateix», va puntualitzar. El mateix és abordar una reflexió sobre com s'ha d'enfrontar la mort i la malaltia, temes que la novel·la de Tolstoi tracta amb gran lucidesa i brillantor.

La història s'inicia amb la mort d'aquest petitburgès il·lustrat, gairebé un aristòcrata, que no s'entén amb la seva dona. A partir de la seva mort per un càncer, s'anirà descobrint el seu món després que els seus amics trobin un diari del personatge. «És una obra dura, que fa patir i emociona al parlar d'un tema com el de la mort», va afirmar el director. L'actor Jacob Torres va subratllar el seu valor per aquest aspecte. «No ens sabem relacionar amb la mort en la cultura occidental». Els intèrprets fan el paper de narradors d'un text que poden llegir, recitar, interpretar i cantar amb fons de Beethoven o Schubert, per exemple.

Si la versió no ha canviat respecte al 2005, sí que ho ha fet l'actitud dels intèrprets davant la reposició. «Ara tinc un altre punt de vista. Recordo que llavors els assajos van ser molt durs; fins i tot vaig arribar a plorar. Ho veig tot de forma més serena», va explicar Pilar Pla. «Quan la vam estrenar teníem poc més de 30 anys i ara ja anem camí dels 40», va corroborar Torres. «Ara hi ha més calma i lucidesa per parlar del tema», va afegir Òscar Muñoz. I ho fan amb l'«alta literatura però molt pròxima» de Tolstoi segons l'adaptació del mateix Broggi i de Jeroni Rubió.

Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)

Autòmats i Brecht


Bertolt Brecht provoca una certa distància entre els espectadors perquè se'l coneix per un teatre molt doctrinari, que vol cantar les bondats d'una determinada ideologia i no dóna l'opció al públic a opinar. És unidireccional. El director Víctor Álvaro ha tret la pols d'un Brecht molt jove al Teatre Almería. Li ha posat una pàtina expressionista, amb uns personatges que es mouen com autòmats i que duen la cara emblanquinada i el seu discurs és tan caricaturesc que es fa entranyable. La companyia Gataro va estrenar, fa poc més d'un any, el Teatre Almería a Gràcia. Van transformar un antic bingo en un teatre (Brecht ho celebraria: el vici és vençut per la virtut). La seva programació vol atraure un públic ampli, sense manies. Tot i així es van atrevir amb un Brecht i se n'han sortit amb nota. La setmana passada van celebrar la funció número 100. I ja han decidit que la reposaran a partir de finals de març després d'un parèntesi. Un Brecht comercial? Cal refundar les etiquetes que qualifiquen les peces escèniques.

El casament dels petitburgesos revela les raons d'un casament. Es tracta d'una celebració de penal d'uns fills perdedors que han de suportar la gastronomia d'una mare insegura i les anècdotes sempre inadequades d'un panxut pare, fet a si mateix. L'únic èxit de la parella és la seva capacitat (teòrica) de construir el seu mobiliari. Si el resultat de la seva habilitat amb el bricolatge durés més d'una vetllada, els d'Ikea mai haurien construït l'imperi del moble! Efectivament, després d'una felicitació amable de tots els convidats, la concurrència s'adonarà que les portes de l'armari no s'obren, que les cadires es desencolen i fan caure els convidats més cridaners, i que al sofà li rebenten les molles. El llit queda fora de l'escena, tot i que la parella, que no vol desaprofitar la nit de noces, riu de la possible hecatombe.

Poc es podia imaginar Brecht que l'obra seria el seu presagi vital. Amb l'arribada del nacionalsocialisme de Hitler, els seus mobles es van anar fent malbé. Anés on anés, la cadira ballava. Va viure una època equivocada. Es va definir com a “mestre sense alumnes”. Gataro demostra que el mestre sí que té, com a mínim, espectadors, amb ànima, i entusiastes.


Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)

27/1/11

El ‘thriller' de la parella


Alexandre torna a casa després de passar una temporada a l'hospital recuperant-se d'un accident. Ha perdut del tot la memòria, i ara ha de començar a recompondre el passat, però també a afrontar-se a un enigmàtic present, servint-se únicament de les explicacions que li proporciona la seva dona, Carla. Però, i si ella li menteix? I si ell no és tal com el descriu? I si Carla no és en realitat la seva dona? I si rere aquesta profunda amnèsia s'amaga un crim? I si és així, qui és, d'ells dos, que l'ha comès? Petits crims conjugals, l'obra d'Eric-Emmanuel Schmitt que el 2003 va triomfar al Teatre Edouard VII de París interpretada per Charlotte Rampling i Bernard Giraudeau, arriba ara a Catalunya, en producció de Bitò, al Teatre de Blanes, que la presenta demà en estrena absoluta (22 h).

Dirigida per Xicu Masó i interpretada per Ramon Madaula i Laura Conejero, que ja havien compartit duel interpretatiu en una altra peça de Schmitt, El llibertí, Petits crims conjugals s'endinsa en la perversitat de l'amor, en la trama subtil de pors i desitjos que es teixeixen al voltant d'un matrimoni amb més de quinze anys de convivència, per construir una intriga al voltant de les relacions de parella amb suspens i girs inesperats, a l'estil dels films d'Alfred Hitchcock. Les reflexions dels personatges sobre el desig, l'amor, la fidelitat o el pas del temps a mesura que aborden, amb crueltat i amb tendresa, les interioritats de la seva llarga unió, contrapuntegen aquest thrillersentimental en què la vida en comú és contemplada, tal com ho expressa un dels personatges, com l'associació de dos assassins.

El text del dramaturg i novel·lista francès Eric-Emmanuel Schmitt, traduït al català per Sergi Belbel, serveix perquè el gironí Xicu Masó torni a la direcció després de les recents L'home dels coixins (2009), Els diaris d'Adam i Eva (2008), Strictu Sensu (2007) o Tres versions de la vida (2007). Ramon Madaula i Laura Conejero, per la seva banda, tornen a coincidir a l'escenari després de l'èxit d'El llibertí, que van estrenar al Teatre Poliorama de Barcelona l'any 2007 sota la direcció de Joan Lluís Bozzo. Madaula, que participa en la coproducció del muntatge junt amb 3xtres, acaba de presentar Un déu salvatge, de Yasmina Reza, sota la direcció de Tazmin Townsed (2010), i Conejero, una actriu habitual en el repartiment de les peces que dirigeix Sergi Belbel, des de La filla del mar (1992) o Kràmpak (1997) fins a Les falses confidències (2006), ha adquirit notorietat recentment per la seva aparició a la sèrie Infidels, de TV3.

Petits crims conjugals, preestrenada el passat 21 de gener al Teatre de Rubí, es podrà veure, després de l'estrena demà a Blanes, al Teatre de Salt, els dies 4, 5 i 6 de febrer, abans de fer estada al Poliorama.


Font: Eva Vázquez (www.elpunt.cat)

Pesadilla Animalario


¿Qué es lo que más nos duele? ¿Por qué cuando se apaga la luz nos morimos de miedo? Éstas son las preguntas que la compañía teatral Animalario se hizo para dar respuesta a su último montaje, Penumbra, el 13º de Animalario que este jueves se estrena en las Naves del Español de Matadero.

Esta obra, que nació de unos talleres en los que colaboran todos los integrantes del grupo, es el montaje "más personal" de esta compañía que lleva casi 15 años encima de los escenarios. "Penumbra es una obra de teatro que trata sobre el sueño de una familia formada por un padre (Alberto San Juan), la madre (Nathalie Poza), el hijo (Luis Bermejo) y un ser misteriosos que habita con ellos, la penumbra (Willy Toledo, que vuelve a los montajes de la compañía después de estar ausente en los tres últimos). La narración transcurre en una casa a orillas del mar en la que no se puede bajar a la playa y eso se convierte en pesadilla", afirma Andrés Lima, director del espectáculo.

"El objetivo de la obra es hablar de nosotros mismos y de cómo nos sentimos. Preguntarnos cómo y de dónde surgen nuestros miedos para saber más de ellos y poder disfrutar de la vida", explica Lima. "Y la mejor forma de contarlo era a través de los sueños".

Fuente: Jéssica Nieto (www.elmundo.es)

Desaparece uno de los grandes secundarios de la escena


El actor Paco Maestre ha fallecido en el Hospital Clínico de Madrid, donde fue ingresado hace unas horas, clínicamente muerto, tras sufrir un infarto de miocardio mientras grababa un capítulo de la serie Amar en tiempos revueltos, que se emite en TVE1 en las sobremesas.

Maestre era de esos grandes secundarios del cine y la televisión, y sobre todo el teatro (donde hizo más de un protagonista) que pertenecía a una generación de actores que venía a sustituir a los también geniales cómicos desaparecidos como Agustín González, Manuel Alexandre, Antonio Gamero, Luis Ciges y tantos otros.

Nació en Mérida (Badajoz) un 2 de Julio de 1.957, en una casa de la calle Sagasta, muy cercana a Las Siete Sillas en pleno Teatro Romano, en el que juega parte de su primera infancia.

Emigrado a Madrid en 1968, vive en los barrios de la periferia: Carabanchel, Vallecas, Entrevías y Villaverde-Bajo. De familia humilde, deja su trabajo en una oficina, al librarse de la mili por obeso, y se mete a actor hace más de tres décadas y se titula por la Real Escuela de Arte Dramático de Madrid.

Lleno de recursos dramáticos Maestre trabajó en numerosas ocasiones, gracias a su educada y buena voz, en personajes del teatro lírico, como en sus últimas óperas,¡Verdugo, verdugo! y El pueblo de la avaricia, ambas de Leonardo Balada, bajo la puesta en escena de Gustavo Tambascio, director con el que Maestre trabajó en numerosas ocasiones. De hecho anoche Tambascio decidió llamarle para ofrecerle el papel de Cherubini en la zarzuela El dúo de la Africana que va a montar en breve.

También trabajó bajo las órdenes de directores de cine como José Luis Alemán, Pedro Almodóvar, José Miguel Juárez, Mariano Barroso, José Luis García Sánchez, Agustí Villalonga, Álex de la Iglesia, Luis García Berlanga, Carlos Saura y José Luis Cuerda, además de ser un miembro destacado en las películas de La Cuadrilla.

A pesar de disfrutar mucho haciendo cine y televisión su pasión nada oculta era el teatro, en su versión dramática y lírica. No hace mucho obtuvo un gran éxito interpretando a Espasa de la zarzuela La del manojo de Rosas, dirigida por Emilio Sagi.

Recibió el Premio Max de Teatro en 1.989, por su interpretación en Pelo de Tormenta, de Francisco Nieva en el Centro Dramático Nacional. También tiene en su haber el Premio Unión de Actores por su trabajo en Barrio de Fernando León de Aranoa. También obtuvo el premio Ágora del Festival de Almagro a toda su carrera, otorgado por un jurado de críticos y expertos teatrales. Ha sido finalista unas cuantas veces al premio Unión de Actores.

En teatro trabajó bajó las órdenes de directores como Ángel Facio, Carmen Losa, Hadi Kurick, Ignacio García, José Antonio Ortega, Calixto Bieito, José Pascual, Juanjo Granda, Juan Carlos Pérez de la Fuente, José Carlos Plaza, Robert Wilson, Eduardo Fuentes, Francisco Nieva, Mario Gas, Miguel Narros y José Estruch, entre otros muchos.

En televisión también ha hecho otros fundamentales trabajos en series como Ana y los siete, Manos a la Obra, El Comisario, Pepa y Pepe o Lleno por Favor.

De carácter afable en los últimos tiempos había empezado a cuidarse una quebrada salud que años atrás le había producido problemas circulatorios, aunque algunos amigos hoy también lo achacan a su compulsiva adicción al tabaco y su tendencia a la obesidad, a pesar de que en los últimos tiempos se había quitado muchos kilos.

Hace unos minutos Tambascio recordaba los problemas físicos que atravesó cuando hicieron La discreta enamorada y como Maestre se peleaba con su gran amigo, el también actor Emilio Gavira, cuando éste estaba dejando de fumar y Maestre le mortificaba diciendo que lo único que iba a conseguir era que se le agriara el carácter y tuviera mal humo. "No había manera de que reconociera que tenía problemas serios de salud", ha dicho Tambascio.

El infarto le ha sobrevenido mientras grababa lo que ha terminado siendo su último personaje en Amar en tiempos revueltos, Celso, un hombre sin escrúpulos que no tiene la más mínima compasión por sus semejantes y que Maestre interpretaba midiendo maravillosamente las pausas y los silencios y aportando una frialdad al personaje, un fascista de la División Azul, que cortaba la respiración y conseguía dar verdadero miedo y repugnancia.

Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)

El Espai Brossa estrena la provocativa 'Magnificat'

La provocativa obra Magnificat, a partir de textos de Jacint Verdaguer y dirigida por el napolitano Pasquale Bàvaro, se estrena esta noche en el Espai Escènic Brossa, donde permanecerá hasta el próximo día 13 de febrero, según informan los responsables de la sala.

Magnificat es un espectáculo que trata sobre la religiosidad, en el que diez jóvenes actores y dos músicos se acercan a la mística y "al placer que se siente en compañía de santos, ángeles y misterios de la fe".

Es un proyecto que nació de un ensayo abierto del Teatre Lliure a partir de la obra Al cel, de Narcís Comadira, con dirección de Xavier Albertí, sobre los últimos y atormentados años de la vida del poeta Jacint Verdaguer.

El director afirma que ha trabajado sobre el "despertar de la propia religiosidad, mediante la meditación" y advierte que muchas de las actuaciones que se presentan en el espectáculo "se hacen desde la verdad, la concentración e incluso desde un estado de bendición".

En este sentido, asegura que los actores, todos alumnos o ex alumnos del Institut del Teatre, trabajan para conseguir "una relación intensa con su interior".

Bàvaro considera que el sentimiento místico, de amor a lo divino, no se parece a ningún otro, ya que es "íntimo y sagrado", a la vez que entiende que en la actualidad está cayendo o en el fanatismo o en la apatía.

Nacido en Nápoles en 1978, Bàvaro estudió allí en la Academia de Arte Dramática y giró por Italia con diversos espectáculos, licenciándose en el año 2008 en el Institut del Teatre de Barcelona con la obra Les perles als porcs. Otros textos suyos que se han representado en los escenarios son 12 movimients per a en Jonàs y Salvatges.

La compañía Somriure Bàrbar, dirigida por Bàvaro, contará para esta obra con los actores Esperanza Crespí, Rubén Valls, Albert Pérez, Miquel Segovia, Rosa Forteza, Lara Salvador, Mercè Sancho, Bruna Cusi, Maria Vera y Albert Mèlich.

Fuente: www.lavanguardia.es

La escena española, a golpe de ratón

El Centro de Documentación Teatral (CDT) ha publicado una nueva edición -la octava- de su Revista Digital de la Escena, que nace totalmente renovada. En primer lugar, no se ha editado en soporte DVD, como ha sido la costumbre, sino que se encuentra en la web (http://revistadigitaldelaescena.mcu.es). Julio Huélamo, director del CDT, ha hablado en su presentación de una segunda época de la publicación, que mantiene sin embargo intactas su intención de «abastecer de recursos a los profesionales, estudiosos, investigadores o simplemente aficionados». La revista era, hasta ahora, un anuario que recogía la actividad escénica sucedida cada año en España. Ahora, su nueva naturaleza permitirá la actualización y renovación de contenidos. «El usuario podrá entrar directamente a cada uno de los contenidos, lo que convierte, por ejemplo, la sección Cartelera en un importante recurso para las compañías, que podrán ofrecer el acceso a su ficha, fotos y vídeos directamente».
La edición de 2010 de la Revista Digital de la escena está estructurada en cuatro apartados: En primer lugar, A debate, que se centra en el papel de las artes escénicas en la web. «¿Qué lugar ocupan las artes escénicas en "la Red" y con qué propósitos se utiliza esta herramienta?» es una pregunta a la que tratan de responder Alicia Roldán, Jesús Barranco, Germán Vega, José Antonio Sánchez y el propio Julio Huélamo.
La sección Con acento habla de los centenarios de Miguel Hernández y Jean Genet, se recuerda al entrañable Manuel Alexandre, y se ocupa también de figuras como Francisco Nieva, Fernando Arrabal, Tom Stoppard y Modeesto Higueras.
Varios críticos de revistas digitales opinan sobre la temporada en el apartado El altavoz, donde también se inaugura una subsección dedicada a los distintos oficios teatrales; lo hace con una entrevista a Humberto Cornejo, responsable de la emblemática sastrería que sirve a la escena y el cine español desde 1920.
Finalmente, la sección Cartelera muestra una selección de casi un centenar de espectáculos, con un millar de fotografías y cerca de dos horas de imágenes en vídeo.
El Centro de Documentación Teatral, creado en 1971, gestiona actualmente unos fondos de 160.000 fotografías, 4.000 grabaciones en dvd, 500.000 notas de prensa y 15.000 libros, además de mover diferentes proyectos, como la edición de una serie de dvd titulados «El eco de las voces».
Fuente: Julio Bravo (www.abc.es)

26/1/11

Erotisme en escena


La companyia Teatre al Detall prepara un nou espectacle de poesia en escena. Després de presentar Contra el progrés d'Esteve Soler (que posteriorment ha triomfat a teatres d'arreu d'Europa i se n'ha arribat a fer una lectura dramatitzada a Nova York), tornen al cabaret poètic. El jardí de les malícies fa un viatge per la poesia eròtica, extreta del llibre El jardí de les malícies de la poesia eròtica universal (Angle, 2001). És un recull de poesies, del segle XV al XIX traduïdes per Miquel Desclot.

Txell Botey i Xavi Idàñez, dirigits per Joan Maria Segura, presenten una dramatúrgia amb els poemes que més fàcilment es podien traslladar a l'escena. El mètode de treball ha estat similar al que van realitzar per signar Evidències (a partir de la poesia de Jordi Cienfuegos): provar de dir, en molt diversos registres, els poemes per bastir un univers coherent i alhora diferent.

El joc, que es podrà veure a partir del 8 de febrer al Versus Teatre, pretén reflectir l'esperit desinhibit d'aquelles versos, que no obvien la seva vàlua literària. El recull conté des de poemes de trobadors i cançons de bordell del segle XV fins a versos amb autor literari conegut com ara Goethe, La Fontaine o John Donne, i d'altres amb signatura de nobles, polítics, intel·lectuals i clergues de l'època que van escriure només per a ús privat. Théophile de Viau i Claude le Petit van publicar la seva obra i per això van ser condemnats a cremar-se a la foguera al segle XVII.


Font: J.B. (www.elpunt.cat)

'Mamma mia!' aspira al rècord a Sant Cugat


Són més de 10.000 entrades que el Centre Cultural Sant Cugat ha posat a la venda. Setze funcions de Mamma mia! en deu dies, del 31 de març al 10 d'abril. El musical que més bons rèdits dóna arreu del món és el primer títol que arribarà a allargar-se dos caps de setmana. Ahir ja s'havien venut més del 35% de les entrades, una quantitat que pronostica una ocupació molt elevada els caps de setmana. En els 17 anys de vida de l'equipament, el muntatge que havia programat més funcions era el Cómeme el coco negro de La Cubana. En van fer vuit en cinc dies.

Mamma mia! va reiniciar la gira després d'una nova temporada a Madrid. Aquesta gira estatal, té tres parades a Catalunya: A més de Sant Cugat del Vallès, estaran del 5 al 8 de maig a la Llotja de Lleida i del 2 al 5 de juny al Kursaal de Manresa. A Barcelona, no tornaran. No té sentit una estada de pocs mesos. Ho va afirmar fa uns dies la directora general de Stage Entertainment, Julia Gómez-Cora. De fet, si Sant Cugat s'ha arriscat a aquest ampli cartell és perquè compta amb la visita d'espectadors de Barcelona. Stage no tornarà al Barcelona Teatre Musical fins al setembre vinent. S'havia especulat que podria arribar la producció de Los Miserables, estrenada aquesta temporada a Madrid. La peça a Barcelona serà una reposició d'alguna producció ja estrenada a la Gran Vía. També s'ha endarrerit el projecte de tenir teatre propi a Barcelona i València. La crisi obliga a posar el fre.

Nina, veïna de Sant Cugat, en va ser la protagonista durant un bon grapat d'anys. Ara, la substitueix la cantant Mone. En el paper de Sky s'ha incorporat des de fa pocs mesos, Àlex Casademunt. Stage presenta el muntatge amb músics en directe i sense rebaixar ni un gram el nivell d'exigència de quan fa llargues temporades, assegura Gómez-Cora. Els productors no descarten fer una nova gira per altres municipis: Sabadell podria ser una nova plaça.

Pep Tugues, director del Centre Cultural Sant Cugat veu la temporada de Mamma mia! com una oportunitat per arribar a nous públics. De fora i de dins del municipi. És una operació similar a la que van realitzar, amb èxit, programant Grease.


Font: J.B. (www.elpunt.cat)

25/1/11

Crisi? Quina crisi?


Les noves sales de teatre de la cartellera de Barcelona responen a projectes de feia anys, però que es concreten ara, tot i que sembla arriscat fer inversió en època de recessió. Demà obre l'Atrium (Consell de Cent, 433). En un termini d'un mes, segons calculen els seus responsables, El Rei de la Màgia obrirà un espai al número 15 del carrer de Jonqueres que substituirà el museu que tenien al carrer de l'Oli. Aquestes dues sales se sumen a la de Porta 4 (a Gràcia) i la Sala Flyhard d'Hostafrancs. Les sales petites multipliquen les possibilitats que les joves companyies donin a conèixer el seu treball. Els seus pressupostos no depenen tant de la recaptació a taquilla com de la inquietud per produir nous treballs. El teatre sempre ha estat en crisi. Ara la crisi general sembla que ajuda a descongestionar portes que eren tancades.

Raimon Molins aclareix que l'obertura de l'Atrium es deu a un projecte que es va originar fa uns set anys. Un grup d'actors volien ser companyia i van comprovar que, sense sala, tenien moltes dificultats per tenir un aparador. Van traçar un projecte a mitjà termini: a més de sala, calia un estudi per organitzar-hi tallers de teatre per reciclar-se ells mateixos i altres professionals interessats, i calia disposar d'una productora que ajudés a fer viables les seves idees escèniques i les d'altres grups en situacions similars. Avui, l'Atrium té un estudi de 250 metres quadrats a Gràcia i ara, una sala amb 57 localitats a l'Eixample. Durant el que queda de temporada, assumeixen presentar espectacles seus. A la propera, presumiblement incorporaran produccions d'altres grups afins. També es plantegen fer una programació de titelles per al públic familiar.

L'Atrium s'ubica en un espai de lloguer, però que és propietat d'un dels familiars, cosa que garanteix una estabilitat raonable en els contractes de lloguer i un preu assequible. La companyia Atrium preveu presentar espectacles de petit format en aquesta sala, però no es vol tancar a presentar peces (de mitjà o gran format) en altres escenaris. Del 26 de gener al 27 de febrer es representa A porta tancada de Jen-Paul Sastre. Posteriorment, es farà una versió de Hamlet a càrrec de Jules Laforge i, per acabar, un text d'un autor contemporani africà, Koffi Kwahulé. A la sala també hi haurà una companyia de música que prepararà concerts espectacle. Mireia Trias, cap de producció d'Atrium, atribueix el creixement del nombre de sales a la generació Erasmus, “que ha viatjat molt” i ha vist projectes petits en els quals s'ha emmirallat.

El nou local del Museu de la Màgia permetrà fer programació regular d'espectacles de màgia. En espera dels vistiplaus dels últims permisos, es calcula que la sala obrirà al final de febrer. Diuen que la crisi potser els ha ajudat a trobar espais de lloguer més assequibles que fa anys. Porta 4 aprofita l'espai adreçat a escola de teatre per fer-hi representacions a les nits. També Flyhard ha reconvertit la seva sala d'assaig en una sala d'exhibició singular. Paral·lelament a l'obertura d'aquestes sales, també s'ha reinaugurat el Lliure de Gràcia, s'ha reobert el Mercat de les Flors (amb la incorporació de la sala Pina Bausch), s'ha inaugurat l'Artèria Paral·lel, i l'Alexandra ha habilitat sessions de teatre compatibles amb les de cinema.

La temporada passada van obrir l'Almeria Teatre (impulsat per la companyia Gataro), l'Antic Teatre (malgrat unes quantes obres que gairebé tomben el projecte) i l'Akadèmia, que avui és tancada. Ja sabien que haurien de tancar un any, perquè la construcció d'un aparcament a la finca (Buenos Aires, 47) els deixava sense porta d'entrada. Per ara.

Font: Jordi Bordes (www.elpunt.cat)