Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

29/4/11

E. Suárez: «A vegades em sento una nena i altres, vella»


Portillo diu que els actors d'aquesta obra són joves amb ànima de vells, amb vides intenses. És veritat?

Sí, visc intensament. Sóc valenta, em llanço al que és difícil, complex. No sóc una persona còmoda ni en la vida ni en la feina. M'agraden els desafiaments. En la vida em llanço no al que més em convé sinó al que m'atrau o em provoca curiositat. Intento ser una persona lliure.

És bona cuinera com el seu personatge, Mademoiselle Simone?

M'agrada cuinar. Sóc de guisats, de proveir a la família, no de delicatessen. Del menjar de la mare.

A La avería es plantegen temes com la vellesa i la mort. Els té por?

Em preocupa la falta d'autonomia, de llibertat. La mort mai m'ha fet por, és una cosa natural que ha de passar, el que m'espanta és la malaltia, el dolor.

També es parla de les dates de caducitat vitals.

Jo no m'he posat mai dates de caducitat, intento ser coherent en cada etapa de la meva vida però aquesta coherència no té a veure amb l'edat sinó amb el teu ésser, la teva essència. Per a mi l'edat és una cosa totalment abstracte. De fet, no represento l'edat que tinc, a la meva família tots tenim cares infantils. Però això no significa que no hagi conegut el dolor, la soledat, experiències que et fan créixer. Hi ha moments vitals en què em considero una nena i altres, tremendament gran, vella. A vegades la vida em pesa.

En quina etapa està ara?

Estic disfrutant moltíssim amb aquesta obra, que vaig triar perquè confio en Blanca com a dona i com a talent. És molt apassionada amb el que fa i t'ho encomana, et repta, i això em fascina. El públic surt tocat, ha agradat a tothom. És una reflexió sobre la justícia, l'amor, les responsabilitats, l'ambició... Planteja com la societat t'empeny perquè siguis un guanyador i el que això significa, la soledat a la qual et pot portar.

Li va passar a vostè, que va triomfar molt jove al cine?

Jo no he tingut mai el desig de ser la primera de la classe ni la primera d'arribar enlloc. He intentat ser coherent, per sort mai m'ha faltat la feina i he preferit anar més a poc a poc i no tan de pressa. A vegades la vida et porta a una velocitat que no és la teva, em feia vertigen i vaig decidir parar, fins i tot per una qüestió de salut.

No ha perseguit mai la fama?

Per a mi aquesta feina és un mitjà de coneixement de l'ànima humana, del món. Els personatges em permeten excavar en les profunditats dels nostres desitjos i psicologia. Jo necessito saber qui sóc i què pinto en aquest món, i a través d'aquests personatges i d'implicar-me en segons quins desafiaments puc trobar respostes.

L'obra furga en la falta de valors. Quins són els seus?

Jo crec en l'individu però vivim en una societat que no ho valora. Només importa el conjunt i com aquest creix; ens oblidem de les persones i això provoca una tremenda soledat, molta tristesa i molta confusió. No sé cap on anem. Últimament penso quin sentit té treballar tant per pagar la hipoteca quan hi ha una pressió externa incontrolable que bloqueja la meva llibertat com a persona i no em deixa convertir-me en el que vull.

Parla molt de la soledat.

Jo tinc molta vida social, amics, però parlo de la soledat no com a queixa sinó com un valor. M'encanta estar sola, és una necessitat. Després de tants rodatges, el treball en equip, envoltada de gent, tinc la necessitat de recollir-me en mi mateixa i més en aquest món de tant des-equilibri i canvis de ritme.

Font: Imma Fernández (www.elperiodico.cat)

Temporada Plana escènica


Aprofitar sinergies i posar fi a l'eclecticisme que distingia fins fa dues temporades la programació del cicle Temporada Plana de la Selva (TPS), per especialitzar-se i dotar de caràcter propi la mostra mancomunada de les localitats de Sils, Vidreres i Maçanet. Aquests dos són els principals objectius de la celebració conjunta del festival, que esdevé per segon any consecutiu una mena de monogràfic del Projecte T de promoció del teatre amateur gironí, que organitza la Casa de Cultura de Girona. Tots els espectacles formen part d'aquest projecte i, segons el director de la Casa de Cultura, aquest és el model que proposaran a altres poblacions per tal de crear circuit per als grups que participen en aquesta mostra, que es tanca –l'edició del 2010– amb la celebració de la TPS.

Joan Castillo (Vidreres), Joan Quer (Maçanet) i Quim Soler (Sils), els tècnics de Cultura de cada municipi, ho han vist clar, i han apostat per aquesta manera de fer, després d'uns quants anys de col·laboració i coordinació en edicions anteriors de la TPS, perquè consideren que això enriquirà el teixit cultural del seu territori –entre les tres localitats sumen uns 20.000 habitants–, perquè consideren beneficiosa la funció d'aparador del festival per a grups amateurs i perquè els costos permeten gaudir d'una programació a les tres sales –La Societat, de Maçanet; La Laguna, de Sils, i el Teatre Casino La Unió, de Vidreres– amb preus d'entrada molt econòmics (5 euros en tots els casos).

Els grups que participen en aquesta edició de la TPS, que se celebrarà de l'1 de maig al 19 de juny, són: Quantus Teatre, de Lloret (Quan l'infern sigui atiat, l'1 de maig a Sils); Ma Mare no Em Deixa, de Girona (El bon malalt, el 8 de maig a Vidreres); ACGT, de Sant Hilari Sacalm (El sopar dels idiotes, el 14 de maig a Maçanet); El Mirall, de Blanes (Híbrid i Cru, el 15 de maig i el 19 de juny, respectivament, a Vidreres); Mon Art, de Figueres (Tapirulan, el 22 de maig a Sils); La Gespa, de Palamós (Els secrets de la vagina, el 29 de maig a Maçanet); Comediants Kafkiana, de Banyoles (Apareguda, nostra senyora de les caixeres, el 5 de juny a Maçanet), i Safareig-Ditirambe (Frank V, el 12 de juny, a Sils).


Font: Dani Chicano (www.avui.cat)

27/4/11

DUES DONES QUE BALLEN


TEXT: JOSEP MARIA BENET I JORNET
DIRECCIÓ: XAVIER ALBERTÍ
INTÈRPRETS: ANNA LIZARAN i ALÍCIA PÉREZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i EL CANAL-Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)


Josep Maria Benet i Jornet analitza la relació que s'estableix entre dues dones, una senyora gran amb dos fills, els quals han decidit que la seva mare necessita algú que la cuidi i la vigili i la seva cuidadora, una dona més aviat jove que manté moltes coses amagades. Totes dues comparteixen característiques comunes, des del seu odi cap als homes, la seva amargor, el seu estat de frustració i la seves poques il·lusions per seguir vivint.

L'escenari, el pis de la senyora gran on es comencen a explicar les seves misèries. En una casa que com les seves vides es cau a trossos. Una funció per ser ser escoltada i observada entre línies on en certes escenes és més important allò que no es mostra de les accions a la vista de tots.

Xavier Albertí dirigeix amb massa mesura la peça que peca d'excessiu correctisme i que mereixeria que el personatge de l'Anna Lizaran visqués amb una mica més de llibertat i no tanta contenció alguns moments de cabreig contra ella mateixa, contra allò que l'envolta, en definitiva contra el món. Alícia Pérez sap modular els diferents moments de tensió que li ofereix el seu personatge, suportant amb dignitat les envestides d'una altra magnífica interpretació de l'Anna Lizaran.

Malgrat tota la infelicitat que desprén la peça, Benet i Jornet guarda un espai per l'humor. Amb un desenllaç sorprenent on la riallada està assegurada, les circumstàncies presagien un ball encertat i reeixit amb tres pilars que sustenten la peça: el mestratge demostrat per la Lizaran, el bon dibuix amb el que Alícia Pérez construïx el seu personatge i la ploma de Bernet i Jornet que torna a incidir en alguns del principals temes de la naturalesa humana. Unes dones que opten per decidir amb qui volen ballar i no deixen que ningú mai més els balli la vida.

La bomba atòmica, a debat al TNC


Frayn ho va recollir a Copenhaguen, un text que després d'estrenar-se a Reus, arriba al Teatre Nacional de Catalunya i compartirà cartellera amb Pel davant i pel darrere una de les obres més exitoses de l'autor i que des del mes de setembre es representa al Teatre Borràs. Pere Aquillué en el paper de Heisenberg, Lluís Marco com a Bohr i Rosa Renom com a Margrethe interpretaran amb diferents recursos narratius una obra sobre les incerteses que dirigeix Ramon Simó.

Heisenberg, Bohr i la seva dona Margrethe es retroben en un escenari un cop morts, i en un context teatral comencen a recordar la trobada que els dos científics van mantenir el 1941 i que va trencar la seva amistat més íntima. Els dos físics s'havien reunit a instàncies de Heisenberg, que buscava consell sobre el fet d'involucrar-se en el desenvolupament pràctic de les investigacions a l'entorn de la bomba atòmica. Tanmateix, la seva relació es va veure estroncada sense saber per què.

Michael Frayn utilitza aquesta història a Copenhaguen, un text on se serveix de diferents recursos narratius per poder treure l'entrellat d'aquesta reunió, i el públic s'ha d'esforçar per entendre si els personatges discuteixen sobre el passat, sobre el present o si, en canvi, interpel·len els mateixos espectadors. Aquesta és una de les característiques més importants que destaca el director de Copenhaguen, Ramon Simó. Simó ha explicat aquest dimarts que "feia molt temps que li anàvem al darrere a aquest text".

Pel director, Copenhaguen busca respostes amb mètode científic i utilitza el principi d'incertesa. Per Simó, és important tenir en compte que no és una obra sobre "fets, sinó sobre intencions", ja que demostra que el coneixement del món s'ha de basar a través del que es pot comprovar. El director ha explicat que el conflicte entre fets i intencions és un conflicte que "mai no som capaços de solucionar".

Pere Arquillué en el paper de Heisenberg, Lluís Marco al paper de Borh i Rosa Renom com a Margrethe són els tres actors que damunt l'escenari tiren endavant aquesta història. Marco s'ha mostrat "sorprès" de la "quantitat de física que ha après" en posar-se en el rol de Bohr, mentre que Rosa Renom ha reconegut tenir marge, perquè el seu personatge no cal que entengui tota la física que apareix a l'obra.

Per la seva banda, Pere Arquillué no ha volgut treure importància a la vessant més científica del text però ha afegit que, per ell, és una obra sobre "l'amistat i l'exercici de la memòria", a la vegada que comporta un valor ètic important i qüestiona com pot afectar això en l'amistat.

Sergi Belbel, director del TNC, ha volgut afegir que després del desastre del Japó, i a més coincidint amb el 25è aniversari de Txernòbil, Copenhaguenarriba a la cartellera teatral en un molt bon moment. Copenhaguen s'estrena aquest dijous al Teatre Nacional de Catalunya, on es podrà veure fins al 5 de juny, a la Sala Petita.

Font: www.ara.cat / Foto: David Ruano

La Companyia Teatre Micalet deixa la direcció de la sala


La Companyia Teatre Micalet estrena el pròxim divendres 29 d'abril Frank V, una comèdia musical sobre la banca privada i que servirà per a abandonar la direcció artística de la sala, després d'una dècada al capdavant.

El seu director, Joan Peris, ha argumentat motius econòmics i de cansament. “Entenem que vivim en una època de crisis, però el que no és comprensible és que Teatres balafie diners en grans muntatges i abandone les companyies valencianes”, ha criticat Peris.

Peris dirigeix l'obra de l'escriptor suís Friedrich Dürrenmatt, amb els actors Pilar Almeria, Isabel Carmona, Héctor Fuster, Paco Gisbert, Paco Ivañez, Enric Juezas, Pilar Matas, Diego Ramirez, Isabel Requena, Miguel Seguí i Esther Vallés, que canten en directe. Les cançons han sigut adaptades al valencià pels músics Josep Maria Zapater i Carlos Urquiza.

Frank V és un banquer sense escrúpols. Junt amb la seua dona Ottilie, dirigeix un banc heretat. Els negocis que fan, i que es poden considerar criminals, van pitjor que en temps passats. Per això, entre altres raons, volen deixar el negoci. A més, Frank V i la seua família porten una doble vida. Darrere la seua respectabilitat burgesa s'amaga lda corrupció, la delinqüència i l'avaricia.

Friedrich Dürrenmatt va escriure en 1959 esta obra i hui, més de cinquanta anys després, continua tenint plena vigència.


Font: www.avui.cat

26/4/11

EL PETIT EIOLF


TEXT: HENRIK IBSEN
VERSIÓ i DIRECCIÓ: TONI CASARES
INTÈRPRETS: ÒSCAR MUÑOZ, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, AINA HUGUET, ALBERT PRAT, JESUSA ALDANY
PRODUCCIÓ: SALA BECKETT / OBRADOR INTERNACIONAL DE DRAMATÚRGIA
SALA BECKETT


Toni Casares trenca per un mes l'esperit de teatre contemporani que es respira a la Sala Beckett per presentar-nos per primer cop en Espanya aquesta peça de teatre tardà d'Ibsen. Alfred Allmers, un ex professor i escriptor abandona l'escriptura de la seva obra mestra La responsabilitat humana per dedicar completament els seus esforços al seu fill, Eiolf, discapacitat. La seva dona, Rita i la seva germana, Asta no comparteixen la seva decisió. Un terrible i desgraciat incident canviarà les seves vides per sempre.

El teatre de Ibsen torna a demostrar la seva força i la seva vigència un altre cop en aquesta peça. El paper de la dona, doblement representat en aquesta peça, és el protagonista d'aquesta obra. Alícia González Laá imprimeix un torrent d'energia a Rita Allmers que lluita amb totes les seves forces per aconseguir l'estima i la passió del seu marit. Alfred, davant de la desgràcia s'apaga una mica més si no troba sortida d'una vida en la que havia posat totes les seves esperances. Asta manté un sentiment de dependència del seu germà que li impedeix plantejar-se qualsevol altra tipus de relació fora de l'estima pel seu germà.

Ibsen s'encarrega de trencar aquesta realitat, amb un personatge sortit de rondalles, la Dona de les Rates, que treu de cada personatge allò que no els permet seguir endavant, deixant darrere del seu pas un esclat de sentiments majúscul. Jesusa Aldany accepta aquest petita intervenció i ens recorda que la seva veu encara li resten moltes coses per interpretar. El repartiment el tanca, Albert Prat, que aguanta estoic en tot moment, potser amb un posat excessivament estirat.

Toni Casares opta per la senzillesa minismalista en la posada en escena i només conserva una vestimenta d'època, finals del segle XVIII que mantenen un contrast gairebé perfecte amb una escenografia austera i que sobresurt de l'escenari disponible de la Sala Beckett. Un petit impàs de classicisme dintre de la seva programació que encaixa perfectament en la filosofia que manté la Beckett amb els seus espectadors. Qualsevol dia pot ser ideal per veure el millor muntatge de la cartellera. Regalar-vos un Ibsen, si us plau!

Mayorga: "Ninguna obra de teatro es neutral"


Juan Mayorga lleva un tiempo atraído por la cartografía, estableciendo paralelismos con esta ciencia y el teatro. Hoy martes disertará, con motivo de la Semana Teatral de la Fundación Juan March, sobre esta relación que ha plasmado en tres obras recientes: El cartógrafo, Los yugoslavos y un breve texto, 581 mapas, cuya lectura ofrecerán el día 28, también en la Fundación, los actores Clara Sanchis y Pere Ponce. Mayorga, además, estrena hoy en París, uno de sus textos más célebres, Cartas de amor a Stalin, dirigida por Jorge Lavelli. Y sus obras siguen atrayendo a directores y actores de medio mundo, pues en Delaware se representa Himmelweg y en Atenas Animales Nocturnos.

¿Sobre qué versa su conferencia?
Voy a hacer una alusión al texto de El cartógrafo, a una frase que contiene y que dice que los mapas siempre responden a una pregunta que alguien se ha hecho, algo que ocurre también en el teatro. La cartografía es una ciencia que me permite establecer una correspondencia con el teatro y plantear algo que ya he dicho muchas veces: que, como los mapas, ninguna obra es neutral, está hecha a base de datos seleccionados en función de una idea y, por tanto, está constituida por preguntas morales y políticas.

¿Y, en su opinión, cuál sería la función del teatro?
Un cartógrafo es alguien que pone a la ciudad ante un mapa, pero este mapa puede intentar ser realista u ofrecer una imagen de las ciudades invisibles o utópicas o alternativas a la ciudad en la que se vive. En realidad, todo esto me sirve para presentar mi idea del teatro: yo siento que el teatro, desde sus orígenes, tiene por función estar a la escucha de la ciudad, pero no reproducir su ruido, sino ofrecer otra construcción que permita a los ciudadanos verse de otro modo.

¿De qué le viene este interés por la cartografía?
Desde pequeño me preguntaba por qué nuestro país siempre aparecía pintado rosa o amarillo, pero hace tres años tuve una experiencia única en Varsovia, que de alguna manera cuento en la obra El cartógrafo. Me perdí en la ciudad y acabé en una sinagoga, viendo una exposición de fotografías del ghetto y, luego, intenté buscar en mi mapa de turista aquellos lugares que salían fotografiados. Fue cuando me di cuenta de que los mapas no solo hablaban de un descomunal asesinato, también de la desaparición de un mundo de vida.

¿Qué otros textos tiene pendientes de escenificar?
Ahora estoy trabajando con Clara Sanchis y Pedro Miguel Martínez en La lengua a pedazos, en el que imagino un encuentro entre Teresa de Jesús y un inquisidor. Estamos haciendo una trabajo a la argentina, yo dirijo también y modifico mi texto constantemente, dependiendo del trabajo con los actores. Es una producción sine die y está siendo muy gozosa, porque tras una lectura en el Ateneo nos dio la sensación de que la obra podría tener un mayor alcance.

Fuente: Liz Perales (www.elcultural.es)

25/4/11

TRUCA UN INSPECTOR


TEXT: J.B PRIESTLEY
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA POU
INTÈRPRETS: JOSEP MARIA POU, CARLES CANUT, VICTÒRIA PAGÈS, RUBEN AMETLLÉ, PAULA BLANCO i DAVID MARCÉ
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA


Josep Maria Pou torna a la direcció amb una "Time Play", un thriller que durant 90 minuts no para de jugar amb l'espectador i de saltar endavant i endarrera en el temps per oferir-nos una visió ampliada dels fets. Un inspector de policia es presenta a casa de la família Birling, mentres es celebra el sopar de prometatge de la seva filla Sheila per indagar la implicació dels presents en el suïcidi d'una noia.

Al més estil CSI de principis de segle XX, l'inspector Goole, Josep Maria Pou, va desgranant personatge a personatge la seva implicació amb el cas, d'una manera sorprenent. El sopar, aviat es convertirà en un malson i els seus comensals seran caçats d'una manera textualment força tramposa.

Amb una escenografia imponent i majestuosa, s'obre el teló del Teatre Goya, que representa fins a l'últim detall el menjador del domicili dels Birling. Carles Canut i Victòria Pagès mostren les seves habilitats per convèncer a la platea en tot moment, de la mateixa manera que Ruben Atmellé, en una de les seves millors interpretacions fins a la data. Menys encertats es troben Paula Blanco, que peca d'un cert toc d'histrionisme en algunes escenes, i David Marcè al qui se li nota la falta de taules amb un continu nerviosisme escènic.

Pou torna a encertar en la direcció d'una peça i d'una autor força desconegut per al públic català i amb un teatre apte per a tots els paladars. Joan Sellent signa un altre cop una més que excel·lent traducció, convertint a la peça en una petita joia dintre de la descafeïnada cartellera actual.

24/4/11

DESCLASSIFICATS


TEXT i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: EMMA VILARASAU, ABEL FOLK i TONI SEVILLA
PRODUCCIÓ: FOCUS
LA VILLARROEL


Pere Riera ha volgut, potser sense saber-lo, emular a "Nixon Frost" a la catalana. La periodista més famosa del país, Sílvia Utgés s'enfronta a la que es, fins a la data, la seva entrevista més díficil i important amb el president del govern. Aquest es troba en plena crisi, després de l'aparició de certs rumors que li acusen d'haver-se ficat al llit amb una menor. Segur que la història us sona. Entremig es trobarà al cap de premsa de presidència que farà tots els possibles per descol·locar a la periodista amb insinuacions infundades.

Meravellós text que durant 80 minuts no para ni un sol de jugar amb l'espectador, convertint-lo en una mena d'ull crític encarregat de posar tota l'ètica que els hi falta als personatges. Pere Riera torna a fer diana amb el seu segon muntatge després de triomfar la temporada passada amb un dels millors T6 dels darrers anys, Lluny de Nuuk.

Emma Vilarasau domina, sense caure en estridències, els nombrosos canvis d'estat d'ànim a que es veu sotmesa per part dels seus dos adversaris. Abel Folk resisteix impàvid al joc d'assetjament i enderrocament del que forma part de manera activa. Toni Sevilla posa l'ofici per davant i dibuixa un president força recognoscible i que sap jugar a la perfecció les seves cartes.

Desclassificats suposa l'abandonament definitiu del títol de autor novell, Pere Riera s'ha posat el nivell a superar massa alt i esperem ansiosos quina serà la seva propera sorpresa en forma de muntatge teatral. De moment, poden seguir gaudint del segon assalt al ring escenografic de La Villarroel.

20/4/11

Pedra de tartera anirà al Romea


Per fi el seny i el sentit comú s'imposen i una obra que ha omplert la Sala Petita del Nacional (de 450 localitats) durant dos mesos passarà a una sala privada per seguir explotant la bona feina de l'equip. El Teatre Romea ha anunciat que Pedra de tartera ocuparà la seva cartellera a partir del 17 de maig, just quan acabi la temporada La avería de Blanca Portillo. L'obra que cau del cartell és Travesía del amor y la muerte, de Montaigne a John Cage que havia de dirigir Calixto Bieito. Pedra de tartera és l'adaptació teatral (feta per Marc Rosich) de l'obra cabdal de Maria Barbal sobre la vida de la postguerra al Pallars, dirigida per Lurdes Barba. Ha rebut bones crítiques unànimes, tant per l'adaptació com per la interpretació dels actors i especialment d'Àurea Márquez. L'obra podrà tenir vida més enllà del TNC perquè és una coproducció amb El Celler d'Espectacles de Lleida.

Font: Laura Serra (www.arac.cat)

19/4/11

Francisco Nieva gana el Premio Valle-Inclán


En una noche vibrante y después de múltiples desempates, el escritor, académico de la Lengua, articulista, escenógrafo, director y dramaturgo -por resumir algunas de sus múltiples facetas- Francisco Nieva ha obtenido este lunes la quinta edición del Premio Valle-Inclán de Teatro que concede la revista El Cultural, que patrocina la Fundación Coca-Cola y que está dotado con 50.000 euros.

Su labor de escritura y de dirección en la obra Tórtolas, crepúsculo y... telón, estrenada, precisamente, en el Teatro Valle-Inclán del Centro Dramático Nacional (CDN) se impuso al resto de trabajos que optaban al premio y que demuestran la buena salud creativa que experimenta actualmente el teatro español.

Nieva se ha impuesto a los otros once candidatos, entre los que se encontraban los dramaturgos Ignacio Amestoy (La última cena) y Albert Boadella (2036 Omena-G), el director Ernesto Caballero (La colmena científica o el café Negrín), los actores José María Flotats (Beaumarchais), José Luis Gómez (Fin de partida) y Carlos Hipólito (Todos eran mis hijos), el actor Joaquín Notario (El alcalde de Zalamea), los directores Mariano de Paco (El galán fantasma) y Sonia Sebastián (Imaginario de Cervantes), la dramaturga y directora Laila Ripoll (Santa perpetua) y la actriz Concha Velasco (La vida por delante).

El jurado de está quinta edición del premio contó con la presencia de tres de los cuatro ganadores anteriores: el actor Juan Echanove, primer vencedor por su papel en Plataforma; el dramaturgo Juan Mayorga, tercer ganador por su texto de La paz perpetua; y la actriz Núria Espert, última hasta ayer en llevarse el premio, por su interpretación en La casa de Bernarda Alba.

Además, el jurado estuvo presidido por el académico y dibujante Antonio Mingote, y contó con el también académico Luis María Anson; el abogado Antonio Garrigues; los críticos y escritores Jaime Siles y Javier Villán; el profesor Eduardo Pérez Rasilla; el redactor jefe de la sección de Cultura de este diario, Manuel Llorente; la responsable de Cultura de RNE, Paloma Zuriaga; el subdirector general de Programación Cultural de la Comunidad de Madrid, Ruperto Merino; la responsable de teatro de El Cultural, Liz Perales; el productor Mariano Torralba; el abogado y periodista José María García Luján; y el presidente de Coca-Cola para España y Portugal, Marcos de Quinto.

Fuente: Darío Prieto (www.elmundo.es)

18/4/11

N.E: "El Valle-Inclán revela la buena salud del teatro"


Núria Espert ganó el año pasado la IV edición del Premio Valle-Inclán de Teatro. Lo hizo por su interpretación de Bernarda Alba en el montaje dirigido por Lluís Pascual. La actriz reconoce que pasó "muchos nervios" durante la gala, en la que los 12 aspirantes van cayendo poco a poco hasta quedar sólo dos al final. Una confesión llamativa en alguien que acumula casi doscientos premios a lo largo de su carrera artística. Pero es que el Valle-Inclán es ya el reconocimiento más anhelado entre los profesionales de la escena. Esta noche los nervios los vivirá en otra estancia del Teatro Real, donde tradicionalmente se celebra la ceremonia. Será en la reservada al jurado, del que forma parte por ser la última vencedora. Advierte de antemano que la decisión estará muy reñida: "Todos los candidatos merecen el premio, es algo que demuestra la buena salud de nuestro teatro".

¿Cómo recuerda la velada del Valle-Inclán del año pasado? ¿Le hace ilusión todavía ganar premios con todos los que tiene?
El Valle-Inclán me hizo muchísima ilusión y pasé muchos nervios en la gala. Fui candidata el primer año pero no hubo suerte. Tuve que esperar a su cuarta edición. Lo gané por Bernarda Alba, un trabajo muy arriesgado, que planteaba una concepción del personaje. Por eso fue aun mejor.

¿Cómo valora este galardón?
El cine tenía su premio de referencia y al teatro necesitaba uno. El Valle-Inclán cubre esa falta, porque congrega a los medios, tiene un jurado compuesto por expertos acreditados y ha demostrado su absoluta limpieza y ecuanimidad. La calidad de sus nominados es siempre muy alta. Este año también, cualquiera de ellos lo merece. Eso demuestra la buena salud de nuestro teatro.

Me han chivado que parte del dinero se lo gastó en viaje a San Petersburgo. ¿Por qué eligió esta ciudad?
Sobre todo por visitar el Hermitage. Tenía muchas ganas de conocer este museo y San Petersburgo, para una fanática de la literatura rusa como yo, es un destino perfecto. Allí transcurren muchas de las historias de los autores rusos que me interesan. Además por fin pude viajar con mi nieta y mis dos hijas, las cuatro juntas, que es algo muy difícil, porque casi nunca nos podemos organizar por los compromisos de cada una.

Este año ha decidido no participar por su trabajo en La violación de Lucrecia...
Sí, aunque me lo propusieron, me pareció que lo más elegante era cumplir primero con mi obligación de estar en el jurado.

¿Y lo de ser jurado cómo lo lleva?
No me gusta nada en general y esta vez me gusta menos. Casi todos los candidatos son amigos y compañeros de viajes de toda la vida. Ya lo decía Juan Echanove con mucha gracia: "Es que estar aquí me crea enemigos" (ríe). Pero bueno, el Valle-Inclán no es un premio para reconocer a amigos sino para elegir al mejor espectáculo del año.

Dicen algunos críticos que su papel de Lucrecia se concentra en cierto modo toda su carrera...
Es algo que no extraño. Lo que hace un actor es resultado de lo que ha hecho antes. Casi todo lo que sabemos lo aprendemos sobre el escenario, actuando, ensayando... Yo creo que en los últimos 25 años siempre ha sido así, porque cada personaje te hace crecer como actriz.

En el monólogo de La violación de Lucrecia hace cuatro papeles, incluidos alguno de hombre. ¿Ha sido uno de sus trabajos más duros?
Sí, pero también de los que más satisfacción me han dado. Lo más duro fueron los ensayos. Me asaltaban constantes dudas sobre mi capacidad. Las superé gracias a Miguel del Arco, un maestro que estuvo conmigo en todo momento.Su dirección en esta obra fue decisiva, porque necesitaba unos ojos especiales que me miraran y me orientaran. Y él lo hizo.

¿No pensó en algún momento "en qué berenjenal me he metido"?
No, porque cuando dije vamos p'alla, pues vamos p'allá. Las dudas eran sobre los cortes entre la narración y interpretación del personaje, y sobre cómo utilizar mi voz. No quería parecer un ventrílocuo, haciendo un alarde de registro de voces. Me di cuenta de que mi voz no tenía que parecerse a la de un hombre, o a la de un niño pequeño, o a la de narrador. Lo importante es que transmitiera a los personajes una verdad interior.

Es una obra muy poco representada de Shakespeare. ¿Por qué?
Porque en realidad no se la considera una obra de teatro, sino como unos poemas de juventud que escribió para unos de sus mecenas. Era un texto que leí en mi juventud y me emocionó muchísimo. Cuarenta años después volví a leerlo, con la intención de hacer una lectura íntima, para un público exquisito. Pero me di cuenta de que se podía representar perfectamente. Tenía unos personajes enormes, embriones de Macbeth, Ofelia, Hamlet...

¿Qué le pide el cuerpo hacer cuando termine con Lucrecia?
Pues ya estoy metida en otro lío bueno, que también me hace una ilusión extraordinaria, pero es pronto para hablar de ello.

Fuente: Alberto Ojeda (www.elcultural.es)