Teatre ben armat

«El públic ha de disfrutar de les lluites, però sense patir». Ho explica el jove director Marc Martínez, que ha disposat que Capuletos i Montescos exterioritzin el seu odi a mort a cop de floret en el seu muntatge Julieta & Romeo. No hi ha sang ni fetge, però quan surten les armes, la tensió es dispara.

Va passar amb Una història catalana, l'aclamatwestern de Jordi Casanovas a la Sala Tallers del TNC. Un nen es va ajupir a la cadira mentre les escopetades travessaven la platea. Era ficció, però la sola presència d'un canó a un pam dels teus nassos imposa. I si els personatges comencen a disparar-se els uns als altres, com és el cas, la inquietud augmenta. Els gallets enrabiats dels personatges donaven més d'un ensurt.

Pistoles de fogueig

La temporada va acabar a trets al TNC i també al Lliure, amb els pistolers d'un altre western, el The end d'Àlex Rigola. A ell també li agrada «impressionar» els espectadors (va treure armes aTitus Andrònic, Ricard III, Juli Cèsar...), però «sense arribar a l'extrem de dispersar la seva atenció». Així mateix, la Sala Beckett va liquidar el curs amb un parell de trets eixordadors. Era la Katastrophed'Agrupación Señor Serrano. El seu director, Àlex Serrano, reconeix que el soroll de la nou mil·límetres era excessiu per a un espai diminut. Ara també a la Beckett, dins el programa del Grec, una altra pistola crea tensió en una escena familiar a Contra la democràcia, obra d'Esteve Soler amb direcció de Carles Fernández Giua que carrega contra el sistema. «El so dels trets a les sales petites no m'agrada, i he preferit posar-hi un efecte especial», addueix Fernández.

Hi ha automàtiques i alguna detonació a Las luces de bohemia, d'Oriol Broggi; Todos eran mis hijos,de Claudio Tolcachir o Ismène après Creont, representada a la Nau Ivanow. I altres armes que s'han vist aquests dies pel Grec, des de les granades que llancen uns nens a Jesús en el muntatge de Romeo Castellucci fins a les citades espases amb què lluiten Marcel Borràs, Nao Albet i companyia en el clàssic shakespearià.

Classes d'esgrima

Martínez ho tenia clar. «En les versions que se n'han fet predomina el caramel, l'amor romàntic entre Romeo i Julieta. Però és una història de violència, d'odi ancestral entre aquells Montescos i Capuletos, que són uns discapacitats emocionals». Per al director, la millor manera de representar aquella ira era reprenent les lluites d'espases de l'època. Quatre mesos, es va passar el jove repartiment aprenent esgrima, i el resultat ho demostra. «Vam plantejar aquestes seqüències amb la mateixa serietat que en el cine, però amb molts menys diners. Al ser en directe, els actors han de tenir molta més precaució, no descontrolar-se, per evitar accidents».

L'actor Andrés Herrera, el genial Cala d'Una història catalana, té un llarg historial delictiu. «S'agraeix treballar amb el millor material i s'ha de controlar tot molt bé. Jo vaig aprendre les normes bàsiques de seguretat amb La Fura. Per a mi són més perilloses les navalles; si et despistes et pots fer una ferida molt lletja». «Una arma és un instrument molt potent per crear tensió, elevar el suspens i l'expectació», apunta Jordi Casanovas, que és molt procliu al seu ús escènic (Wolfenstein, City/Simcity, La revolució...). «Acosta la realitat a l'espectador». El jove director i dramaturg ha crescut influït per la violenta cultura audiovisual i a ell li agraden molt, diu, les situacions extremes. «Però les armes de fogueig són inofensives. És més perillós un got de vidre».

Font: Imma Fernàndez (www.elperiodico.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario