Tràgic Àlex Rigola

Quan Àlex Rigola va tenir clar que volia muntar un espectacle sobre la tragèdia per al Teatre Grec, va decidir que “enlloc d'adaptar una tragèdia clàssica agafaria un text sobre l'origen de la tragèdia”. D'aquesta manera va arribar a El naixement de la tragèdia, de Friedrich Nietzsche, un assaig inicialment “més filològic que filosòfic, interessant perquè hi ha l'origen de la seva filosofia, representada en la frase «Déu ha mort»”. Amb aquest llibre, Nietzsche es va proposar contradir l'opinió generalitzada que considerava la tragèdia grega com una forma vulgar dels poemes homèrics, i va ser expulsat de la seva càtedra de filosofia clàssica a la Universitat de Basilea.

Però que ningú s'espanti. Rigola –que fins fa poc ha estat director del Teatre Lliure– ha partit de Nietzsche defugint el discurs acadèmic i fa servir el seu text com a punt de partida per a un espectacle oníric que combina text, dansa i música, un “poema visual i sonor”. El resultat és Tragèdia, que es podrà veure al Teatre Grec de Barcelona dins el Festival Grec, els dies 30 i 31 d'aquest mes.

Paisatge mediterrani

És “un Reader's Digest sobre l'origen de la tragèdia” situat en un camp de blat amb una olivera, un paisatge mediterrani on divuit intèrprets dialoguen i ballen al llarg de cinc quadres. La intenció de Rigola no és “explicar una història, sinó deixar-se portar com un es deixa portar per un poema. No hi ha un plantejament, un nus i un desenllaç ni cal entendre-la, com tampoc no cal entendre els tres Blaus de Miró”.

Rigola justifica les decisions que ha pres per a la posada en escena de Tragèdia remuntant-se a les arrels mitològiques d'aquesta disciplina artística. El director fa seva la relació que Nietzsche estableix entre l'art i la vida, entre la felicitat i el patiment, lligant els dos conceptes a la duplicitat que representen els déus Apol·lo i Dionís: “El primer encarna l'ordre i les arts que es poden representar, com ara la literatura, la pintura i l'escultura, i el segon encarna el caos i les arts que no es poden representar, com ara la música. La confluència de tots dos conforma la vida i al mateix temps la tragèdia.” Rigola situa l'origen de la tragèdia en una dansa: “La festa de Dionís, on els participants es disfressaven de cabrits. Primer ni tan sols hi havia espectadors, era més aviat comparable a una discoteca de les nostres. Poc a poc ja s'hi va anar introduint una certa estructura dramàtica”. I “què millor, per recordar això, que un espai tan mediterrani com el Teatre Grec?”.

Ni Mèrida ni Nàpols

Inicialment, Tragèdia va néixer de “la voluntat de fer un espectacle per a l'amfiteatre del Grec”: “Mèrida i Nàpols també estaven interessats que fes alguna cosa, i em vaig plantejar unir aquests tres projectes pensats per a festivals d'estiu.” Però més endavant Mèrida i Nàpols se'n van despenjar: “Gairebé ens vam trobar amb la impossibilitat de tirar endavant l'espectacle. Si finalment ha estat possible ha estat gràcies a la voluntat del Grec i als intèrprets que hi participen, que han treballat per sota del seu pressupost habitual.” Entre aquests intèrprets hi ha Ferran Carvajal, conegut pel gran públic gràcies a la participació en sèries televisives com ara El cor de la ciutat, i que també ha ajudat Rigola a crear les coreografies de Tragèdia. Max Glaenzel ha dissenyat l'espectacular escenografia rural, que representa el camp de blat on els personatges celebren la festa dionisíaca sota el sol estival.