Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

30/11/11

Un lloc com la Farinera



No crec que hi hagi ningú que no estigui d'acord que la Farinera Teixidor, la seu actual d'El Punt Avui, és un espai singular. No només perquè és una joia del noucentisme, sinó també per l'activitat que s'hi desenvolupa. Doncs bé, divendres (19 h) afegirà una peculiaritat més a la seva història, en convertir-se la planta baixa de la zona noble en un escenari en què s'hi representarà, en el marc del festival Fora de Temporada –l'Off de Temporada Alta, en el cicle Espais Singulars– la peça teatral Sé de un lugar, de la companyia Prisamata –en residència a La Caldera de Barcelona– escrita i dirigida per Ivan Morales, i interpretada per Anna Alarcón, una de les actrius joves més interessants del teatre català, que s'ha pogut veure en produccions de Pau Miró o Jordi Prat, i el polifacètic actor Xavi Sáez, amb una trajectòria artística força heterodoxa en què destaca la nominació a millor intèrpret dels premis Max per la seva tasca a l'espectacle J'arrive, de Marta Carrasco.
Sé de un lugar, “una tragicomèdia sobre l'amor després de l'amor”, segons la companyia, està protagonitzat per la Bérénice i el Simó, una parella que han trencat la seva relació i ho afronten de manera ben diferent. En Simó es reclou, no surt de casa i, per evitar haver de fer-ho, contracta un veí indi, en Shahrukh, que li fa les comandes. La Béré, en canvi, sembla que redescobreix la vida, viatja i experimenta amb amants d'ambdós sexes. La peça es basa en les visites que la noia, amoïnada per l'aïllament progressiu del Simó, fa a la seva exparella. Ell s'està mesos tancat i la qüestió no sembla que millori. Tot i la diferència en la manera d'encaixar la situació, tot i trobar-se en una situació vital en què estan a les antípodes l'un de l'altre, els protagonistes de l'obra intenten superar el fracàs de la seva història d'amor per mantenir una relació en què no es trenquin els vincles més íntims, deixar d'estimar. Aquesta és una pretensió que està per veure si aconseguiran culminar i el conflicte intern que vertebra el text de Morales. Segons explica la companyia, l'obra parla “sobre la necessitat de trobar una àncora en un món totalment líquid, i sobre la música com a vincle entre les persones”.
La particularitat de la peça que presenta Ivan Morales, actor de teatre, cinema i televisió, i guionista, que debuta en l'autoria i la direcció teatral amb Sé de un lugar, és que el públic està escampat per l'espai com si estigués a la sala d'estar del pis que la Béré i el Simó havien compartit, ocupant també l'escenari, convivint amb els protagonistes, trencant la distància que marca la convenció i mirant de buscar també una relació íntima entre ells. La pretensió de l'espectacle és “tornar als elements bàsics del teatre: l'actor, el text i el públic”. La proposta és de petit format, les entrades costen (només) 6 euros i la capacitat de l'espai, és clar, limitada.
Tercera vetllada
El Fora de Temporada viurà demà al seva tercera vetllada, la penúltima, als Jardins de La Mercè amb tres noves propostes. El concert teatralitzat Acústic Broadway (23.30 h), de la companyia homònima, apadrinada per La Cubana; la micropeça de teatre de text i improvisació Esperando algo, de Laboratorio SMR (0 h) i el cabaret Con Cierto Teatro (0. 30h), de la companyia gironina homònima, formada per Andrea Zayas (veu) i Javier Gras (guitarra i veu). L'entrada, lliure. La primera proposta de la nit tindrà una durada aproximada de 20 minuts, i les altres dues propostes, de 10 minuts.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Miserias universales

Suma de desafíos. Enfrentarse a Shakespeare y su Macbeth y convertirse en la nueva responsable de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Éste fue el reto que se le presentó a la directora teatral Helena Pimenta (Salamanca, 1955) y que, transcurridos unos meses, ya puede mirar con una sonrisa.


"Estoy muy satisfecha porque he conseguido encontrar el equilibrio. En Ur (su grupo de siempre) he visto cómo todo iba a seguir adelante, así que he podido llegar y apasionarme con la Compañía. Puedo aportarle lo que sé, que viene de un equipo que ha creído siempre en el trabajo artesanal del teatro".
Pero lo que le trae a la Sala Verde de los Teatros del Canal (hasta el 18 de diciembre) es el asesino del rey de Escocia, una apuesta que desde el Medievo sitúa en los años de la Gran Guerra y que acompaña de imágenes que dan la sensación de las tres dimensiones. Todo ello acompañado de la música de la ópera homónima de Verdi y las melodías del Coro de Voces Graves de Madrid.
Siete actores (José Tomé y Pepa Pedroche interpretan a los protagonistas) encarnan la ambición desmedida y la traición que denuncia el de Stratford-upon-Avon y que sitúa en la Escocia de tiempos remotos. Pero que bien podría suceder hoy mismo. Y mucho más cerca.
"Esta obra es hermosísima, te desborda con una catarata de imágenes y sugiere la violencia pero, en definitiva, lo que sugiere es el alma humana". ¿Y puede ser una medicina para los males de nuestro tiempo? "Absolutamente. Uno de los peores peligros, y que ahora veo muy presente, es el miedo. Tenemos miedo a perder nuestra juventud, a que no nos quieran... vivimos dominados por el miedo como también lo hacía Macbeth. Y este miedo le domina porque prefiere seguir su ambición sin ningún límite moral. Y así se lo mostramos al público. El mal se mira de frente. Así que una obra supuestamente terrible, a mí me ha dado un optimismo enorme".
Fuente: Virginia Hernández (www.elmundo.es)

El 48% dels professionals de la dansa cobra menys de 600€

L'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APdC) ha presentat aquest dimecres els resultats del primer estudi sobre les condicions laborals dels professionals de la dansa de Catalunya, que indica que els que aconsegueixen feina en el seu ram tenen un sou mitjà que se situa en poc més de 800 euros nets al mes i un 48% n'ingressa menys de 600. L'estudi també indica que més del 40% treballa sovint de manera irregular en algun projecte relacionat amb la dansa. El ballarí, coreògraf, actor i representant de l'APdC, Xevi Dorca, ha assegurat que "la precarietat existeix i a la gent li costa tirar endavant".


Aquest informe de l'APdC també considera que el sector no compta amb ajudes per l'obligada formació continuada dels professionals, i no ofereix bones cobertures mèdiques ni assegurances. Així mateix, només el 60% són assalariats quan treballen en projectes relacionats amb la dansa i el 40% és autònom. La majoria de professionals que viuen algun període d'atur en una temporada normal no reben cap prestació per desocupació (51,7%). El document també recalca que només el 5,2% dels professionals de la dansa a Catalunya declara que disposa d'algun tipus d'assegurança privada per als períodes d'atur.
Així mateix, el 65% dels professionals del sector ha de treballar en més d'un projecte simultàniament per arribar a final de mes. "La gran majoria no es pot dedicar exclusivament a la dansa", ha explicat la sociòloga Montserrat Martínez, qui ha afegit que ho compaginen amb el món de la pedagogia (35,3%) i amb altres activitats artístiques sobre tot en les arts escèniques.
Una formació de 10,5 anys de mitjana
Segons el document, el perfil d'un professional de la dansa a Catalunya és d'una dona (83,1%), de 37 anys de mitjana i nascuda a Espanya en un 83,1%. Així mateix, han volgut destacar durant la roda de premsa que el novell formatiu dels professionals de la dansa és superior al del conjunt de la població activa. De fet, segons l'estudi, els professionals de la dansa han invertit en formació reglada una mitjana de 10,5 anys. Els representants de l'APdC també han lamentat que la majoria de professionals de la dansa de Catalunya, un 51,7% està disposat a marxar per desenvolupar la seva carrera professional. En concret un 65,5% han marxat alguna vegada fora de Catalunya per exercir la seva professió.
Martínez ha explicat que han entrevistat a 290 persones a través d'enquestesonline i telefòniques i estan treballant en un marge d'error de 4'89. De fet, ha indicat que segons el ministeri de Cultura hi ha uns 800 professionals a Catalunya.
Un 2012 "pitjor" que el 2011
Dorca, també representant de l'APdC a SindicArt, és pessimista de cara el pròxim any i ha considerat que "serà pitjor" que aquest. Ho ha dit perquè "les companyies agafen menys personal, no hi ha bolos perquè els ajuntaments estan escanyats. Ha dit que s'haurà de veure què es proposa des de la Generalitat i Cultura.
Font: www.ara.cat

29/11/11

'El crèdit' guanya el primer #TorneigTA


Amb la Sala Planeta de gom a gom de públic ansiós de teatre, vam sortir a escena els dos contendents de la nit (dintre d'un ring aquesta vegada real): en Jordi Galceran a qui ajudaven Lluís Soler i Francesc Albiol a defensar el seu text hilarant El crèdit i la Cristina Clemente que amb la ajuda de la Rosa Renom i el Pere Arquillué defensaven La nostra Champions particular. El premi: un àpat al Celler de Can Roca a Girona.

Els pronòstics es van complir i el guanyador va ser el mestre Galceran, amb menys marge del que s'esperava perquè els canvis d'última hora que la Cristina Clemente va introduir al seu text li van atorgar una gran agilitat i a més els intèrprets van estar molt brillants. El crèdit era dramatúrgicament més rodó però a una servidora el tema del que tracta La nostra Champions particular li toca més.

El Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta que va començar a principis d'octubre com un experiment sorgit de la imparable ment del Jordi Casanovas, s'ha convertit en la seva primera edició en tot un èxit de públic. Si ben és cert que s'haurien de fer canvis per properes edicions i la més notable d'elles seria l'horari, per a que pugui anar públic de tot arreu. Una possibilitat, que no crec que als teatreros els molestés és fer-la els diumenges al matí enlloc dels dilluns al vespre. Seria més estricta en els temps assignats a cada text, pel que fa als lectors/actors, la selecció hauria d'estar sempre equilibrada (que no sempre ho ha estat) i queda pendent el tema de potenciar la capacitat pel monòleg del presentador de les vetllades, Jordi Casanovas, tot un descobriment.

Sigui com fora, no es una inciativa per deixar-se perdre i que quedi només en una edició. Espero que només hagi estat una posada a punt d'un engranatge que pot funcionar molt bé, millorant el present, en futures ocasions. I alguns encara es pregunten per a què serveix? Per donar a conéixer nous dramaturgs, intentar crear nous seguidors de la dramatúrgia catalana, crear noves vies per als dramaturgs i que aquests puguin representar les seves obres... de res serveix tenir-les tancades en un calaix (obres i idees), esperant oportunitats, com aquesta de fer-les visibles.

Esperarem amb candeletes una propera edició, i animem a que es creen noves iniciatives per veure més projectes dramatúrgics que puguin convertir els riscos en èxits.

Font: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Sergi López, suposo



L'actor Sergi López presenta nou cartell a Temporada Alta. Si el 2005 va sorprendre tothom amb Non solum, que ja ha arribat a les 300 funcions i que manté en gira, ara estrena un altre espectacle. Jorge Picó, company de López a l'escola d'interpretació francesa Lecoq i que li va dirigir la primera peça, puja ara a escena convertit en un mamífer misteriós armat d'unes banyes de cérvol. 30/40, Livingstone s'ha cuinat amb el mateix foc lent del muntatge anterior, a partir de converses de cafè que prenien forma i creixien amb ells dos vestits amb un xandall a l'escenari. Picó, més conceptual, defineix l'obra com una comèdia d'“humor, antropologia i tennis”. Un home contemporani que vol canviar, divulgador científic –segons la informació de la companyia–, decideix fer un viatge iniciàtic a un lloc ideal, una mena d'Arcàdia. De la minitemporada que va de l'1 al 6 de desembre al Teatre de Salt, només queden algunes entrades per a la darrera sessió.
D'entrada, només tenien clar que tots dos serien a l'escenari. Aquest va ser el punt de partida d'un muntatge en què es torna a apostar per la simplicitat, amb només una estora verda a l'escenari. Sergi López és l'explorador a qui es podria adreçar la mítica frase: “El senyor Livingstone, suposo.” És un explorador que remet a un món un xic infantil, a un món de peluix de mites que s'han de confirmar, i Jorge Picó és un animal mític. Sense ni una paraula, estableix un diàleg que s'insinua, carregat de subtilesa i matisos. Bons alumnes de Lecoq, tenen clar, en paraules de López, que “el gest parla, el moviment també té frases” amb què es pot establir una conversa. El secret per mantenir el diàleg és, segons Picó, que “Sergi López mira molt bé”. Efectivament, aquest científic descobrirà en aquesta mena de nyu alguna persona familiar: “Alguna cosa et ressona dins si mires aquesta bèstia com si fos un altre ésser humà.”
La voluntat és establir una relació entre un món real i un altre que pot ser imaginat, fantasiós. Però el segon planteja preguntes al primer que es deixen flotar en l'escena, com ara: “Com ens hem d'organitzar, ara?” Una obra que s'ha encomanat dels temps d'incertesa econòmica i social de tot Europa.
Sergi López és, doncs, l'home contemporani “que no para de produir paraules”, segons Picó, i que buscarà respostes en el silenci. Sobre la definició, argumenta que tot el teatre és antropologia “sempre demana què és l'ésser humà”. I el tennis? López no té cap mania a reconèixer, d'entrada que, els importa “un rave”. Sí que hi ha uns elements que els són propicis: es tracta d'un esport amb unes regles, uns límits al camp i una litúrgia del silenci mentre hi ha un punt en joc. La tria del tennis els permet preguntar-se quines regles hi ha i qui les ha dictades. Són insinuacions que s'ofereixen a l'espectador “amb lleugeresa”, matisa Picó. Probablement, l'entrada de John McEnroe en escena permetrà afegir humor a l'obra i fer una picada d'ullet al públic.
Com va passar amb Non solum, no hi ha data per presentar l'espectacle a Barcelona. Per ara, s'han tancat actuacions a ciutats com Lleida, Olot, Reus i Terrassa. També se'n volen fer a Perpinyà, on es vol representar en català i en francès. Sergi López no dóna per acabat Non solum. Encara té voluntat de representar-lo a França –va fer una llarga temporada a París– i a l'Estat espanyol, on només n'ha fet vuit funcions que li han servit per confirmar la connexió amb el públic. Picó assenyala que si Non solum es podria dibuixar com una ona expansiva que acaba espaordint el públic, Livingstone respon més a la línia inestable de la borsa.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Evolució cap a la realitat



La companyia LasLoLas, amb la complicitat necessària de la companyia mallorquina Mariantònia Oliver, i els col·lectius d'investigació i creació audiovisual Playmodes i Luthiers Drapaires –aquests dos vinculats a l'associació cultural Telenoika–, preestrenen dissabte que ve (21 h), a El Teatre, de Bescanó, l'espectacle No-Res, que barreja la dansa aèria i l'art digital. Les quatre intèrprets de No-Res, segons expliquen les representants de la companyia, es troben en un espai indefinit, situat entre el no-res i la realitat: “L'espectacle està inspirat en cites de Hegel, i les ballarines coincideixen en un espai en què es construeix el que serà la realitat”, expliquen. Durant l'espectacle hi ha quatre passos que defineixen aquest procés, en què predomina la metamorfosi, resultat de l'adequació dels personatges a l'entorn, que va canviant. “No-Res és una proposta dissenyada per representar mitjançant les arts la condició cíclica de la vida. Una exploració d'un món transitori i indeterminat”.
No-Res hi tenen un protagonisme especial les imatges, creacions audiovisuals que desenvolupen efectes de mapping. De fet, l'espectacle explora les possibilitats tècniques de la dansa vertical i aèria, i la dansa contemporània, per interactuar en l'espai digital. En tractar-se d'un espai interior com la caixa escènica d'El Teatre, amb determinades limitacions espacials, més acusades lògicament que una paret exterior, la dansa és més vitalista i rica en detalls. Quan aquest espectacle es traslladi a l'exterior, tal i com està planejat, en serà un altre de ben diferent, en què predominaran els aspectes acrobàtics i de plasticitat, tal i com explica la companyia.
L'espectacle està dirigit per Montse Canals i Meritxell Cardellach i la creació i la interpretació van a càrrec de Lu Arroyo, Violeta Froufe, Aina Pascual i Nagore Somoza. Santi Vilanova és el responsable de la creació musical, una banda sonora creada a partir de veus manipulades i sons electrònics, basada en elements rítmics i atmosfèrics que tenen com a objectiu potenciar les escenes de tensió i moviment.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

28/11/11

Repartiment de luxe pel combat final


Després de dues mesos d'enfrontaments, el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta, comandat pel Jordi Casanovas arriba a la gran final. La Cristina Clemente amb La nostra Champions particular i en Jordi Galceran amb El Premi són els dos finalistes que batallaran aquesta tarda a les 20h a la Sala Planeta, amb les entrades exhaurides des de fa dies, pel premi final: un àpat al Celler de Can Roca de Girona.

A la gran final hi haurà sorpreses, ja no només perquè el sorteig de torns es farà en directe, sinó perquè el cartell d'actors/lectors no podria pintar més bé. El text de la Cristina Clemente serà llegit per Rosa Renom i Pere Arquillué, mentrestant el del Jordi Galceran el llegiran Francesc Albiol i Lluís Soler.

Una altra de les sorpreses que ens espera és si en Jordi Casanovas seguirà la tradicció de començar la velada amb un dels seus apreciats monòlegs. Jo ja aviso que té futur com a monologuista.

Si us heu quedat sense entrades, recordeu que podeu seguir-lo a través de


Hashtag: #TorneigTA

Londres estrena el musical 'Goodbye Barcelona'



Goodbye Barcelona és una proposta de l'escena teatral independent liderada per Karl Lewkowicz i Judith Johnson que s'ha estrenat aquest cap de setmana a la capital britànica. Amb passió, drama i fins i tot un toc d'humor, el musical pretén transmetre l'esperit de lluita dels milers de britànics que es van afiliar a l'exèrcit de la República. Lewkowicz confessa que li "encantaria" veure el musical als escenaris de Barcelona.
Coincidint amb el 75è aniversari de la creació de les brigades internacionals, Lewkowicz i Johnson presenten una obra basada principalment en la història real d'un jove jueu anglès, Sam Lesser, que va viatjar a l'Estat espanyol per lluitar contra el feixisme de Franco. De fet, el mateix Lesser, que va morir l'any passat, va poder participar en els inicis de creació del musical. En un procés que ha durat "gairebé sis anys", segons ha explicat la guionista Judith Johnson, Goodbye Barcelona s'inspira en la vida de Lesser i d'altres britànics i britàniques que van participar a la Guerra Civil Espanyola.

"Les entrevistes amb els brigadistes van ser molt inspiradores, va ser meravellós parlar amb aquesta gent de noranta anys que havia anat a Espanya a lluitar", recorda Johnson. "Instintivament vàrem saber que era una història magnífica. Ha portat molt de temps, perquè hem estat escrivint durant sis anys, però és molt emocionant finalment estrenar en aquest bonic teatre de Londres", assegura.

Un brigadista entre el públic

Entre els primers a veure el musical hi hagut un dels pocs brigadistes que encara queden vius. Es tracta de David Lomon, que amb 93 anys explica que està "molt content" de poder veure el musical. "Va sobre un noi jove com jo. En aquell moment jo també tenia 18 anys", recorda Lomon, emocionat. Com el protagonista del musical, i com el seu company veterà ja desaparegut Sam Lesser, l'any 1936 Lomon era un jove anglès d'origen jueu que va participar a la batalla de Cable Street, un enfrontament a l'est de Londres entre obrers, policies i els 'camises negres', el nom amb què es coneixia els feixistes britànics. Allí va ser on va assumir la consciència política, i va decidir allistar-se a les brigades internacionals i lluitar per la democràcia a l'Estat espanyol. "Sentia que ho havia de fer", recorda Lomon, i afegeix: "Ho tornaria a fer".

"Pels joves britànics avui en dia és gairebé inimaginable el fet de marxar de casa cap a Espanya per lluitar en una guerra arriscant la vida per una causa o ideologia", defensa la guionista Judith Johnson. El compositor de la música i les lletres del musical, Karl Lewkowicz, hi està d'acord. "Aquesta gent, 75 anys enrere, van anar a Espanya com a voluntaris, sense cap raó personal ni cap guany econòmic, només per fer front al feixisme i lluitar per la república. Com expliques aquesta història?", es pregunta Karl, que ha ideat cançons passionals i colpidores amb lemes com el de "No passaran" o amb el discurs de La Pasionaria als brigadistes. La solució ha estat mesclar la música i la dansa amb el drama personal, històric i ideològic de la Guerra Civil, tocs d'humor i una història d'amor entre el brigadista Sammy i una catalana, Pilar.

Voluntat d'arribar al públic català
Goodbye Barcelona estarà als escenaris del teatre Archola de Londres fins al 23 de desembre però els seus productors "creuen els dits" i confessen que estarien encantats de portar l'obra als escenaris de Barcelona. "M'agradaria de tot cor, que se'n fes una producció catalana, poder treballar amb un teatre català, o, com que l'obra es diu Goodbye Barcelona, amb un teatre de Barcelona que sentís que el musical podria ser rellevant", assegura Karl Lewkowicz.

De moment, Lewkowicz i la guionista Johnson es mostren prudents amb la possibilitat d'exportar el musical a Catalunya, però esperen que l'èxit a Londres serveixi per atraure l'interès català. "Ens encantaria poder treballar en una interpretació catalana de les cançons i del text", confessa el director. De moment, i fins a finals d'any, l'obra es presenta cada dia en aquest teatre independent de l'East End de Londres, amb voluntat, això sí, d'atraure al gran públic. 

Font: www.ara.cat

Cheek by Jowl: l'escenografia al servei de l'actor



La Sala de les Columnes de Ca Giustinian, el palau que ocupa la Biennal de Venècia al costat del Gran Canal, és un volum imponent. Un aristocràtic decorat, pintat de fals marbre. Ficció arquitectònica perfecta perquè durant una setmana desfilin entre els seus estucs una selecta representació dels escenògrafs que han col·laborat a construir la personalitat escènica de Luca Ronconi, Christoph Marthaler, els britànics Cheek by Jowl, Thomas Ostermeier (Schaubühne de Berlín) o els americans The Wooster Group. Una complicitat creativa invisible per a l'espectador, sovint convençut que el teatre és un assumpte que es resol entre l'autor, el director i els actors. Però el gran teatre també neix de l'espai imaginat perquè es produeixi el miratge d'una realitat alternativa, encara que sigui un espai en aparença buit. Absència que fa anys que fascina Peter Brook.
Nick Ormerod es presenta com un etern actor vocacional, reticent a descobrir els arguments que guien les seves escenografies, i acompanyat per Declan Donnellan. Junts formen el nucli artístic històric de Cheek by Jowl. Malgrat les seves reticències -cal protegir la seva obra de l'academicisme que els assetja després d'una conferència-, les paraules repartides entre un i altre acaben construint una nítida visió del seu concepte escènic: tot al servei de l'actor.
"No tenir un teatre propi -explica Donnellan- ens ha obligat des de sempre a pensar amb modèstia el desplegament escenogràfic". Un ascetisme que en realitat serveix per justificar un espai que funciona sobretot com a superfície per ancorar l'experiència generada en el període d'assajos. "Durant el procés de construcció d'una obra -continua Donnellan-, els intèrprets carreguen l'espai d'energia. L'important és traslladar aquesta electricitat a l'escenari". "Crear l'entorn adequat -prossegueix Ormerod- perquè la vida que ha sorgit durant els assajos es generi de nou davant el públic. Si aquesta vida neix en un espai buit no té sentit modificar l'entorn".
Donnellan recorda: "Quan vam començar, el text era el centre del nostre treball teatral. Un punt de vista creatiu molt anglosaxó. Però amb el temps hem arribat a la conclusió que el que realment important és l'acció, l'essencial és el que es fa, no el que es diu. Més que la història, l'important és l'experiència". Un concepte que requereix un escenari gairebé verge. "Mai acabem definint l'espai en què es produeix aquesta vivència tan semblant a la realitat. És l'intèrpret qui el completa. Als actors els dic que no pensin en el personatge sinó en l'espai que ocupen. Més que perdre's en el seu interior, cada actor ha de trobar el seu lloc, fixar la seva posició al món".
La concepció de la interpretació que prima l'estar per sobre del ser -defensat igualment per mestres com John Guilgud o David Mamet- també repercuteix en la relació que estableix l'espectador amb l'escenari. Per Ormerod, "la nuesa escènica activa la imaginació del públic". Per facilitar aquesta complicitat és interessant crear un espai compartit, mantenir la consciència de conviure en un teatre. Les seves escenografies mai oculten la personalitat de la sala on actuen. I afegeix Donnellan: "És essencial que aquest espai sigui de proporcions humanes, que permeti i promogui el contacte entre el públic i l'actor, fins i tot incentivi la lluita per captar l'atenció de l'espectador. Un lloc que generi intimitat, que serveixi de refugi a un món cada vegada més abstracte, més virtual. Tot és vàlid -fins i tot l'ús de la més sofisticada tecnologia- mentre no s'interposi en aquesta fràgil relació".
Des d'aquesta radical defensa del que és essencial, la disposició d'unes senzilles cadires (segurament les mateixes que es van utilitzar durant els assajos) es converteix en un acte de dramatúrgia. Des d'aquest punt marcat per un simple element d'attrezzo es construeix tota la veritat d'un personatge.
Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.es)

Marta Etura y el teatro casero



Fue producto de la casualidad, no tenía nada premeditado, pero el salto daría un poco de vértigo a cualquiera. A ella, también. La actriz Marta Etura (San Sebastián, 1978), que a estas alturas tiene una carrera consolidada como actriz, ha decidido cambiar de registro y jugársela. Acaba de estrenarse como directora de teatro con la obra Invierno en el barrio rojo, de Adam Rapp.
Una de las cosas que le animaron fue su éxito en Estados Unidos cuando se representó hace unos años. Por lo demás, se ha levantado con muy pocos medios y mucha ayuda de su entorno. "Tengo un amigo actor, Gonzalo de Santiago, que trajo esta historia que se había representado en Nueva York y Chicago y quería ver cómo resultaría aquí. Un día me la dejó ver y me propuso el papel del personaje femenino, pero a mí me gustaban más los masculinos. Hasta que, de pronto, me preguntó si la quería dirigir", cuenta la actriz que ahora tiene dos películas en cartel, Mientras duermes, de Jaume Balagueró, y Eva, de Kike Maíllo.
Después de dar el sí, llegaron los amigos. Cristina Rota, que le ofreció su teatro; Hosoi Montserrat, que les diseñó el cartel; Eneida Manzano, director de la agencia de comunicación Flow, que, además de ayudar en tareas de comunicación, consiguió una colaboración impagable, la de Heineken, que aportó 6.000 euros, con los que se pagan los ensayos a los actores y la imprenta de los carteles.
Y en cuanto a la producción, la directora y De Santiago buscaron muebles hasta en las casas de sus padres. "Hay gente que colabora por amistad y todo ha sido muy casero, pero hay otras cosas que hay que pagar", cuenta Etura.
"Esta obra ha nacido de las ganas de trabajar y de las ganas de montar una obra de teatro. Y saber que, de repente, quieres montar algo y hay gente que te ayuda desde el corazón es quizás lo mejor de este proyecto, lo más gratificante", comenta.
Se podría decir que Invierno en el barrio rojo, cuenta la historia de un triángulo amoroso. De dos amigos que estudian en Nueva York y durante unas vacaciones en Ámsterdam contratan a una prostituta y surge el triángulo. Pero, según Etura, no habla precisamente de amor. "Trata de lo contrario, de la falta de afecto que hace que uno se agarre a otro. A la gente que está muy sola, cuando le dan un poco de afecto, dota a ese afecto de un mayor significado. También habla de los papeles que se asumen en las relaciones de amistad".
En esta obra participan los actores Nur Levi y Raúl Sanz, además de Gonzalo de Santiago. Y la obra, que se estrenó el pasado jueves, se representará de jueves a domingo hasta el 18 de diciembre en la sala Mirador (Doctor Fourquet, 31). Sin embargo, tras esta experiencia, no parece que dirigir más teatro entre en los planes de Etura. "Seguramente no lo volveré a hacer. No por una mala experiencia, al contrario, he aprendido mucho estando en este lado. Pero soy actriz y esa es mi pasión".
Font: Maria José Díaz de Tuesta (www.elpais.com)

27/11/11

L'ESPERA


TEXT: REMO BINOSI
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: JUAN CARLOS MARTEL BAYOD
INTÈRPRETS: MARTA MARCO, ISABEL ROCATTI i CLARA SEGURA
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, BITÒ PRODUCCIONS i CAER
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Una espera de nou mesos, compartida en una cambra tancada amb dues dones. Venècia 1749, la Cornelia (Marta Marco) espera per casar-se amb el gran duc francès, però es queda embarassada d'un altre home. Per tapar l'engany i cuidar l'honor es tancada en una cambra amb un altre dona, Rosa (Clara Segura) també embarassada i amb una dida (Isabel Rocatti). En to de tragicomèdia, Remo Binosi desgrana les expectatives i coincidències d'aquestes dues dones, que malgrat la diferent classe social deixen veure que per la naturalesa som tots iguals.

Impressionant treball actoral per part de la Marta Marco i la Clara Segura, esplèndides que permeten a l'espectador gaudir del viatge des de l'odi inicial fins a la compressió mútua després d'un temps tancades. Isabel Rocatti també sap aprofitar les poques escenes que té, però que arriba a incomodar en algunes escenes, només fent servir gestos i mirades.

Escenografia a dues bandes al Lliure de Gràcia, que malgrat l'austeritat, provoca encara més angoixa a la peça. Una habitació amb un llit i unes cortines que serveixen per tapar allò que no es desitja que sigui vist. Juan Carlos Martel Bayod dóna un ritme força ràpid a la peça perquè l'espectador desitgi una escena rere una altra.

L'espera és angoixant, colpidora i tot un exercici a dues mans (la major part del temps) que val la pena ser descobert i paladejat poc a poc. D'aquelles obres que quan surts del teatre tens el cor encongit durant força estona. Jo que tu no esperaria gens per veure-la.

“Recuperar el sol a Sydney m'ha canviat la vida”



Com arriba un català a dirigir una companyia de dansa contemporània a Austràlia?
D'una manera inesperada. L'estiu del 2008 em van convidar a fer una coreografia per a la Sydney Dance Company. Ja en feia 20 que treballava a Londres i tenia companyia (la Rafael Bonachela Company). Quan vaig arribar, em vaig assabentar que buscaven nou director. La premsa es va creure que jo estava auditant. Però jo només tenia al cap acabar la feina i tornar a Londres. A meitat del taller, m'ho van proposar. Els vaig dir, d'entrada, que no volia abandonar la meva companyia a Londres. Havia lluitat molt a Europa per arribar on era. Quan em van dir que no era indispensable que ho deixés, m'ho vaig replantejar. Fa un any que visc a Sydney.La veritat és que recuperar la llum i el sol de Catalunya a Sydney m'ha canviat la vida.
On està la Bonachela Company?
Congelada.
Es pot deixar en pausa un cos de ball?
El nom continua existint. La meva és una companyia de projecte amb sis ballarins que, any rere any, rebia el suport de l'Arts Council per continuar treballant. El projecte durava 10 mesos i després s'havia d'aturar mig any. Ara treballo amb un cos de ball de 16 ballarins que tenen contracte els 12 mesos de l'any. Puc reprendre idees, que havia deixat aparcades. Ara la meva obsessió és variar les peces.
La concepció del ball a Sydney és la mateixa que a Londres?
Considero el meu treball universal. No està arrelada com el flamenc aquí o la cultura aborigen de Lemi Ponifasio (que van actuar al Mercat la setmana passada) de Nova Zelanda. El que creo a Londres, també ho puc desenvolupar a Nova York o Barcelona o Sydney. La meva dansa és abstracta i molt física. Parla d'estats emocionals. Quin públic no té emocions?
Avui tothom clama el cel si els investigadors marxen a l'estranger. Amb la dansa és un fet natural...
Quan vaig començar, d'entrada, necessitava educació: D'un noi es podia esperar que fos empresari o futbolista, però no ballarí. Ara hi ha més consciència, però cada cop que vinc, em trobo ballarins que em diuen que costa treballar.
És habitual l'exili professional?
En dansa tothom està barrejat. Arreu d'Europa, trobes ballarins espanyols. A Anglaterra accepten i paguen el talent de fora. A l'Estat, si no ets espanyol et costa molt més temps entrar: Quan no hi ha diners, s'escombra cap a casa.
Com a director, els ballarins es busquen o es troben? Hi haurà traspàs d'artistes cap a Sydney?
Hi ha 20 ballarins d'Europa que vénen a Barcelona a fer una classe amb nosaltres només perquè jo els conegui. Quan trobo algú que m'interessa, l'aviso que quan trobi una plaça, l'agafaré. A vegades passen anys per quadrar agendes.
A Barcelona, el seu primer retorn va ser amb Dies de dansa?
Deuria ser cap al 2005. Va ser la primera vegada que vam estar actuant a Barcelona.
I IT Dansa?
Sí, també hi he treballat. Vaig voler fer una peça nova. És la primera peça que coreografiava per a una companyia de l'Estat.
Si arriba la companyia de Sydney a Barcelona, en bona part és gràcies a Bonachela, diuen al Mercat.
Sí, hem fet tot el possible per ser aquí. Per nosaltres és important Barcelona perquè vindrà molta gent d'Europa a conèixer la nova companyia. Calen uns tres anys per construir una identitat en una companyia. La Sydney, a més, la darrera dècada va sortir molt poc. A Catalunya, no havia vingut mai encara. La meva il·lusió és enfortir vincles amb Barcelona.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Teatro para una crisis



La imaginación y el talento parecen ser los únicos elementos que hacen frente a la crisis. El Festival Don Quijote de París, la única cita con las artes escénicas españolas e iberoamericanas que se da en el territorio europeo, cierra hoy su XX edición dejando claro que, a pesar de los drásticos recortes o desaparición de apoyos, a los que ha sido sometido, no ha dejado que la calidad de la muestra haya descendido ni un ápice y los espectadores tampoco han dado la espalda al evento, permitiendo que todos los días haya lucido el cartel de no hay entradas.
Un certamen que está viviendo la paradoja de que, al tiempo que ha sido galardonado este año con el Premio Max de la Crítica por su originalidad y la calidad de su programación, se le han retirado numerosos apoyos. La inauguración, el pasado día 21, fue con el Teatro de La Zaranda, Premio Nacional de Teatro 2010, grupo que ha desarrollado desde su creación, en 1978, un teatro orientado a encontrar el equilibrio entre el drama y la vida, negando toda concesión al teatro academicista, de las falsas vanguardias.
Tras esta prestigiada compañía el festival acogió el trabajo de Fuensanta Morales realizado a partir del poemario lorquiano La niña que riega la albahaca y el Príncipe preguntón, que el escritor escribió originalmente para marionetas. La bailarina y coreógrafa Fuensanta Morales traslada el montaje al mundo de la danza y el teatro, sin dejar de lado los títeres de la versión original, en un espectáculo para todos los públicos lleno de musicalidad, poesía y humor.
La Colmena científica o El café de Negrín, se presentó el jueves, una propuesta realizada conjuntamente por el Centro Dramático Nacional, el Teatro El Cruce y la Residencia de Estudiantes. La obra narra las experiencias del pintor y poeta José Moreno Villa durante su estancia en la Residencia de Estudiantes, donde coincidió con Severo Ochoa, Santiago Ramón y Cajal, Juan Negrín o Miguel de Unamuno, entre otros. Se da la circunstancia en este montaje de estar dirigido por Ernesto Caballero, nombrado recientemente director del Centro Dramático Nacional y en el que intervienen los dos últimos Premios Nacionales relacionados con las escena, el de Teatro que se le concedió al iluminador Juan Gómez-Cornejo y el de Literatura Dramática que ha obtenido José Ramón Fernández, dramaturgo al que este festival también ha dedicado lecturas dramatizadas, junto a autores como Juan Mayorga y Josep Lluis y Rodolf Sirera, en colaboración con Hispanité Explorations.
La danza llegó de la mano de Arrieritos Danza, solvente compañía que ofreció Despídete de ti (Carmen), que aportó el toque flamenco con su espectáculo inspirado en la novela Carmen de Prosper Mérimée y a su vez también en la ópera de Bizet. Ganadora de distintos galardones, entre los que destacan dos Premios Max de las Artes Escénicas a la Mejor Coreografía y al Mejor Espectáculo de Danza, Arrieritos centra su nuevo montaje en los aspectos más desconocidos del personaje de Carmen.
El Teatro Corsario intervino ayer con su magistral espectáculo de títeres para adultos, Aullidos, con el que recibió una cerrada ovación tras la cual el director de la muestra, Luis Jiménez, quiso ofrecer un homenaje al Fernando Urdiales, director de este grupo que fundó en 1982 y que se caracteriza por su especial tratamiento de los clásicos en lengua castellana, gracias a lo que se ha situado entre las mejores compañías de verso. Con diferentes montajes acudió a lo largo de los años a esta muestra parisina que ha querido recordar a Urdiales, fallecido hace ahora justo un año.
Hoy domingo el festival acoge un montaje de La Kimera y Zorongo, ideado a partir de la obra La dama boba de Lope de Vega y al que han llamado De Finea y Nise, ya que el espectáculo está centrado en estos personajes. Una creación colectiva que cuenta con músicas populares interpretada por Carmen Linares.
La muestra concluye, no el Teatro Café de la Danse, habitual espacio del Festival Don Quijote en el corazón del barrio de la Bastille, sino en el Théâtre de l'Alliance Française el próximo miércoles 30 con la representación de La razón blindada, de Arístides Vargas y el reconocido grupo ecuatoriano Teatro Malayerba. La obra que presentará la compañía ecuatoriana está basada en El Quijote de Cervantes, La verdadera historia de Sancho Panza, de Kafka, y en las narraciones de Chicho Vargas y otros presos políticos de la dictadura argentina de los 70, en las inmediaciones de la cárcel de Rawson. El certamen cuenta con Ecuador como país invitado, tomando así el testigo de Colombia y Venezuela, que fueron protagonistas en la pasada edición para celebrar el Bicentenario de las independencias de América Latina y el Caribe.
El Festival Don Quijote nació en 1992 y está avalado por la UNESCO y el Consejo de Europa como proyecto cultural europeo.
Font: Rosana Torres (www.elpais.com)

Cirque du ‘Perfil'



El Cirque du Soleil actua amb el públic a dues bandes. Això fa que l'escenari (tot i que disposa d'un giratori central) sigui una llarga paral·lela. Tenir dos fronts d'actuació implica treballar com un mirall a les dues bandes, sense obviar cap dels dos costats. Mirant-ho lateralment, de perfil, s'accentua el costat angulós dels actors. I sí. Aquest Corteo, que estarà a l'esplanada del zoo marí del Fòrum des del 20 de gener i durant dos mesos improrrogables, manté els ingredients del Cirque du Soleil de passió, risc i qualitat. Però abandona un cert barroquisme en la posada en escena. Els artistes són ells mateixos més que mai: fins al punt de cedir el seu nom veritable al personatge.
D'una altra banda, els personatges interpreten una de les dramatúrgies de la companyia més evidents: Corteo narra el viatge de la mort al cel d'un vell pallasso. El muntatge, estrenat el 2005, coincideix en l'espectacle Llits, de Lluís Danés, estrenat el 2009 al TNC però que es movia feia anys com a projecte. Corteo és el títol del Soleil amb més números acrobàtics: funambulisme, trapezi, rodes simples i alemanyes, mà a mà, cordes, bitlles i un cert contorsionisme. També hi ha un certa voluntat de presentar rareses (un gegant de 208 centímetres, al costat d'una parella d'uns 50 anys de prop d'un metre). No es limiten a exhibir-los com es deuria fer a les barraques de principi del XIX, sinó que els integren en el muntatge fins al punt que Valentina és l'ànima d'aquest Corteo, en què es parla dels somnis als llimbs d'un tendre pallasso. És aquest un element clau per certificar que l'homenatge del Cirque du Soleil que va revolucionar fa 27 anys la manera d'entendre el gènere torna ara a les arrels i es desempallega de licres i malles lluents, així com de personatges onírics, i presenta la veritat d'uns artistes que, per culpa del seu nomadisme, sempre arriben als funerals de les persones estimades. Tard, cansats i corsecats pel remordiment de no poder-se acomiadar altre cop.
El Cirque du Soleil és la companyia de circ més potent mundial. Té 22 espectacles en funcionament. Només a Corteo hi ha 62 artistes, i mobilitza més de cent cinquanta persones. A París, aquests dies, comparteix cartellera amb Les 7 Doigts de la Main (PSY), una formació també canadenca que beu de la revolució en el circ tot i que explora camins menys barrocs.
En cinc anys, 16 criatures


En el càsting del muntatge es va triar un repartiment d'artistes molt joves. En els cinc anys que funciona l'espectacle, han nascut en la companyia fins a 16 criatures. Pel director assistent Bruce Mather (canadenc establert a Barcelona des de fa més de vint anys) la raó d'aquest fet insòlit és que amb un muntatge que parteix de fets tan personals “hi ha una necessitat de cercar vida”. Tot i això, admet que l'obra no surt de les fronteres de l'entreteniment i de la voluntat de fer disfrutar el públic de totes les edats amb una dramatúrgia amable i uns números d'acrobàcia atlètica que busquen tant el que és difícil com les ganes d'ensenyar allò que el públic es pensa que és impossible ni tan sols d'imaginar.

Corteo també incorpora música en directe (que a París es canta en castellà i italià) i alguna rèplica en francès, majoritàriament. Mather confirma que a Barcelona la interpretació serà en castellà però que hi inclouran alguna picada d'ullet al català. Els músics actuen separats sense veure's els uns als altres, com a exigència de la disposició escènica. Ho resolen amb nota.
Per què posar l'escenari al mig? La voluntat del creador de l'espectacle, Daniel Finzi, era que la darrera filera del públic tingués molt més a prop l'acció. Eliminar els seients dolents, democratitzar millor el gaudi de l'espectacle. Va resultar que, amb la seva proposta, a més, van aconseguir posar prop de dues-centes localitats més a la venda. L'espectacle no té cap element corpori fix a escena. Per això són contínues les entrades i sortides, sempre àgils, dels elements. També pren importància el circuit aeri que, a més, ajuda a mantenir el diàleg entre la terra dels mortals i el cel dels finits i els àngels (per cert, amb una notable aproximació a les figures religioses d'Ocaña).
Hi ha una voluntat de fer un treball diferent. S'aposta per un vestuari amb unes peces de roba que recorden el període que va de 1880 a 1920, tot i que tenen una certa atemporalitat. Les 330 peces de roba que s'utilitzen en cada sessió obliguen a treballar molt més. Es calcula 15 hores de planxa diària. I és que el tipus de roba exigeix fer patrons a mida per a cada intèrpret.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

26/11/11

Sang musical



Egos Teatre deu ser un dels grups més ben acompanyats per la direcció artística del TNC de Sergi Belbel. Ells sempre l'han atrapat. Ara s'atreveixen a entrar a la difícil Sala Gran del TNC. És la prova del cotó definitiva. S'han atrevit a versionar una novel·leta d'Oscar Wilde (El crim de Lord Arthur Saville) que, habitualment, funciona de torna o complement a El fantasma de Canterbury. Amb la seva desimboltura habitual s'han atrevit a desvestir la trama i construir-la perquè s'adapti bé al seu segell: hi continua havent morts i arguments sanguinaris, un cert aire gòtic (tot i que aquest cop abandonen el maquillatge blanc). Li han posat una música, que va del solo al cant coral efectista i no renuncien a l'humor al qual han afegit una dosi d'acidesa. El musical s'estrena dijous i estarà en cartell fins al 8 de gener.
És un espectacle popular amb morts cabareteres. Sang, sí, no pot ser d'una altra manera. Wilde va escriure que, en una festa a can Windermere, un mag prediu a Arthur Saville que es veurà abocat a matar un familiar seu. El noi, que ja prepara noces amb la seva estimada, decideix matar la tieta o alguns dels seus dos cosins llunyans per estalviar el tràngol a la seva dona: Creure, o no, en la fatalitat del destí és el moll de l'ós que exprimeix Wilde i també els d'Egos Teatre. En la proposta d'Egos, Arthur, rep la predicció en un espectacle teatral en què el mag Gran Septimus li fa la confessió. Aquest personatge que, pràcticament desapareix en la primera escena en Wilde, serà la clau per fer un joc metateatral i aporta una doble línia dramatúrgica sucosa. Amb partenaire del mag i vedet alhora.
Sota la direcció de Joan Maria Segura, la música de Francesc Mora i tots els membres actors d'Egos Teatre (ben acompanyats per vuit músics en directe a escena), reivindiquen, ja, la maduresa. S'han atrevit a construir una escenografia que es vegi efectista a la Sala Gran, però que els permeti moure el títol en gira. Per ara, ja tenen tancada temporada a Madrid (amb la versió de l'obra en castellà). Per Segura, l'espai escènic mereix comparar-se amb “el West End o Broadway”. Es tracta d'un treball coral en què no hi ha un personatge que destaqui per sobre dels altres. Cadascú reivindica la seva raó de ser. Amb sang i humor.
La companyia va néixer al 2005 a l'Institut del Teatre
Ha estat un creixement meteòric. Van sortir com a companys de promoció de l'Institut del Teatre el 2005. De seguida, es van donar a conèixer al Versus Teatre amb Rudiggore o la nissaga maleïda. Van fer més de 100 funcions en aquella petita sala que, tot seguit, els va permetre arrencar una gira interminable. Van trigar tres anys a fer temporada a Madrid. El 2007/08 van rebre el premi de la Crítica al millor musical.
Mentrestant, no han deixat de presentar treballs. El TNC ja els dóna la primera alternativa el 2008: fan un conte per a públic familiar amb el suport del Centre de Titelles de Lleida: En Joan sense por. I el 2009/10 reben un encàrrec comprometedor: fer una versió de la famosa novel·la juvenil La casa sota la sorra. El fan més entusiasta és el mateix autor, Joaquim Carbó. Aquesta companyia té una solvència contrastada i és que es mou bé per espais petits per la seva connexió amb el públic. Ara aspiren a fer-se grans. I no perdre l'espontaneïtat que tant els avala.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)