Cirque du ‘Perfil'



El Cirque du Soleil actua amb el públic a dues bandes. Això fa que l'escenari (tot i que disposa d'un giratori central) sigui una llarga paral·lela. Tenir dos fronts d'actuació implica treballar com un mirall a les dues bandes, sense obviar cap dels dos costats. Mirant-ho lateralment, de perfil, s'accentua el costat angulós dels actors. I sí. Aquest Corteo, que estarà a l'esplanada del zoo marí del Fòrum des del 20 de gener i durant dos mesos improrrogables, manté els ingredients del Cirque du Soleil de passió, risc i qualitat. Però abandona un cert barroquisme en la posada en escena. Els artistes són ells mateixos més que mai: fins al punt de cedir el seu nom veritable al personatge.
D'una altra banda, els personatges interpreten una de les dramatúrgies de la companyia més evidents: Corteo narra el viatge de la mort al cel d'un vell pallasso. El muntatge, estrenat el 2005, coincideix en l'espectacle Llits, de Lluís Danés, estrenat el 2009 al TNC però que es movia feia anys com a projecte. Corteo és el títol del Soleil amb més números acrobàtics: funambulisme, trapezi, rodes simples i alemanyes, mà a mà, cordes, bitlles i un cert contorsionisme. També hi ha un certa voluntat de presentar rareses (un gegant de 208 centímetres, al costat d'una parella d'uns 50 anys de prop d'un metre). No es limiten a exhibir-los com es deuria fer a les barraques de principi del XIX, sinó que els integren en el muntatge fins al punt que Valentina és l'ànima d'aquest Corteo, en què es parla dels somnis als llimbs d'un tendre pallasso. És aquest un element clau per certificar que l'homenatge del Cirque du Soleil que va revolucionar fa 27 anys la manera d'entendre el gènere torna ara a les arrels i es desempallega de licres i malles lluents, així com de personatges onírics, i presenta la veritat d'uns artistes que, per culpa del seu nomadisme, sempre arriben als funerals de les persones estimades. Tard, cansats i corsecats pel remordiment de no poder-se acomiadar altre cop.
El Cirque du Soleil és la companyia de circ més potent mundial. Té 22 espectacles en funcionament. Només a Corteo hi ha 62 artistes, i mobilitza més de cent cinquanta persones. A París, aquests dies, comparteix cartellera amb Les 7 Doigts de la Main (PSY), una formació també canadenca que beu de la revolució en el circ tot i que explora camins menys barrocs.
En cinc anys, 16 criatures


En el càsting del muntatge es va triar un repartiment d'artistes molt joves. En els cinc anys que funciona l'espectacle, han nascut en la companyia fins a 16 criatures. Pel director assistent Bruce Mather (canadenc establert a Barcelona des de fa més de vint anys) la raó d'aquest fet insòlit és que amb un muntatge que parteix de fets tan personals “hi ha una necessitat de cercar vida”. Tot i això, admet que l'obra no surt de les fronteres de l'entreteniment i de la voluntat de fer disfrutar el públic de totes les edats amb una dramatúrgia amable i uns números d'acrobàcia atlètica que busquen tant el que és difícil com les ganes d'ensenyar allò que el públic es pensa que és impossible ni tan sols d'imaginar.

Corteo també incorpora música en directe (que a París es canta en castellà i italià) i alguna rèplica en francès, majoritàriament. Mather confirma que a Barcelona la interpretació serà en castellà però que hi inclouran alguna picada d'ullet al català. Els músics actuen separats sense veure's els uns als altres, com a exigència de la disposició escènica. Ho resolen amb nota.
Per què posar l'escenari al mig? La voluntat del creador de l'espectacle, Daniel Finzi, era que la darrera filera del públic tingués molt més a prop l'acció. Eliminar els seients dolents, democratitzar millor el gaudi de l'espectacle. Va resultar que, amb la seva proposta, a més, van aconseguir posar prop de dues-centes localitats més a la venda. L'espectacle no té cap element corpori fix a escena. Per això són contínues les entrades i sortides, sempre àgils, dels elements. També pren importància el circuit aeri que, a més, ajuda a mantenir el diàleg entre la terra dels mortals i el cel dels finits i els àngels (per cert, amb una notable aproximació a les figures religioses d'Ocaña).
Hi ha una voluntat de fer un treball diferent. S'aposta per un vestuari amb unes peces de roba que recorden el període que va de 1880 a 1920, tot i que tenen una certa atemporalitat. Les 330 peces de roba que s'utilitzen en cada sessió obliguen a treballar molt més. Es calcula 15 hores de planxa diària. I és que el tipus de roba exigeix fer patrons a mida per a cada intèrpret.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario