“Que m'escoltes?”

La tornada de Només ho faig per tu, de Sau, prega: “Que m'escoltes, que m'escoltes?” Cal parar l'orella a les provatures que productors i companyies catalanes fan aquests dies per oferir sessions d'espectacles en català. Són picades d'ullet que volen atraure públic afí i és també una demostració que el mercat del musical també pot sortir del castellà, aprofitant només la potencialitat del seu repartiment.

Dagoll Dagom sempre s'ha reivindicat com a companyia de musicals de mitjà i gran format que defensa la producció i l'autoria catalana. Des de fa uns dies, ja no està tan sol. Dijous Egos Teatre (una companyia de només cinc anys que s'emmiralla amb el grup històric com si fossin els seus pares) va estrenar El crim de Lord Arthur Savile, una dramatúrgia pròpia a partir d'un conte d'Oscar Wilde. Dimarts també van començar les sessions en català de Grease, una prova d'alternar la llengua a partir dels canvis de repartiment. Finalment, Tricicle també ha fet una provatura enginyosa a Forever young: el càsting inclou dos catalans. A Barcelona, s'incorpora el català en breus fragments de textos i es mostra un diàleg bilingüe, tan col·loquialment esquizofrènic com es viu al carrer. Per d'aquí a 10 dies, el Lliure ha programat Persèfone, de Comediants. Un nou títol amb música. La mort a ritme
de cabaret literari.

Anna Rosa Cisquella, membre històrica de Dagoll Dagom, celebra les incorporacions. Sempre han defensat que la millor manera de normalitzar la llengua és oferint espectacles populars sense complexos, “que no es vegi que el que es fa en català s'entén com a cultureta”. Hi ha castellanoparlants que van a funcions en català? Sí, comenta Cisquella: “En són la prova els comentaris d'alguns fans de Cop de rock que intervenen al Facebook i que ho fan en castellà.” La filosofia de Dagoll Dagom és fer productes propis, amb autors de la casa, ja sigui adaptant una novel·la (Aloma, Mar i Cel), fent una producció totalment nova (Flor de nit, Cop de rock) o bé adaptant amb total llibertat peces clàssiques (El Mikado, Boscos endins). La producció de Cop de rocktriomfa els caps de setmana i aguanta entre setmana. Hi ha assegurada la temporada fins passat Reis al Victòria.

La justificació de les productores és que, fent una versió catalana, es perd públic. Cisquella ho admet: “Hi ha sempre els que no ho volen i els que no ho entenen.” Però també confia que els nous espectadors facin un recorregut que vagi del musical totalment en castellà als bilingües i, finalment, una proposta catalana. Que sigui la producció que superi l'argument de la llengua.

L'actor Ignasi Vidal és Javert a Los miserables. Va marxar de Barcelona per fer carrera professionals en els musicals de la Gran Vía de Madrid el 2003. No és un fet aïllat. A Catalunya, hi ha un gran planter d'actors que han hagut de marxar per poder treballar. Sovint, s'ironitza que a les caixes (darrere de l'escenari) el català és la llengua vehicular per a un bon grup. Però tots assumeixen al castellà davant del públic. Sigui on sigui que actuïn. El director resident al BTM de Los miserables, Víctor Conde, confirma que hi ha una gran presència d'actors catalans en les produccions de Madrid a causa de la gran escola de teatre musical que hi ha a Barcelona: “És un gènere que té a veure amb la nostra cultura.” Per això, està convençut que l'afició al musical a Catalunya hi és, tot i que hagi estat adormida durant una dècada, fins a l'arribada de Mamma mia i Cabaret, que és quan va esclatar el fenomen.

Ignasi Vidal valora els musicals que es fan en català però també obre un interrogant: es pot menystenir la veu d'actors com ara l'argentí Gerónimo Rauch (Jean Valjean) pel fet de la llengua? Un argument de pes que ara rebat des de les fustes de Forever young amb el bilingüisme i Grease, amb Edurne fent de Sandy i donant l'alternativa a Diana Roig (que manté Jordi Coll de Zucco) en funcions saltejades, una sessió d'entre setmana i el diumenge a la tarda: són 2 de 9 funcions, d'entrada. S'aprofiten les potencialitats del repartiment i es dóna joc en algunes de les funcions que hagin de descansar els intèrprets castellanoparlants. No és altra cosa que posar a l'escenari la tesi de la rotació de Pep Guardiola en el Barça. Lúcid.

Ambició irreverent

Egos Teatre és, segurament, el musical més ambiciós amb El crim de Lord Arthur Savile. Perquè una companyia jove, de muntatges de petit format, s'ha atrevit a construir una maquinària teatral de telons, rotatoris escènics i elements penjats a la pinta comparable als productes de Broadway. Ho fan amb una dramatúrgia que se sustenta molt sobre la intriga de la trama brillant d'Oscar Wilde, però també amb la seva jove irreverència, de gag directe (que no pica prou fort si el públic està fred perquè no hi està a sobre) i una musicalitat exigent. En clau de comèdia, menys gòtica que les seves posades en escena anteriors, qüestionen l'existència del destí, sempre ben acompanyats de les cites del dramaturg de pluma cínicament crítica amb la seva societat.

És un bon treball, de nou, que es mereix el favor del públic. Dissabte hi havia només mitja entrada. Insuficient perquè hi hagi una bona connexió a la Sala Gran. Li juga en contra. L'enginyosa dramatúrgia connectarà molt bé amb el públic juvenil. També a la Sala Gran el boca-orella és la millor estratègia per fer millor un bon musical.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)