Sagarra per a tots

Josep Maria de Sagarra va tornar a sonar a les parets del Palau de la Música ahir al vespre. La seva obra, en les múltiples disciplines, va ser l'eix central a través del qual es van poder recordar les vicissituds d'un autor i de la seva època. El director Joan Ollé va oferir un espectacle llarg, de dues hores i mitja, per reivindicar una obra sovint tan popular que s'ha oblidat qui en va ser l'autor. En una proposta formal senzilla i directa, el públic va poder assistir a moments d'una factura brillant. El Palau de la Música es va omplir i va fer bons els pronòstics que l'oferta, amb un autor estimat i amb un repartiment contrastat, seria un èxit, fins al punt que moltes persones que haurien volgut assistir a l'espectacle es van quedar sense invitacions, per dificultats d'organització.

El president Artur Mas celebrava l'èxit de convocatòria, que coincidia amb la voluntat del govern que els homenatges institucionals a personatges que han treballat pel favor de la cultura catalana tinguin també un relleu popular. Mas va lloar la figura de Josep Maria de Sagarra per haver volgut ser popular mantenint un llenguatge viu i de qualitat. Sagarra va omplir el testimoni d'altres veus amb voluntat popular com Mossèn Cinto, Maragall o Guimerà. Va ser un home d'èxit que, com tots els que llauren amistats, també es topen amb crítiques i enemistats.

La tria de textos d'Ollé, més que blasmar contra els que no van entendre la seva marxa de Catalunya a les beceroles de la Guerra Civil (el llavors conseller de Cultura Ventura Gassol el va alertar que la seva vida corria perill per les seves col·laboracions a la revista El be negre; el director de la revista, Josep Maria Planas, havia estat assassinat per militants de la FAI per aquell motiu) va refermar la voluntat de servir una llengua i una cultura que, posteriorment, patirien el marcatge de la dictadura franquista. La selecció va ajudar a entendre per què aquell estudiant regular que havia anat a més, amb carrera de dret i estudis a Madrid, va acabar tirant la seva carrera per arriscar-se a l'embriagament de la poesia i l'obra teatral. Uns versos que insisteixen en els paisatges de la costa, que s'afanyen a definir i pintar amb adjectius coloristes i piuladisses un estol d'ocells, tot i la poca fortuna dels ocells tropicals de la casa paterna. Les seves referències èpiques a La campana de Sant Honorat (la que va tocar a sometent el 1714 i que Felip V va fondre per bastir canons), de militància a El poema de Montserrat i de fe en el poble (el Cor Jove del Palau de la Musica va interpretar El cant del poble) refermen una actitud que es contradiu amb aquells que el van tenir per covard per haver fugit de Catalunya.

La veu de Sílvia Pérez Cruz, que potser va sorprendre algú interpretant a cappella la cançó d'El rossinyolamb uns aires aflamencats va endur-se una càlida rebuda amb la Cançó de suburbi, amb una nitidesa que feia espurnejar els ulls. També Marina Rossell amb L'oreneta. I Ester Formosa amb una generosa interpretació de Vinyes verdes vora el mar i Entre les barques quan passa l'amor...

De comiat, la veu greu de Lluís Soler amb Elegia a Rafel i una veu gravada mítica, la d'Ovidi, amb l'Aiguamarina. No va poder ser a la funció, tal i com estava previst, Esteve Polls. El director més veterà en actiu havia d'interpretar un fragment d'El comte Arnau i, sobretot, un altre d'El poema de Nadal. Aquest és el muntatge estrella de Polls, que anualment ha interpretat a Barcelona(aquest Nadal, al Victòria).Va interpretar-lo el 2007 a la Sala Gran del TNC. La seva veu transparent i un ritme gens forçat havia d'explicar la cançó d'El noi de la mare. Rosa Novell, amb qui havia de compartir text, el va interpretar sola. Panses i figues i nous i olives: gràfic i popular, Sagarra, mentre el Nadal sigui Nadal.

Font: Jordi Bordes (www.elpunatvui.cat)