Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

28/2/12

La familia, según Strindberg



La corrupción, la mentira, la justicia, el deseo o el amor. La familia. El dramaturgo sueco August Strindberg realizó a través de este núcleo de convivencia un análisis de la revolucionaria sociedad de su tiempo en El Pelícano.
La compañía valenciana de teatro contemporáneo Escena Cero ha rescatado este clásico europeo en su nueva producción, que se podrá ver desde el 7 al 11 de marzo en la sala Fernando de Rojas del Círculo de Bellas Artes de Madrid.
La obra se adscribe al llamado teatro de cámara que se materializó en la última etapa dramática de este genial autor. Strindberg muestra los últimos días de una familia burguesa venida a menos en el convulso inicio del siglo pasado. Una familia en la que impera el frío y el hambre, impuesto por una madre que devora todo aquello que le rodea. Una familia como imagen de la sociedad en la que vive.
En una metáfora del hundimiento del capitalismo que tanto deseaba el autor, socialista militante, la familia aparece como la representación capitalista del orden político y económico. Por tanto, su desestructuración, según algunas interpretaciones, puede referir a la necesaria pérdida del orden político existente para ser sustituído por el propio socialista.
Análisis de la sociedad
La madre acaba de regresar a su casa tras la muerte de su marido del que se había divorciado un tiempo atrás. Gerda, su hija, se ha casado hace unos días con Axel, un teniente del ejército del que están enamoradas, tanto la hija, como la madre.
Federico, el hermano de Gerda, es un alcohólico estudiante de derecho que pasa el día en casa enfermo tocando a Chopin al piano. Y la criada,Margarita, se despide de la casa hastiada de aguantar el incesante maltrato mental al que le somete Elisa, la madre.
El regreso a casa de la pareja de recién casados desestabilizará el delicado equilibrio de fuerzas establecido por la madre. Así, Strindberg presenta un sutil análisis de las relaciones humanas donde coexisten todos los fantasmas del autor: el maltrato mental, el fracaso de las costumbres, y el odio a las mujeres.
El montaje Escena Cero ha trasladado la trama del Pelícano a la España de los albores del siglo XX. En este ambiente, la rama familiar adquiere dimensiones míticas debido al culto a la madre que se profesa las regiones del Mediterráneo. Con una coyuntura industrial incipiente y una clase burguesa que brota en las ciudades costeras emerge la unidad familiar propuesta por Strindberg.
Adaptación a España
En este crisol de sentimientos exacerbados y adoración del matriarcado es donde, por contraste, se manifiesta más vívidamente el drama. Con Alfonso XIII al frente de un sistema democrático fraudulento, la herida sangrante de la semana trágica de Barcelona y una población obrera en estado de agitación, las miserias de esta familia se muestran como un resumen de la agitación que vive la sociedad que la circunda.
La turbulenta sociedad, sus miserias y desdichas se proyectan sobre la familia como si fuese esta un microestudio sociológico de la situación sociocultural del momento.
Escena Cero nació en 2011 con la vocación de representar el repertorio de los clásicos del siglo XX y nuevas dramaturgias del presente siglo, en un intento de recuperar los grandes textos de clásicos contemporáneos que apenas deambulan por nuestros escenarios. Como la compañía de teatro clásico 'El Corral de la Olivera, emergió del Observatorio de las Artes Escénicas, constituido en febrero de 2007 para difundir y proteger todas las manifestaciones culturales y en especial el teatro.
Fuente: www.elmundo.es

El TNC busca vida extraterrestre a 'Voyager'



La Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya acollirà de l'1 al 25 de març l'obra 'Voyager' del director Marc Angelet. A l'escenari, concebut com un planetari amb tres taules, nou cadires i amb un espai per a projeccions, les escenes se succeeixen amb rapidesa i es barreja la historia real del 1977 amb el present, amb un to cinematogràfic.
L'any 1977, la NASA va encarregar a l'astrònom Carl Sagan la creació d'un missatge interestel·lar per comunicar a possibles cultures alienígenes l'existència de vida i cultura a la Terra. Dos discs d'or, plens d'imatges i música, adherits a la sonda Voyager, és el procés de creació del missatge dins l'ampolla que la humanitat va llançar a l'oceà còsmic. L'obra està inspirada en la sonda Voyager 1 i explica quin va ser el procés per escollir la música, les fotografies, els sons i tota la informació que des d'aleshores es troba a l'espai. 
La posada en escena és de la companyia T6 –el projecte de promoció de la dramatúrgia catalana del TNC– L'actor David Vert dóna la vida a Carl Sagan. L'actriu Anna Moliner és Linda Sagan, Sandra Monclus interpreta Ann Druyna, l'amant i col·laboradora de Sagan. També hi participen Oscar Castellví, Reg Wilson, Àngels Poch, Paul Berrondo i Alberto Díaz, que interpreten de científics. 
Font: EFE vía www.ara.cat

El circ ja és aquí



Compte enrere per al Festival Internacional de Circ Castell de Figueres, que celebrarà la seva primera edició entre dijous i diumenge d'aquesta setmana, en tres grans veles que ja estan instal·lades al pati d'armes del castell i que ocupen una superfície de 2.700 metres quadrats, un espai equivalent a mig camp de futbol. La vela central, de 42 metres de diàmetres i 15 d'alçada, té un aforament de 1.500 espectadors. En aquest espai tindran lloc les nou representacions programades durant els quatre dies del festival: quatre funcions de cadascun dels dos espectacles –Blau i Vermell– en què s'han repartit els 22 números i els 52 artistes participants, i la gran gala final o Espectacle d'Or, en què es donaran a conèixer, diumenge, els premiats del festival. També hi ha una vela de 36 metres de diàmetre que funciona com a vestíbul, amb servei de cafeteria, restauració, llibreria, venda de records, etc. La tercera vela, de 12 per 24 metres, inclou 22 camerinos, zona d'entrenament, dutxes...
Exposicions sobre el circ
Figueres és aquesta setmana la gran capital del circ i viu intensament aquesta experiència amb diverses activitats paral·leles. La galeria El Claustre va inaugurar divendres l'exposició El món del circ vist pels nostres artistes, en un acte presentat pel crític d'art Josep Maria Cadena i el director del festival, Genís Matabosch. El Museu de l'Empordà també exposa aquests dies, amb entrada gratuïta, una petita mostra d'obres de temàtica circense d'artistes com ara Marià Baig, Pere Clapera i Xavier Nogués, juntament amb diversos llibres d'art.
Font: Xavier Castillón (www.elpuntavui.cat)

27/2/12

Papers entrecreuats



“El cinema té por del teatre”, deia el dramaturg i guionista Albert Espinosa en una entrevista el 17 de febrer del 2006 a aquest diari. Es referia al fet que els productors de Madrid no volien que coincidís una obra teatral amb l'explotació al cine perquè la gran pantalla hi sortiria perdent. La tendència, fins ara, era que alguns dramaturgs provessin sort a les telesèries i, en menys mesura, al cinema. Espinosa n'és un clar exponent. Josep M. Benet i Jornet va obrir el camí perquè els dramaturgs es fessin amos de la coordinació de les telesèries. Ho va fer ell amb Poblenou, Sergi Belbel amb Secrets de família i, avui, David Plana a La Riera. La presidenta de l'associació de guionistes de Catalunya (GAC), Sandra Gómez, confirma que “són temps difícils per als guionistes” (un 40% dels seus associats professionals estan sense feina, calculen). Per això, insinua que “si no es pot viure de la televisió, sembla lògic que es busqui sortides en altres disciplines, que es diversifiqui”. Paradoxalment, la cartellera teatral cada cop és més receptiva a l'autoria contemporània. L'escena, doncs, és un terreny adobat per a l'entrada de nous autors.
Efectivament, Enric Nolla, del departament de dramatúrgia de l'Institut del Teatre, confirma que “les filtracions”, que abans eren del teatre a la televisió, ara poden tenir un reflux, un camí de tornada; avui “són gèneres que es retroalimenten”. La cartellera busca textos per a públic jove. Cal llegir el canvi de paradigma: “Al teatre hi ha l'espai de la paraula, i al cinema no hi existeix de manera desenvolupada.” Pel que fa a l'accés a la cartellera de nous autors, Nolla comenta que “la professionalització teatral és un mite”. Hi coincideix l'autor i guionista Guillem Clua: “El teatre no dóna per menjar. Es tracta d'aconseguir una trajectòria, un projecte a llarg termini.”

L'obrador de la Sala Beckett proposa aquest curs dos seminaris sobre els guions que imparteixen David Plana i Mercè Sàrrias. S'han sorprès de l'èxit de convocatòria entre els professionals de la televisió i el cinema. També han constatat, puntualment, demandes d'exalumnes de cine per ingressar en cursos de dramatúrgia, però en comptes d'inscriure's en un de bàsic, s'apunten a cursos per a alumnes avançats: la selecció dels alumnes al final “és criteri del professor”. El guionista Francesc Orteu, però, no troba prou exemples de guionistes que vagin al teatre. Opina que, per poder accedir a les productores, cal conèixer gent. Per contra, defensa les gravacions perquè, a partir de la trama i de l'actitud irònica, busquen agradar: “En teatre pot estar molt bé una obra i no ser comercial; en la televisió no es pot ser ambigu.” L'alternativa a la baixada de feina dels guionistes? La literatura o, com insinua Mercè Sàrrias, que Barcelona accedeixi també a escriure guions de produccions estatals.

Sergi Belbel és un altre veterà de l'escena. És un coguionista d'Eva. Comprova el valor que té un autor teatral davant d'un guionista. El primer, que “quan escriu no té impediments”, amb un text escrit pot trobar la complicitat d'un actor i aconseguir estrenar una alternativa. Un guionista, en canvi, depèn de la direcció del productor de cinema i això li marca el camí. Més exemples: el pes es distingeix també en l'entrega de premis Max o Goya; un autor de teatre pot prohibir una estrena si no es considera òptima la posada en escena, però un guionista signa un contracte. A Belbel li agrada molt poder alternar per poder-se estalviar, de tant en tant, el pes del dramaturg.
Artesania escènica
Ivan Campillo és un actor de sèries de televisió que escriu i dirigeix espectacles (SitcomSalvem les balenes... i el meu matrimoni, què? i recentment Dòria). Comprova que hi ha moltes possibilitats d'estrenar un títol a Barcelona, en sales com ara el Teatreneu amb quinze títols a la setmana. Proposa un muntatge inspirant-se en la manera com estan escrits els guions que interpreta a la televisió per oferir temes amb interès i amb ganxo. Defensa una fórmula dels assajos justos i repartir els beneficis de les funcions entre la companyia. Se'n pot viure?: “Res dóna per viure en el món artístic. Tots sobrevivim excepte 50 [privilegiats]”, sentencia. Creu que cal encoratjar les sales que programen autors davant els que reposen comèdies un cop i un altre.

Ivan Morales: “Cine o teatre? Toca canviar el discurs perquè és limitador”

A part d'escriure pel·lícules (El truco del manco, 2009) també ha dirigit curts i lectures, i ha fet d'actor de teatre. L'autoria era una feina que li quedava per fer. Si és més complicat ara avançar un film pel tipus de subvencions, “tampoc ha estat fàcil fer-ho al teatre”. “Hem buscat productor i no l'hem trobat. Hem tirat pel dret.” És com la preqüela que van fer amb un Iphone sense targeta que es van trobar pel carrer. Van rodar una mena de happenning amb amics: “Hem jugat amb la falta de recursos.” Si no havia escrit teatre abans, era perquè li feia respecte. El teatre és per a valents. Al cine sempre pots refer. L'experiència a La Seca ha estat fantàstica: “És una obra pensada per a petits espais, cal omplir cada dia i està agradant. Ho fem perquè creiem en aquesta manera d'afrontar la història. Ara hem comprovat que funciona.Ja fa un any que va la funció. Des que la vam començar a escriure, fa uns dos anys i no parem de corregir-la. Els actors han anat creixent amb els personatges.” Ara s'aventuren a fer bolos. A Catalunya, a l'Estat espanyol i tornar a Barcelona, però sense presses.“Cine o teatre? Toca canviar el discurs perquè és limitador; avui tot és molt mestís”, sentencia.

Mercè Sàrrias: “En pocs anys, hi haurà un ‘boom' de novel·la catalana”

Mercè Sàrrias alterna tant com pot el guió i el teatre. Ara, té clar que només es pot viure de treballar per a la televisió. Sí, en teatre l'autoria té molt respecte i, “en aquest país”, passa molt desapercebuda la feina de l'equip de guionistes. Ella va seguir les passes de Benet i Jornet i el llunyà Poblenou. Sí, hi ha molt poca feina de guionistes per la crisi i per les contínues promocions. Ella , de fet, imparteix un curs a la Beckett. Augura: “En pocs anys, hi haurà un boom de novel·la catalana.” Són molts guionistes els que estan provant d'escriure literatura com a alternativa.

Piti Español: “Fer teatre és més fàcil però de la ‘tele' es pot viure més fàcilment”

Té una carrera llarga com a guionista de sèries, de programes, de pel·lícules i també de llibres. Ara també s'ha decantat pel teatre i n'està satisfet: Un cau de mil secrets és un musical amb Joan Vives pensat per a La Pedrera. Jordi Galceran (El mètode GrönholmBurundanga) el va impulsar també a l'escena. Va escriure Mans quietes, una comèdia que parla d'un pare que pega al fill a la porta de l'escola. S'ha vist a València, Madrid i té en cartera a El Capitol de Barcelona, els Estats Units i la República Dominicana. La diagnosi: “Fer teatre és més fàcil perquè la televisió és molt cara, però de la tele es pot viure més fàcilment.”

Mar Monegal: “No volia que ser mare em privés de debutar com a autora teatral”

Sempre havia alternat la seva professió d'infermera amb la vocació teatral. Quan va ser mare, va veure que havia de triar. A l'hospital del Mar li van oferir plaça fixa, però hi va renunciar. “No volia que el meu fill tingués la responsabilitat que jo mai no hagués estat autora de teatre.” Havia rebut un accèssit amb Sushial premi de textos de la Fundació Romea. Ara amb Oxigen ha trobat el públic.

Alberto Ramos: “Hi ha cine molt teatral i obres de teatre cinematogràfiques”

La seva peripècia teatral comença quan Jordi Casanovas –autor, director i ànima de la companyia Flyhard– busca un text per a quatre actors. El troba a internet: Els últims dies de Clark K. Ara fa un curs que dóna pistes de guió i teatre a la Sala Beckett. Reconeix que són llenguatges diferents, “però amb molts punts de contacte: hi ha cine molt teatral i
obres de teatre cinematogràfiques”.

L'autoria catalana suma el milió
El 2004, era una constant la demanda dels autors contemporanis de poder aparèixer a la cartellera. Segons les dades que recull des del 2002/2003 l'Associació d'Empresaris de Teatre de Catalunya (Adetca), es pot constatar l'increment notable en nombre de produccions d'autors catalans, sigui de text, de circ o de moviment a la cartellera de Barcelona. Per primer cop, en la temporada 2010/2011 s'ha superat el milió d'espectadors amb títols d'autoria catalana. Dels 948 espectacles, 538 corresponen a creadors locals (siguin contemporanis o clàssics). El 2002/2003 hi va haver 186 obres catalanes (d'un total de 549).
En realitat, és des de la generació de Pau Miró, Marc Rosich i Victòria Szpúnberg (2005, aproximadament) que es té en compte l'autoria da casa: una mostra és la selecció de l'anterior T6, del TNC, amb dramaturgs joves que es van donar a conèixer com a generació Facebook, però que avui caldria anomenar grup de dramaturgs Twitter.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

La maleta algeriana



La maleta que porten els viatgers forçats és plena d'ulleres i llargavistes que els serveixen per entendre el nou mitjà on s'emplacen, mentre que molts dels habitants més arrelats no dubten a mirar-los sense el filtre de la història ni l'angular que acosti les seves posicions. Responent a aquest tipus de reenfocaments necessaris i constants, durant la setmana passada el Mercat de les Flors ha ofert tres mirades ben diferents sobre la dansa des de perspectives africanes però dins l'assimilació de la gran França i el seu impuls d'aquest art. I fa de mal pensar que, a Barcelona, una ciutat que està veient com marxen més i més dels seus joves per buscar millors oportunitats de vida, hagin tingut tan poc públic.
L'excepció va ser el Ballet Contemporain d'Alger, dirigit per Abou Lagraa. El teatre estava ple i la gent aplaudia sorollosament la demostració de vitalitat d'uns cossos amatents i plens d'energia, malgrat que la combinació de dansa contemporània i de hip-hop que proposava el coreògraf havia matat la gràcia del ball de carrer situat dins una rígida estructura escènica com un ballet clàssic que encara no ha superat l'entrebanc de la seva tècnica.
Al contrari de les propostes segona i tercera del cicle, amb Rachid Ouramdane i Nacera Belaza. Aquests joves creadors que cerquen en les seves arrels interiors i les mostren sense efectismes, esborren la possibilitat de parlar de cap tècnica, són dos fills pròdigs que han refet el camí dels seus pares però a la inversa, en una recerca sobre la identitat que posa llum sobre la universalitat dels elements. En el cas de Rachid Ouramdane hi ha un treball importantíssim de construcció espacial i semiòtica a partir de capes finíssimes de significat, imatge i so. A Loin, tot l'escenari és un paisatge austerament tecnològic on tres megàfons giratoris es posen en acció en el moment que l'intèrpret ho decideix i així va component en directe una obra on el text és un manifest, la música és el seu plor i el moviment la seva fugida, que voldries que no acabés mai. És una fugida endavant per desmuntar la idea de colonitzador amb què el reben els habitants dels poblets d'Indoxina on el seu pare –algerià i francès de segona– va ser obligat a lluitar. Ouramdane obre la perspectiva dels esdeveniments per a l'autòpsia amb els nostres ulls.
El centre d'investigació de Nacera Belaza és encara més íntim. Dins la seva posició de dona musulmana, proposa dues experiències en què el temps s'expandeix al llarg dels cinquanta minuts que dura cadascuna de les seves peces, desenvolupant un sol concepte: a Les sentinelles és la intensitat, que rebaixa tant i tant que qualsevol moviment provoca el vertigen. A Le temps scellé és la qualitat orgànica d'un treball com d'orfebre, reblant i cargolant els braços fins a lligar-se amb la ment de l'espectador. I amb aquestes tres maneres d'estar i de desaparèixer tan especials, la mirada s'eixampla i la maleta s'alleugereix. Ja no pertany a cap lloc concret.

Font: Bàrbara Raubert (www.elpuntavui.cat)

Jocs d'acrobàcies

La celebració, a partir de dijous vinent, del Festival Internacional de Circ Castell de Figueres, ha animat el Museu del Joguet de Catalunya a Figueres a rescatar dels fons de reserva les peces que tenen relació amb aquest món, i com sempre que el museu remena a la seva capsa de joguets, hi ha trobat una abundància inesperada de tresors: acròbates de cartró, pallassos de llauna, feres domesticades, aguerrits domadors, envelats retallables, mags, trapezistes, funambulistes, homes forçuts, equilibristes amb xanques, micos amb barret de grum muntats àgilment en bicicletes, amazones i capgrossos.
Somnis de circ, l'exposició temporal que presenta fins al 22 d'abril, permet fer un viatge als orígens d'aquest espectacle de creació total que, nascut a l'Anglaterra de principis del segle XVIII, va convertir-se en el tombant del XIX al XX en un fructífer camp de proves per a la creació artística i la felicitat de l'esperit. És també en aquest moment, considerat l'edat d'or del circ, que sorgeixen les primeres grans troupes als Estats Units, com les dels Ringling Bros, els Barnum & Bailey i la més mítica de totes, la de Buffalo Bill, però també quan els fabricants de joguets comencen a adonar-se del potencial plàstic d'aquells números insòlits, dels vestits de lluentons i de la prolixitat colorista dels maquillatges per llançar al mercat les seves primeres invencions.
Algunes d'aquelles peces són ja tan llegendàries com el meravellós circ Médrano que va inspirar Picasso: els acròbates de Crandall i el Humpty Dumpty Circus, el Cirque Athlètique, els pallassos Ramper, el circ Kronos o els més recents i tot, d'Airgam o de Famobil. La majoria de joguets eren fets amb llauna litografiada, cartró o fusta, abans que s'estengués l'ús del plàstic, i algunes poden considerar-se petites meravelles, com una cinta de zoòtrop d'Enric Rais de 1900 que mostra dos acròbates en ple exercici, un inquietant pallasso de drap fabricat per F. Moreneo a Catalunya el 1920, uns altres de fusta pertanyents a un dels Cirque Athlètique que comercialitzava Agapit Borràs a Mataró l'any 1915, els deliciosos personatges del Circus K creats per Lluís Marsans el 1950, un malabarista de llauna també dels cinquanta procedent del Japó, o un retallable de l'Estamperia Paluzie de Barcelona de 1920 que representa diversos artistes del circ eqüestre.
Font: Eva Vàzquez (www.elpuntavui.cat)

D'una ‘estranya' parella a un ‘trio'

Joan Pera i Paco Morán van fer mític el Borràs en presentar el seu primer treball conjunt, La extraña pareja, l'obra més vista a Barcelona. Des de divendres que van començar les prèvies (tot i que l'estrena serà el 5 de març), Pera torna al Borràs, acompanyat per Ferran Rañé, Lloll Bertran i Anna Gras. La comèdia explica com la relació equilibrada d'un trio es desestabilitza quan apareix una jove estudiant de piano que enamora l'amant de la dona. L'obra, de Santiago Moncada, s'interpreta en el castellà original, tot i que Pera matisa que el seu castellà és molt català.
Joan Pera torna al Borràs, aquest cop, per interpretar el paper que va permetre a Paco Morán quedar-se a Barcelona el 1978 quan aquesta era una ciutat amb només quatre teatres oberts.Violines y trompetas va durar quatre anys en cartell a teatre Paco García Soria (anteriorment Talia), poc abans que un incendi el destruís. Es considera la segona obra més vista, just al darrere de La extraña pareja. Època estranya, el 1978, comenta Rañé: per aquelles dates ell marxava l'exili pel cas de La torna que representaven amb els Joglars.Morán sembla que no és gelós de cedir el paper. Li ha donat mil consells, al seu antic company d'escena però tots es resumeixen en un: “lo que hagas, que sea de verdad”.
El director del muntatge és Miquel Gorriz, que ja va començar a treballar amb Pera a Visca els nuvis. La comèdia d'ara és “delirant” (en paraules de Gorriz), no hi ha espai per a la tendresa d'una parella. Lloll Bertran és la pianista, dona del violinista (Pera) i amant del violoncelista (Rañé). És una “apassionada” que xucla la força de tots dos. L'arribada de l'estudiant de piano trencarà una relació pintoresca però assumida.
Font: J.B. (www.elpuntavui.cat)

26/2/12

"Me molestan los mercaderes: Jesús los expulsó"



Mario Gas es el flamante director de Follies, el mítico musical de Stephen Sondheim, que se ha puesto por primera vez en pie en España, en el Teatro Español. Un organismo que también rige Gas y que depende del Ayuntamiento de Madrid, una administración que, a pesar de no haber cambiado de gobierno, tan sólo de alcalde (Alberto Ruiz-Gallardón pasó la batuta a Ana Botella, tras ser nombrado ministro), en el territorio del Área de las Artes todo parece como, si tras unas elecciones, se hubiera puesto al frente un partido totalmente distinto.
El propio Mario Gas al ser preguntado por su futuro a corto y medio plazo se limita a contestar: “Mi situación es que soy director de este teatro, que tuve un primer contacto en el delegado de cultura y, de momento, estamos esperando a que nos cuenten más cosas”.
Aunque Gas ha revitalizado con una programación impecable, refrendada y alabada continuamente por la crítica y el público, el Teatro Español y las Naves del Matadero, y casi se podría decir que la vida escénica de la ciudad, afirma que sería pedante decir, en el supuesto de que se tuviera que ir, que ha cumplido todos sus objetivos: “Siempre hay motivos para perfeccionar más las cosas y siempre uno se deja cosas en el tintero”.
Nacido en Montevideo durante una gira de sus padres por Sudamérica, donde su padre, Manuel Gas, estrenaba el repertorio de zarzuela del maestro Pablo Sorozábal y su madre, Ana Cabré, formaba parte de las intérpretes de ballet lírico. Desde los años sesenta Mario Gas formó varios grupos de teatro independiente y universitario, que ayudaron a definir su carrera de actor, director, doblador, gestor cultural y director artístico.
En el último año ha perdido dos vínculos familiares, para él muy sólidos e incuestionables a lo largo de su vida; a su hermano el compositor y músico Manuel Gas y a su madre. Ello ha significado para Gas una inevitable reflexión sobre el paso del tiempo, en lo que ha venido a incidir su último montaje, Follies, en el que se habla de lo que pudo haber sido y no fue y de cómo trata la vida a los que sueñan, y a veces lo logran, con ser grandes estrellas. “Respecto a mi situación personal sólo puedo decir que ahora soy el patriarca de una gran familia, pero también debo señalar que la reflexión sobre el paso del tiempo existe desde que uno es muy joven, hay una noción que se adecúa a las expectativas de cada uno y, lógicamente, con el crecimiento, el desarrollo y el paso del tiempo se hace evidente lo que vas perdiendo; al mismo tiempo que por la experiencia que se va teniendo y la extensitud y la tontería de cosas que vas viendo, uno concluye que es cierto eso de que más sabe el diablo por viejo que por diablo”.
En cualquier caso Follies ya estaba entre los proyectos acariciados por los hermanos Gas desde hace muchos años. “Este montaje lo he abordado con gran alegría e interés porque me interesa la vida; siempre hablo con los mayores, incluso con los que han desparecido, en diálogos interiores, hablo con aquellos que me han influido y desde luego no me he acercado a Follies con ninguna pesadumbre, sino pensando que hacía lo que tenía que hacer”, y añade, “además se trata de un espectáculo muy interesante, así que todos los lares, males y penates, no han hecho más que sumar energía en lugar de quitarme”.
También debe ser una buena fuente de energía ver como es recibido el espectáculo cada día, con el público puesto en pie, más que aplaudiendo, bramando y vitoreando a los intérpretes entre los cuales se encuentra el propio Gas, bajo su antiguo alias de Gonzalo de Salvador, en el pequeño papel de Dimitri Weisman. Porque lo cierto es que en un momento en el que parece que todo se destruye, o desvirtúa, o se transforma en algo peor, a nuestro alrededor, el teatro parece renacer no sólo de sus permanentes y propias cenizas, sino de otras que estos tiempos están siendo esparcidas sobre una sociedad ahogada en sus propios errores: “El teatro tiene una gran ventaja con respecto a otras formas de expresión y comunicación que pueden colocarse en primera fila, y que hacen que el teatro siempre esté en segundo o tercer plano, ahí agazapado, pero son formas que más o menos van despareciendo o entrando en la obsolescencia. Pero el teatro sigue ahí, porque nos habla de historias sobre nosotros mismos, que las explicamos entre nosotros, la gente se sienta a respirar con gente de carne y hueso y se comunica con los que explican cosas en vivo y en directo, hay una comunión, intercambio de placer, de reflexión y ello en un mundo evidentemente cada vez más aislado, mas despersonalizado, menos solidario, palabra absolutamente pisada, y el teatro se produce en ese mundo ávido de ese calor humano en el que nos arropamos y nos vemos en un espejo, a veces llorando, o con risa, con gestos, con músicas, y ese es el gran aval del teatro, quizá nunca será puntero, porque tiene aforos limitados, una condición de lo efímero muy clara, pero con una vitalidad de hierro indestructible, más allá de triunfalismos”.
Por supuesto que Gas tiene claro que no hay un solo tipo de teatro: “Ni un solo tipo de público, de hecho hay un teatro que no es del que estamos hablando aquí y nace con objetivos muy distintos”. Para él, un objetivo primordial del teatro debe ser el preguntarnos problemas, gozar, solazarnos, emocionarnos, reflexionar, abrirnos las mentes, pasar el rato, combatir el tedio y sentirnos más humanos y más conocedores de nosotros mismos y de la realidad que nos rodea, “algo que es consustancial al ser humano”. Finalmente concluye: “El teatro es una manera antiquísima y enraizadísima de explicarnos a nosotros mismos; estamos en un mundo economicista dominado por una serie de entidades que igual nos llevan a la ruina, pero el amor y el teatro pertenecen a lo íntimo de las colectividades y es una manera de aproximación al ser humano que nos hace ser mejores, aunque al igual que el estudio de las humanidades, del latín o del griego, es un valor de cambio difícil en esta época, pero es fundamental….., siempre me han molestado los mercaderes, en el sentido bíblico del término, por eso Jesús los expulsó del templo”
Lo que está claro es que después de sus más de cien obras puestas en pie, además de su trabajo como actor en decenas de montajes y películas, él ha debido dejar muchas cosas por el camino y, como los personajes de Follies, ha debido perder “muchas plumas” y plantearse lo que quiso ser y no es: “Estoy contento con lo que soy, porque tengo la noción de dedicarme a lo que me gusta, me satisface y creo que soy útil, pero que no se me tome por un absurdo ególatra encantado de conocerse, sino que creo que estoy donde tengo que estar, donde la vida me ha llevado y donde intento ser útil con las virtudes que tenga; por otra parte no soy dado a pensar ‘dónde hubiera llegado de elegir otros caminos’, pero está claro que he perdido plumas por el camino, yo también soñé con que me gustaría cortejar a Kim Novak, ser un gran tenor de ópera o cruzar el océano Pacífico a nado, pero son plumas soñadas…, verdaderamente caídas, si las ha habido y ha ocurrido, me he olvidado”.
En cualquier caso la vida de Gas ha estado llena de audacias y ensoñaciones, como él mismo no oculta, “pero me olvido de esas cosas porque en esta carrera de fondo que es la vida y con nuestra actividad teatral, uno lo que tiene que hacer es mirarse al espejo por las mañanas y reconocerse; con mayor o peor fortuna, me miro y me siento tranquilo, y contento con el cultivo de la amistad, del amor, de mi familia, de la gente que me quiere, de las tribus, que no de los clanes”, comenta el director.
Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)

"El futur director del TNC trobarà una situació sanejada"



El director del Teatre Nacional de Catalunya, Sergi Belbel, ha assegurat que el futur director del TNC es trobarà "una situació prou sanejada per fer un projecte propi d'interès pel país". Belbel va fer aquestes declaracions després que el Consell d'Administració del Teatre Nacional de Catalunya obrís la setmana passada una convocatòria pública per triar el càrrec de director a partir del juliol de 2013, quan finalitza el seu contracte. Belbel porta set anys al capdavant del teatre públic.
En declaracions a l'ACN, Belbel ha afirmat que aquest procés d'elecció del nou director del TNC "serà net i el més objectiu possible". Belbel ha assegurat que serà un procés "d'absoluta normalitat" i ha considerat que amb "el concurs públic que es farà es dóna oportunitat a tothom a presentar-s'hi". Ha explicat que hi haurà primer unes presentacions curriculars, després unes candidatures que hauran de presentar un projecte i posteriorment el Consell d'Administració del Teatre triarà en funció del projecte de futur pel TNC. En aquest sentit, ha assegurat que "serà un procés net i el més objectiu possible". El termini de presentació de currículums de les persones interessades finalitza el 31 de març d'enguany. El guanyador del concurs es donarà a conèixer al juny. 
L'actual director del TNC ha dit que en aquest procés ell "jugarà un paper d'intentar afavorir el canvi i el relleu i la cohabitació i la convivència amb el nou director" que sigui escollit d'aquest procés. Belbel va afirmar que el TNC ha patit "retallades" com a equipament públic, però ha afegit que tot i això es manté. Per això, ha negat que dirigir el Teatre Nacional de Catalunya ara sigui especialment una "patata calenta". De fet, ha indicat que "dels equipaments, en relació d'altres, està prou sanejant. Hem fet una disminució de l'activitat artística per poder assolir un nivell de tirar endavant". Segons Belbel, "la persona que entri trobarà una situació prou sanejada per poder fer un projecte propi d'interès pel país".
Belbel ha dit que durant tots els anys que ha estat al capdavant del TNC ha volgut fer un mandat "continuista amb l'etapa de Domènec Reixac (director general del Teatre de l'Arxipel de Perpinyà), i potenciar la dramatúrgia catalana. Crec que el centre d'aquest set anys ha sigut el teatre d'autors catalans, de dramaturgs universals i els clàssics".
Després que el director teatral Oriol Broggi manifestés, en una entrevista a El Periódico de Catalunya, que estaria interessat en dirigir el TNC, Belbel ha destacat que serà "un candidat més i que si l'hi fa il·lusió, endavant amb les seves declaracions". "M'ho plantejo i no veig impossible anar al Nacional", va dir Broggi en aquesta entrevista Broggi, abans d'afegir que té "bona relació amb l'administració".
Font: ACN via www.ara.com

Espectacles per a la integració i la imaginació



Zitzània Teatre entén el teatre com un servei públic i com una eina de formació dels nens i els adolescents. Després d'Èric i l'exèrcit del Fènix , el director de la companyia, Pere Planella, ha tornat a treballar amb l'escriptor Víctor Alexandre. El resultat d'aquesta nova col·laboració és Trifulkes de la KatalanaTribu , un musical que recorre la història de Catalunya. Una primera versió d'aquest espectacle es va estrenar el 2009 al Museu d'Història de Catalunya, i l'adaptació musical es poder veure per primera vegada aquell mateix any al Festival de Peralada.
Trifulkes de la KatalanaTribu està protagonitzat per la Nguéa, una adolescent catalana d'origen guineà. Dies abans d'un examen d'història de Catalunya, rep la visita de la seva àvia, que viatja de Guinea Equatorial a Barcelona per operar-se de la vista. La Nguéa ha d'estudiar, però no vol deixar de passar el dia amb l'àvia. Planella i Alexandre resolen aquesta situació amb un intel·ligent joc de teatre dins el teatre: fan que l'àvia i la néta vagin al TNC a veure un espectacle sobre la història de Catalunya. L'espectacle repassa en disset escenes episodis històrics com la llegenda de les quatre barres, la guerra dels Segadors i el Tractat dels Pirineus. No hi falta l'humor en el tractament dels esdeveniments. El setge de Barcelona del 1714, per exemple, l'expliquen tres rates, la Maria, l'Àgata i la Carlota.
La Guida en un món nou
Els Farrés Brothers & Cia. també han abordat temes històrics als seus espectacles. El 2010 van acostar la Guerra Civil i la figura del fotògraf Agustí Centelles amb La maleta de l'Agustí . Ara tornen a estar d'actualitat per Un bosc de cames , un espectacle d'actors i titelles que dimarts pujarà a l'escenari del Teatre Lliure de Montjuïc.
La protagonista d'aquest espectacle és la Guida, una nena que es perd en una estació de tren i que, gràcies al poder de la imaginació, supera la por inicial i se submergeix en un món fantàstic en què hi ha referències als contes clàssics. "Més que transmetre un missatge o uns valors determinats, volem explicar una història on hi hagi moltes emocions diferents que atrapin tant els petits com els adults, des de la por a l'humor", diu Jordi Palet, el director. Enmig d'un panorama governat per la rapidesa de la televisió i els mitjans de comunicació, Un bosc de cames apareix com a espectacle "subtil i ple d'al·lusions, més que d'imatges directes", diu el director.
Així, quan la Guida, sola entre una multitud de cames gegantines, troba una bossa de plàstic vermell pensa que és la Caputxeta Vermella o que l'home que l'ajuda és un príncep blau. "Volem que els nens desenvolupin la capacitat de viure històries i entrin en el tempo de l'espectacle", conclou Palet.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)

La imparable ascensión del teatro infantil



Atrás quedaron los tiempos en los que el teatro para la infancia y la juventud era el hermano pobre de la escena, ya que se trataba de un género que se abordaba normalmente sin recursos y, lo que es peor, habitualmente sin mucho talento. Desde los años setenta del pasado siglo empezaron a surgir grupos y creadores que incorporaron al teatro para niños el mismo rigor y profesionalidad que se encontraba en lo mejor de la creación escénica. Desde entonces y hasta hoy la situación se ha normalizado de tal manera que difícilmente sobreviven grupos y espectáculos que no aporten calidad, imaginación, intensidad, emoción, belleza y otros elementos que hacen que los niños de hoy sean buenos espectadores del mañana ya que están recibiendo una más que correcta formación de hábitos escénicos.
No obstante aún son muchos los teatros, públicos y privados, que no terminan de ver la gran inversión que sería tener en sus espacios una buena programación teatral para niños y jóvenes que, en muchas ocasiones, entusiasma a los adultos que en ocasiones ignoran lo mucho y bueno que se está haciendo en nuestro país e internacionalmente en este campo.
Es algo que año tras año se puede comprobrar en Feten (Feria Europea de las Artes Escénicas para Niños y Niñas) cuya XXI edición se inaugura mañana en Gijón con Cuentos en Danza del Ballet de Carmen Roche. Títeres, danza, clown, circo, teatro, musicales, adaptaciones de cuentos, ópera, magia, objetos y teatro de calle para los más pequeños y todos los públicos recalan en los escenarios de esta ciudad hasta el próximo 2 de marzo. Unos días en los que 67 compañías de Austria, Bélgica, Bulgaria, Cuba, Dinamarca, Francia, Portugal y 12 comunidades autónomas españolas tendrán presencia en Feten, donde, además, se verán siete estrenos absolutos.
Unos días en los que Gijón se convierte en el centro de atención de público y profesionales, que acudirán a contemplar las creaciones más recientes en el sector escénico infantil. Completa la edición una serie de actividades paralelas en las que habrá juegos e instalaciones en la calle y presentaciones y reuniones dirigidas a los profesionales del sector. Además el Centro de Cultura Antiguo Instituto será testigo de la exposición In love with Shakespeare, del Centro Escalante, que propone una réplica del teatro Shakespeare’s Globe de Londres así como un interesante recorrido a lo largo de la obra del autor inglés.
Miles de espectadores y de profesionales procedentes de todo el país convierten cada año a Feten en la cita escénica de referencia en el sector europeo. Programadores, distribuidores y creadores podrán analizar durante siete jornadas las nuevas tendencias creativas y trabajarán para impulsar un mercado cultural que fortalezca el sector de las artes escénicas.
Como en ediciones precedentes, la Feria Europea de las Artes Escénicas para Niños y Niñas comienza, hoy sábado, con la Preferia, en la que se presentarán siete espectáculos como preludio de la nueva edición. Será mañana domingo cuando el Ballet de Carmen Roche inaugure oficialmente Feten 2012. El Teatro Jovellanos acogerá Cuentos en danza, que aúna los clásicos CenicientaPatito Feo y La Bella Durmiente. Los manchegos Ambulantes Teatro y la compañía gallega Caramuxo mostrarán sus propuestas en la primera jornada de la Feria junto con las asturianas La Vereda, Ververemos Teatro y Producciones Nun Tris S.L., la extremeña Teatrapo y las vascas Teatro Paraíso y Con Zapatos Rojos. Finalmente, la presencia internacional llegará a Gijón de la mano de los austriacos Theater Leela y la compañía francesa Les Goulus.
Tras ellos y en jornadas sucesivas estarán la coproducción de Eme2-Albena-Tanttaka (Galicia – Comunidad Valenciana – País Vasco y estreno absoluto) a la que han llamado Kafka y la muñeca viajera; las compañías asturianas Teatro del Cuervo y Teatro Plus mostrarán sus propuestas con las madrileñas La Tartana, Voilá Producciones y Cambaleo Teatro. Cataluña estará representada con los trabajos de Nats Nus Dansa y la compañía de Roberto G. Alonso. Les Goulus, desde Francia, y Teatro Estatal de Marionetas de Varna, desde Bulgaria, pondrán el sello internacional del lunes. La propuesta en clave de circo contemporáneo de la navarra Circus-Tanzia y los títeres de los gallegos Tanxarina S.L. pondrán fin a la programación del segundo día de Feria.
Feten 2012 está organizada por la Fundación Municipal de Cultura, Educación y Universidad Popular y el Ayuntamiento de Gijón y cuenta con el patrocinio del Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música del Ministerio de Educación, Cultura y Deportes (INAEM), la Consejería de Cultura y Turismo del Principado de Asturias y la Obra Social y Cultural de Cajastur.
Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)

22 propostes opten al VI Premi Quim Masó

Un total de 22 nous projectes teatrals opten a la VI edició del Premi Quim Masó. El guardó finança el projecte guanyador amb 30.000 euros i l'estrena de l'espectacle en el marc del Festival Temporada Alta. Aquesta setmana els membres del jurat han començat a valorar les produccions presentades. El veredicte es donarà a conèixer a l'abril. El guardó pretén impulsar la producció i exhibició de muntatges de text en llengua catalana, a partir de projectes d'escenificació que combinin professionalitat, qualitat i creativitat, ja sigui a partir d'un text de nova creació o d'una traducció. El guardó, que s'atorga anualment i és l'únic amb retribució econòmica al nostre país, té com a finalitat impulsar la producció i exhibició de muntatges de text en llengua catalana a partir de projectes d'escenificació que combinin professionalitat, qualitat i creativitat, ja sigui a partir d'un text de nova creació o d'una traducció. El guanyador de la darrera edició va ser l'espectacle 'Molly Sweeney', dirigit per Miquel Gorriz, que es va estrenar el passat 5 de desembre al Festival Temporada Alta.


El jurat que avaluarà els projectes presentats està format per director teatral i director del Teatre Nacional de Catalunya, Sergi Belbel, el director del Festival Grec, Ramon Simó, el crític teatral i director de la revista 'Time Out Barcelona' Andreu Gomila, l'autor i director teatral Jordi Casanovas, el director teatral i de la Sala La Planeta Pere Puig i el director de Bitò Produccions, Josep Domènech.
El Premi Quim Masó va ser creat el 2006 per la família Masó, Bitò Produccions, la Llibreria 22 i el Grup Proscènium-Sala Planeta amb la voluntat de formalitzar un reconeixement en record de l'actor, director i productor de teatre Quim Masó, que va ser un dels fundadors de la companyia El Talleret de Salt i de Bitò Produccions, juntament amb Josep Domènech i Salvador Sunyer.
El premi està patrocinat per l'Ajuntament de Girona, la Diputació de Girona, l'Assessoria Ribas-Alvarez i Bitò Produccions, amb el suport de l'obra social de 'la Caixa' i el Festival Temporada Alta.
Font: ACN via www.ara.cat

24/2/12

La Cubana se'n va de casori amb 'Campanades de boda'



Com els grups de rock que insinuen que la propera podria ser la seva última gira, La Cubana va posar l'ai al cor dels seguidors quan ahir va anunciar que el seu nou espectacle, Campanades de boda , que s'estrenarà el 2 de març al Teatre Tívoli de Barcelona, podria ser l'últim d'aquesta veterana companyia teatral. "Lamentablement, el món teatral està pensat per funcionar com a teatre públic o de petit format, i nosaltres som una empresa privada de gran format", assegurava ahir Jordi Milán, director de Campanades de boda .
És per això que La Cubana va preparar durant un any una versió low cost d'aquest espectacle, però, finalment, la van desestimar i van decidir tirar la casa per la finestra, no estar-se de res i muntar una gran producció a l'estil de La Cubana. Segons Milán, havia arribat l'hora de "gastar-se la pasta" i entonar un "que passi el que hagi de passar", malgrat que això vol dir que Campanades de boda podria ser "una de les últimes aventures" dels responsables de Cómeme el coco negro . "Però si no va bé no passarà res", assegura el director. "Sempre ens quedarà l'opció de dedicar-nos a muntar casaments".
Una paròdia al quadrat
Nou anys després de Mamá, quiero ser famoso , La Cubana torna amb un espectacle sobre els preparatius d'un gran casament, que els responsables defineixen com "una paròdia de la gran paròdia que tots fem per casar-nos, una comèdia i vodevil costumista sobre casoris". La Cubana treu a la llum la part de representació que hi ha en tots els esdeveniments de la vida. "En els casaments tothom se sap el guió i el paper que li toca interpretar", diu Milán, que considera el casament com "una bona mostra de l'afició que tenim tots a muntar obres teatrals".
Els protagonistes de Campanades de boda són els membres de la família Rius, que regenten des de fa tres generacions una de les floristeries més conegudes de la ciutat, oberta 24 hores al dia. L'obra narra els preparatius del casament de Violeta, l'única filla de la família Rius, que es vol casar amb un actor indi que va conèixer a Barcelona, Vickram Sodhi.
A l'obra, dotze actors i actrius interpreten els diferents membres de la família i amics íntims que, sobre l'escenari, canten i ballen. "Malgrat la crisi i que avui dia és molt díficil anar de gira, no ens hem volgut estar de res", confessa Milán, que assegura que la crisi ha complicat les gires que acostumava a fer la companyia, d'una mitjana de tres anys. Ara, a causa de la crisi, el director diu que "sembla que l'única manera d'aconseguir contractes és fer obres de petit format".
Torna la quarta paret
Campanades de boda presenta una novetat respecte dels últims espectacles de La Cubana. En lloc de l'habitual interpel·lació amb el públic marca de la casa, aquesta vegada es respectarà la convenció teatral de la quarta paret, que incomunica els actors del públic. Malgrat això, Milán assegura que serà "un espectacle amb tots els ingredients propis de la companyia", és a dir, un xou amb sorpresa, humor i personatges histriònics, sense mesura. La Cubana de sempre, sense additius ni conservants. I si l'èxit acompanya, per molts anys.
Font: Xavi Serra (www.ara.cat)

Les dues Frida



El dolor en les seves diverses manifestacions, constant, intens, segurament de manera no volguda, va ser el motor de la vida, de l'amor i de la pulsió creativa de l'artista mexicana Frida Kahlo (Coyoacán, 1907-1954). La mateixa artista ho explica en cartes, notes, en el seu diari personal i, a partir d'aquests textos, per encàrrec de l'actriu Mireia Piferrer i de la seva germana, la cantant Núria Piferrer, de nom artístic Névoa, el director gironí Jordi Prat i Coll, ara ja fa set anys, va bastir un espectacle de mitja hora de durada pensat per a biblioteques que van titular Frida en el mirall. Posteriorment, responent a una proposta del Círcol Maldà de Barcelona, van recuperar l'espectacle, el van refer i en van augmentar la durada fins a una hora, la qual cosa els va permetre fer un retrat molt més complet de la vida i el món creatiu de Frida Kahlo, a través dels textos, però també de cançons que encaixaven en la dramatúrgia ideada per Prat, temes extrets d'un recull que Núria Piferrer li havia proposat interpretar. De vegades són dues estrofes, de vegades és tota la cançó, que Piferrer interpreta acompanyada a la guitarra per Vicenç Solsona –els arranjaments són de Mario Mas–, però sempre per il·lustrar un passatge, un sentiment o una experiència concreta de la vida de Kahlo. Frida en el mirall es podrà veure avui (21 h) a la sala La Planeta de Girona.
S'estableix un joc de dualitats des de la gènesi de l'espectacle, ja que les germanes Piferrer posseeixen una semblança física remarcable, i el punt de partida és l'obra Las dos Frida (1939), un autoretrat doble pintat després del divorci del seu gran amor, el muralista mexicà Diego Ribera, que representa la Frida que estimava aquest, la Frida mexicana, amb el vestit típic, vitalista i acolorit, i la que Rivera detestava, la Frida europea, encotillada amb un vestit victorià. El cor, sempre al descobert, el de la Frida europea, trencat, obert, sagnant, i el de la mexicana, sencer, i una única artèria que els uneix tots dos. Dues Frida, una duplicitat que la pintora va viure realment durant el llarg temps de convalescència després d'un greu accident de tramvia que va patir als 18 anys, que li va produir ferides terribles. Va ser intervinguda quirúrgicament de la columna vertebral fins a set vegades en un any. Mentre estava convalescent, immòbil al llit, la seva mare va situar sobre el jaç un baldaquí i, pensant que li feia un bé, un mirall, en què l'artista veia reflectida continuament la seva imatge. Una tortura. Va ser en aquest període que va començar a pintar.
Dolor constant
Kahlo era de naturalesa malaltissa. Supervivent de la pòlio i de l'atropellament del tramvia, es va casar amb Rivera als 22 anys, se'n va divorciar i hi van tornar. Va ser una relació tempestuosa, amb infidelitats, assumptes amorosos lèsbics de Frida, la seva impossibilitat de tenir fills –va patir un avortament que la va afectar profundament– i la seva mala salut. La seva obra és eminentment autobiogràfica i reflecteix el dolor d'amor, el dolor físic i el dolor emocional.
També hi ha dualitat pel que fa a la dramatúrgia de l'espectacle, ja que només hi ha text i música, que s'entrellacen. Núria Piferrer i Vicenç Solsona interpreten sobretot cançons del folklore mexicà força populars, com ara
La malagueña (E. Ramírez), SandungaCien años (R. Fuentes i A. Cervantes), Serenata huatesca (J.A. Jiménez) o Macorina (C. Vargas i A. Camín).
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)