"L'únic que ens dóna força i sentit de futur és la cultura"

Quedo amb en Salvador a la seu de la SGAE, els organitzadors dels premis Max a les arts escèniques. Somrient, em diu d'entrada: "Sóc pessimista en tot menys en la cultura".


Enhorabona pel Max.
Gràcies. Els premis van bé perquè et donen a conèixer.
No és prou conegut el festival després de vint anys?
És molt conegut a Catalunya, força conegut en els ambients teatrals d'Europa i relativament conegut a Espanya. La premsa estatal està molt compartimentada i del que passa culturalment a Catalunya se'n parla poc. A la resta d'Espanya és menys conegut del que li pertocaria.
I la repercussió a Catalunya?
No ens feien gaire cas al principi. El canvi gros va ser quan vam portar Isabelle Huppert amb 4.48 Psychose , que mai havia actuat a Catalunya, i Peter Brook amb Le costume . Recordo que vaig anar a veure Huppert a París al Théâtre des Bouffes du Nord. "Només vol fer l'espectacle en tres ciutats importants d'Europa", em van dir. "A quines ciutats anirà?", vaig preguntar. I quan van dir: "Milà i Londres", jo hi vaig afegir: "i Salt!" I del comment inicial va acabar venint al Temporada Alta i això va fer que el festival es percebés d'una altra manera als mitjans catalans i en la mateixa professió teatral.
Com va començar tot?
Tres amics: dos del món teatral, en Quim Masó -que va morir fa dos anys- i en Josep Domènech, i jo, que tenia una petita editorial i dirigia el Centre Cultural La Mercè a Girona. Vam deixar-ho tot per crear l'empresa Bitó Produccions i l'any 1992 vam muntar Temporada Alta amb les T de Teatre, Las Veneno, El Talleret de Salt i La Gàbia de Vic, i el subtítol Quatre espectacles divertidíssims , encara me'n recordo! Així va néixer.
Per què li vau posar el nom de Temporada Alta?
Mig rient, vam dir: farem que la tardor sigui la temporada alta del teatre a Girona. Teníem un milió de pessetes de pressupost, d'empreses i d'ajuda municipal, i com que en necessitàvem més vam crear el Club del Mecenatge, que encara dura i que l'any passat va ser la segona font de finançament.
Com es vertebra el festival?
Té tres eixos: un, amb produccions de fora; un altre, de coproduccions amb gent d'aquí, i el tercer és l'aposta pels nous del país. Als joves els hem de permetre que experimentin, que s'equivoquin, que tinguin opcions, o si no hi haurà una terra erma. Si en cultura no ens podem equivocar ja podem plegar. S'ha de poder arriscar.
Quin muntatge se t'ha resistit?
Un piló de coses! I ha passat per tres raons: econòmiques, d'espai i per les gires dels espectacles. Però te'n diré un que fa vuit anys que ho intento i no hi ha manera: The wasteland [La terra gastada], de T.S. Elliot, que interpreta Fiona Shaw dirigida per Deborah Warner. El vaig veure en un sex shop de París, perquè el representa en espais diferents. Encara abans-d'ahir vaig fer una altra gestió per portar-lo al festival.
Com serà el Temporada Alta d'aquest any?
Amb un trenta per cent menys del pressupost. Durarà igual però serà més prim, amb algun espai menys. Hi haurà espectacles internacionals, noves produccions, el combat de dramaturgs, i algunes coses noves per dibuixar el futur i transformar Girona-Salt en la capital teatral de la tardor del nostre país. Tot i que aquesta crisi és un drama, estem intentant redissenyar les línies del festival per als pròxims set o vuit anys.
Com veus el futur cultural de Catalunya?
Al nostre país la cultura viu gairebé un estat d'excepció: no es pot rebaixar gaire més del que l'han rebaixat, o no en quedarà res. Sí, se seguirà fent teatre, dansa, música, això sempre!, igual que es feia durant la guerra, enmig dels bombardejos. Però els que manen hauran de decidir si aposten per una cultura com al Congo o com a París. Ara veurem clarament el tipus de país que volen.
En la crisi actual, la cultura és l'última de la fila?
Tota la cultura és prescindible i, en canvi, és molt necessària. Aquest estat del benestar té la sanitat, l'ensenyament i l'àmbit social com a tres puntals fonamentals, ningú en té cap dubte. Però el quart puntal és la cultura, i és percebuda, no pels polítics sinó pels ciutadans i, fins i tot, per nosaltres, com una ornamentació molt mona però inservible. I la gent ha de llegir, ha d'anar a veure art, als concerts, ha d'anar al teatre, al cinema.
Per què?
Perquè en un país com el nostre que no té estat, que no té gairebé res, l'únic que tenim, que ens cohesiona, que ens dóna força i un sentit de futur és la cultura. No tenim altra cosa. Als nostres fills no els podem transmetre res més que la cultura. És el que ens vertebra.
I ho arribaran a entendre?
La cultura és més complicada de vendre, més sofisticada. Els països d'Europa que funcionen són els que han invertit en cultura. Aquí hi ha molta creativitat individual i molt de talent, però com a país ens falta ànima.
Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario