Teatre de doble folre



L'erotisme s'ha refugiat a l'escena en els jocs de doble mirall, dels sobreentesos, dels barrets de doble folre. Si durant el franquisme es va fer imprescindible el recurs de la insinuació i de les metàfores escatològiques, sovint relacionades amb els productes frescos d'una parada del mercat, avui és en aquest racó que el sexe continua interessant a escena, majoritàriament.
Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí són uns grans defensors dels gèneres considerats menors que tenien un gran abast popular als anys 30 del segle XX. Amb una dramatúrgia que cus i recús amb una certa llibertat pugen a escena des de la sarsuela (El duo de la africana, per exemple) a la revista (Crónica sentimental de España inspirat en la mirada ideològica de Vázquez Montalbán a aquest submón o, recentment, La pajarera, en el qual s'incorporen tots els gèneres que triomfen al Paral·lel des del 1884 fins a la crisi dels anys trenta). Albertí reclama l'existència d'un patrimoni per fer-ne una relectura. Com escrivia Josep Maria de Sagarra a Vida privada, Barcelona és “durant els anys vint i trenta la capital europea de la pornografia”. Arran de la Primera Guerra Mundial, les grans fortunes europees de París, Londres i Berlín situen al Paral·lel, el seu camp d'acció de drogues, prostitució i joc.
El Molino, que fa un any i mig que va tornar a obrir les portes després d'una llarga temporada tancat, té clar que la seva targeta de presentació és ambigua: per una banda, reivindica el local històric, un espai que tenia una vinculació directa amb un gran sector de les classes més populars; i per l'altra, procura trobar referents per atraure els nous grups d'espectadors. Coreografies de contorsions de cossos amb Beyoncé i un repertori musical construït amb peces romàntiques d'espectacles musicals busquen aquesta nova connexió tot i que no oblida temes del repertori de, per exemple, Joan Viladomat. Sorprèn, però, que segueix sent la base, la vivacitat de Merche Mar, que sempre sap trobar parelles interessants, i estrangeres en la platea. Patrícia Paisal, la cantant titular (amb el suport d'Iván Labanda, que també fa de partenaire de Mar a la presentació) s'atreveix a cantar La vaselina entre el públic. Intel·ligent actriu, es transforma en una noia ingènua a punt de casar-se que, assegura, la seva mare li ha regalat un pot d'aquest producte per a la nit de noces, però no sap fer-lo servir.
Un exercici de teles comparteix protagonisme amb un ball de flamenc molt contemporani, d'amplis moviments de braços i una percussió que mana amb el repicar de peus, però també picant amb les ungles que recull un micròfon incorporat a la part central de l'escenari. S'acaba la sessió de Live in burlesque, sense la clàssica apoteosi de les vedets baixant per les escalinates.No hi ha plomes, més que quasi insinuades d'entrada. Pel que fa als números de striptease, s'aprecia la voluntat de persuadir més que d'ensenyar, provocar o escalfar els ànims.
La parella de Teatre al detall porta, des de fa uns mesos, un espectacle que relliga una selecció de versos eròtics, que ja va fer la recerca Miquel Desclot: El jardí de les malícies. La peça brilla, amb direcció de Joan Maria Segura, quan desenvolupen la seva llista de sinònims de paraules que defineixen els sexes. L'eufemisme és etern. És només una peça d'una hora en què van alternant fórmules com les de mostrar il·lustracions, fer ombres xineses o evidents representacions. L'erotisme es tracta des del vessant amable de la comèdia, tot i la provocació d'algun quadre que no és insultant ni agressiu.
Molts són els que, clausurat el món del cabaret dels anys vuitanta (a conseqüència de la correcció política que Barcelona volia mostrar durant els Jocs Olímpics del 1992), han anat resituant-se. És el cas de Bibi Andersen i Loles León, que viuen amb nostàlgia aquells anys d'anàrquica llibertat i desinhibició. Són aquests dies a l'Artèria Paral·lel amb una comèdia que transporta a escena la vivacitat de les seves converses: La gran depresión. També és el cas de Godoy, que s'ha reciclat ja fa tres dècades cap al monòleg intel·ligent, d'àvid lector, amant de la paradoxa del llenguatge i difusor dels aforismes més sonats.
Potser (local Bagdad, a part) els que parlen amb més naturalitat del sexe és la producció The guarry men show, que ja preparen el retorn al Club Capitol. Cantant a cappella il·lustren una història divertidament beneita i intranscendent però molt ben construïda. Pau Roca, ànima de la producció ara interpreta Cock(‘Polla'), que, tot i la contundència del títol, imagina un noi que dubta si seguir amb el xicot de la seva vida o deixar-se arrossegar per una noia, un sexe que, fins ara, no li oferia cap interès. El personatge que interpreta l'actriu Mar Ulldemolins el fa descobrir noves profunditats.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario