Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

31/1/12

El geni de Chaplin tornarà a Broadway en un nou musical



L'humor de Charles Chaplin tornarà enguany a Broadway amb una nou musical. L'univers del mestre del cinema mut tornarà als escenaris amb una readaptació de Behind the Limelight, l'espectacle que ja va triomfar el 2006 la meca del teatre novaiorquès. L'estrena del nou musical, que portarà per títolBecoming Chaplin està prevista per aquesta temporada. El musical "revelarà l'home que hi ha al darrera de la llegenda del geni que va canviar per sempre l'experiència d'anar al cinema", afirma el web especialitzat Broadway World.
El nou musical estarà dirigit per Warren Carlyle, l'aclamat responsable Hugh Jackman: Back on Broadway, la música i lletra són del desaparegut Christopher Curtis i el guió de Thomas Meehan, guanyador de tres premis Tony por AnnieThe Producers i Hairspray. Bob y Mindy Rich, els productors de l'espectacle, van explicar en un comunicat que tres actors interpretaran a Chaplin en diferents moments de la seva vida. "Charles Chaplin ocupa un lloc icònic en la història del món de l'entreteniment i en la història del segle XX.Becoming Chaplin rescatarà la seva llegenda per al públic del 2012", van declarar.
El musical farà un recorregut per la vida de Chaplin des de la seva infantesa en un orfenat de Londres fins al seu meteòric ascens a la incipient indústria del cinema nord-americà i també recollirà l'escàndol provocat per una reportera que va revelar els seus nombrosos embolics amorosos. Behind the Limelightés, precisament, el títol de la darrera pel·lícula que Chaplin va rodar als Estats Units abans de refugiar-se a Europa per les sospites de les seves simpaties comunistes.
Font: EFE vía www.ara.cat

La nova temporada de Sant Cugat plena d'espectacles



La música tindrà un paper protagonista dins la programació de febrer a maig del Teatre-Auditori de Sant Cugat. El centre ha programat 8 concerts, 3 musicals, 2 concerts de música clàssica i 2 òperes i acollirà l'estrena a a Catalunya del musical Sonrisas y Lágrimas. La programació, ha dir Mercè Conesa, l'alcaldessa de la ciutat, és va variada "perquè tothom pugui trobar el seu espectacle".
La temporada arrancarà aquest divendres amb el concert de La Oreja de Van Gogh que ja ha exhaurit les entrades. El dia abans, Manolo Garcia, farà la pre-estrena de la gira del seu nou álbum Los días intactos, que ha estat tres setmanes consecutives el número 1 de la llista dels més venuts a España. A darrera hora l'artista ha decidit "regalar" l'actuació "zero" de la gira després de poder assajar durant dues setmanes en aquest escenari. També ha exhaurit totes les localitats.
Amb el musical Sonrisas i lágrimas, "hem intentat mantenir l'esperit del clàssic sense traspassar la línia del que seria cursi", comenta Jaime Azpilicueta, director del musical, que desembarcarà a Sant Cugat el 24 de maig. Aquest espectacle compta amb 22 canvis d'escenografia, més de 200 vestuaris diferents i música en directe. També passaran pel Teatre-Auditori Maria del Mar Bonet (11 de febrer) i  Adriana Calcanhotto (16 de març). A l'abril, Antonio Orozco celebrarà els seus deu anys als escenaris i els mallorquins Antònia Fontpresentaran el seu darrer treball, Lamparetes. A més d'aquest espectacle es podran veure dos musicals més, Forever Young, sota la direcció d'El Tricicle iPersèfone de Els Comediants. El director d'aquest muntatge, Joan Font, ha explicat que aquest treball "és una mirada musical que barreja la tecnologia amb el més artesà i la música en directe".
L'oferta musical es completarà amb dos concerts de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat, un per a piano i orquestra amb músiques de pel·lícules de Gershwin (24 de febrer); i un altre que se celebrarà coincidint amb la diada de Sant Jordi. Aquesta temporada el públic també podrà gaudir de dues òperes:Aïda, de Giuseppe Verdi, i Romeo et Juliette, de Charles Gounod.
Pel que fa al teatre, s'han programat vuit muntatges, entre els quals destaquenCanigó, amb Lluís Soler (5 de febrer), i 30-40, Livingstone amb Sergi López i Jorge Picó (25 de febrer).
Font: www.ara.cat

Cirque du Soleil + Michael Jackson = Madrid


The Estate of Michael Jackson Cirque du Soleil han confirmado que el espectáculo Michael Jackson The Immortal World Tour estará en Madrid los días 26, 27, 28 y 29 de diciembre de 2012, en el Palacio de Deportes de la Comunidad.
Esta producción usa toda la creatividad del Cirque du Soleil para dar a todos sus fans españoles una visión única del espíritu, pasión y corazón del genio que transformó para siempre la cultura pop mundial.
Escrito y dirigido por Jamie King, el espectáculo incluye 64 bailarines, músicos y acróbatas de todo el mundo.
El 1 y 2 de febrero 2012, los miembros del Cirque Club tienen prioridad exclusiva para comprar antes que nadie las entradas en www.cirqueclub.com.
Las entradas -entre 35 y 90 euros- se pondrán a la venta general desde el viernes 3 febrero a través de los puntos oficiales de venta: LiveNation.es, Ticketmaster, Servicaixa y El Corte Inglés.
Enfocado tanto para sus fans de toda la vida como para aquellos que experimentan el genio creativo de Jackson por primera vez, el espectáculo captura la esencia, alma e inspiración del Rey del Pop, celebrando un legado que traspasa generaciones.
El pilar de The Immortal World Tour es la música de Michael, así como sus letras. A través de inolvidables actuaciones Michael Jackson The Immortal World Tour resalta los mensajes globales de amor, paz y unidad, informa Live Nation.
Fuente: EP vía www.lavanguardia.es

30/1/12

HEDDA GABLER


TEXT: HENRIK IBSEN
TRADUCCIÓ i VERSIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: DAVID SELVAS
INTÈRPRETS: PABLO DERQUI, ÀNGELA JOVE, CRISTINA GENEBAT, LAIA MARULL, DAVID SELVAS i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, CAER i TEATRO DE LA ABADÍA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

David Selvas. Un repte: apropar a Hedda Gabler a la realitat actual. En ment: el seu intent de fer el mateix amb La Gavina de Txèkhov fa una parell d'anys. Jo sempre em pregunto el mateix: quan una obra se l'anomena clàssic és perquè la seva història sobreviu fins als nostres dies sense necessitat de modificar-la, oi? Tot i així es segueixen modificant els clàssics.

La Hedda Gabler original és un dona forta, que té poder sobre el seu martit Jörgen Tesman, però no el suficient, i vol més. I no només poder, vol tenir una vida millor, no està satisfeta i es torna capritxosa i malgrat tot ella portarà el timó de la seva vida fins al final. Doncs bé, ara oblideu-vos d'això perquè la versió de Rosich converteix a Hedda en una nina trencada. No sap el que vol ni el que no vol, i malgrat que és tota una dona, sembla tenir cinc anys escena rere escena. No hi ha coherència en cap dels seus actes, només vol cridar l'atenció, sentir-se protagonista d'una obra que sembla que no sigui la seva.

Laia Marull és Hedda. Perfecta pels que vulguin veure una nina trencada. Insuportable pels que s'esperen una versió light de l'original. Aproven la resta del repartiment, sobre tot, una inspirada Cristina Genebat com Thea, que aquesta vegada fa més real el seu amor, i s'apropa més a Ejlert (Pablo Derqui) a diferencia del clàssic. Per primer cop, el personatge més fort, més segur de sí mateix i que no és cap marioneta de ningú és Jörgen Tesman, un encertat Ernest Villegas.

L'escenografia de Max Graenzel ens recalca que estem al 2012 i no al 1891 (quan va ser estrena per primer cop). Una casa moderna, de grans espais i parets blanques, tot molt minimalista, perquè el que realment ha de ressaltar és el text i les interpretacions. Mala sort, doncs!

David Selvas s'ha quedat a mig camí entre una simple adaptació i el voler semblar-se al mestre Daniel Veronese. Millor dirigida i executada que La Gavina, però encara lluny de l'emoció i la força que faci que el cor se m'encongeixi i faci un salt del seient demanant una altra.

Rècord de públic als teatres de Barcelona el 2011



Tot i la crisi econòmica, els teatres de Barcelona van aconseguir el 2011 un rècord històric d'assistència de públic al passar de 2.600.049 d'espectadors el 2010 a 2.816.283 el 2011. Així ho indica una estadística realitzada per l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya amb les dades d'assistència als teatres de Barcelona presentada aquest dilluns pel president de l'associació, Daniel Martínez.
L'estadística també assenyala que les produccions catalanes pugen el 2011 un 15% i les obres d'autors catalans, un 26%. El muntatge més vist el 2011 va ser Los miserables al Barcelona Teatre Musical amb 96.158 espectadors.
Respecte el 2010 i sempre fent referència a Barcelona, el passat any ha augmentat el número de teatres i sales un 12% i s'ha passat dels 51 del 2010 a 57 l'any 2011. Els espectacles s'han incrementat i s'ha passat de 915 el 2010 a 1.057 el 2011, un 16% més; les funcions també han pujat un 5% d'11.562 funcions a 12.196. Al haver-hi més espectadors també ha augmentat la recaptació de 62,3 milions del 2010 a 65,7 milions el passat any. El preu mig de les entrades s'ha reduït un 3,4% passant de 26,53 euros fa dos anys a 25,63 euros el passat any.
Daniel Martínez ha remarcat l'increment l'autoria catalana de les obres representades. Les obres d'autors catalans han passat de 474 el 2010 a 597 el 2011 pujant un 26%; autors de la resta de l'Estat ha pujat un 32% de 153, el 2010, a 202, del 2011; i els estrangers s'ha reduït un 10% de 288 a 258. Pel que fa als totals, les obres d'autors catalans representen un 56%, les obres de la resta de l'Estat un 19% i les estrangeres, 24%.
Font: ACN via www.elpuntavui.cat

29/1/12

TORNEM DESPRÉS DE LA PUBLICITAT


TEXT: CARLES MALLOL
DIRECCIÓ: MARC ANGELET
INTÈRPRETS: ELIES BARBERÀ, MARTA CORRAL, MARTA MONTIEL, ALBERT PUIGDUETA i ELISABET VALLÈS
PRODUCCIÓ: PROMOCIONS TEATRALS DEGIRA SL
SALA BECKETT

Pertanyem a una societat que a la que fas una cosa diferent et converteixes en un mite i al personatge de Tornem després de la publicitat fa allò que ara està tan mal vist, queixar-se de la situació en la que vivim. Aviat la televisió es fixa en ell i el converteix en un ídol de masses que poc a poc es torna un mostre, en allò del que ell mateix es queixava.

Com punt de partida, la idea funciona, fins i tot diria que atrau i et fa que t'asseguis a la cadira. Després la cosa canvia, el text converteix una bona idea, en foscor, pesadumbre i fins i tot en alguns moments sopor. Massa text, d'això no hi ha dubte. Massa ràpid dit, certes parts semblen una metralladora de paraules. No hi ha temps per res, es passa d'una idea a l'altra sense silencis, però tot desemboca en el mateix, una mena de marató lingüística de veure qui és capaç d'encabir més text en menys segons.

Una escenografia multifuncional, serveix de plató, de casa, de dutxa, d'oficina... funciona, però el muntatge cau en l'error d'estar massa fragmentat, massa moments de negre, de canvi d'escenes, cosa que no ajuda a que el text agafi volada i converteix a l'obra en un munt de peces juxtaposades i interminables.

Tot i així la interpretació aconsegueix donar una mica de llum a l'espectacle. Destaca i brilla amb llum pròpia la Marta Montiel, gairebé desconeguda però que espero que es converteix en una habitual en la cartellera barcelonina després d'aquesta obra.

Tornem després de la publicitat és un exemple més de com d'una bona idea inicial no sempre surt un gran muntatge. Tota una llàstima que esperem que no es torni a repetir. No voldria haver de canviar de canal.

Castigados sin teatro



Hasta ahora, los recortes presupuestarios y la crisis han hecho mella en los escenarios valencianos sin hacer mucho ruido. El primero en desaparecer fue el festival 10DB, al que el Ayuntamiento de Burjassot destinaba 150.000 euros. Le siguió el festival Veo de Valencia presupuestado en 600.000 euros. La feria del teatro infantil Contaria, en la que llegaron a participar 50 compañías de ámbito estatal, desapareció sigilosamente el otoño pasado de la programación de la Diputación de Valencia sin llegar a la quinta edición.
El Festival de Teatro y Música Medieval de Elx ha reducido el presupuesto en su décima edición de 200.000 a 90.000 euros y podría dejar de celebrarse anualmente. El Teatre El Musical de Valencia continúa sin programación desde final del pasado año a la espera de que el Ayuntamiento pague a la empresa adjudicataria, Tornaveu, al menos la mitad de los 500.000 euros adeudados para poder asumir nuevas contrataciones.
Paradójicamente, ha sido el tijeretazo de otra área de la Generalitat, la educativa, el que ha disparado las alarmas en el sector teatral con especial intensidad. La suspensión de asistencias a funciones infantiles por parte de los centros escolares ha supuesto ya la pérdida de miles de pequeños y jóvenes espectadores de las salas valencianas que programan para ellos. La Carreta de Elx, sala y compañía dedicadas exclusivamente al público infantil, recibe anualmente entre 10 y 12.000 escolares. Las anulaciones efectuadas hasta el momento han supuesto ya la pérdida de entre 2.800 y 3.000 espectadores previstos. “Nos han anulado la mayoría de las contrataciones de este trimestre, que es el más fuerte”, se lamenta Paco Pérez, director de La Carreta. “Hemos cancelado 36 funciones, en algún caso precipitadamente porque nos lo han comunicado siete horas antes del comienzo de la función, cuando la compañía invitada ya estaba ya en Elche”.
A principios de semana, Avetid (Associació Valenciana d’Empreses de Teatre i Circ) calculaba que 160 centros de enseñanza habían suspendido la asistencia de 15.612 escolares a 123 funciones, según datos recabados sólo entre las 26 compañías o salas que son miembros de la asociación. Cifras que con seguridad han aumentado en los últimos días. “Si esta situación se prolonga mucho en el tiempo puede ser la quiebra para las compañías que hacemos solo teatro para niños”, aventura con preocupación Paco Pérez. Otras salas no dedicadas exclusivamente al teatro infantil se ven afectadas en diferente medida pero están recibiendo igualmente anulaciones. “A nosotros nos han cancelado todas las funciones escolares previstas en febrero, salvo la última semana”, informan en el Teatre Russafa de Valencia.
En Gandia, por ejemplo, el Teatre el Raval mantiene en precario una campaña escolar con 17 funciones programadas de las se han anulado 10. “Compartimos prácticamente todas las reivindicaciones del profesorado y los centros”, advierte Toni Benavent, de Albena y vicepresidente Avetid, “pero esta nos parece una medida equivocada”.
La última alarma que ha saltado como consecuencia de la renuncia de los centros ha sido la de Anem al Teatre, una campaña dirigida al alumnado de Educación Infantil, Primaria, Secundaria y Bachillerato que implica a una treintena de municipios, y las salas de ellos dependientes, de L’Horta, La Ribera, el Camp del Túria y el Camp del Morvedere y que debería celebrarse entre marzo y mayo. Lluïsa Serra, presidenta de la asociación de gestores culturales de la Comunidad Valenciana, acepta que esta edición de Anem al Teatre “está en el aire”, pero asegura que “existe voluntad de celebrarla y estamos estudiando fórmulas para mantenerla, si es preciso desplazando parte de la programación a otras fechas o en algunos casos reconvirtiéndola en una oferta familiar”. Para los programadores resulta inconcebible que pueda dejar de celebrarse una campaña con 24 años de historia, y que en la pasada edición programó 200 representaciones.
“El problema es que llueve sobre mojado”, señala José Luis Sáiz, gerente del Teatro Flumen, y director del Zoo de cristal que se representa en el Talía. “Hay que tener en cuenta que el 70% del teatro es municipal”, subraya y añade: “Por un lado, los Ayuntamientos tienen problemas para contratar y, por otro, cuando nos contratan no sabemos cuándo vamos a cobrar”. La presidenta de los gestores, Lluïsa Serra, señala que en algunos Ayuntamientos los recortes en cultura superan el 60% del presupuesto. Los recortes generalizados en todas las Administraciones condujeron en la anterior temporada a “una bajada del 50% de las contrataciones a las compañías profesionales valencianas”, según datos de Avetid, que prevé un descenso aún mayor para la temporada en curso.
Tres años de reducciones
La reducción de los presupuestos públicos no ha repercutido por ahora en la Comunidad Valenciana en forma de aparatosos expedientes de regulación de empleo (ERE) como el del Liceu barcelonés. O la suspensión de obras anunciadas como en el caso del Teatre Lliure. Pero se deja notar poco a poco. Teatres de la Generalitat solo ha publicitado la programación del primer trimestre de 2012, pero desde la Consejería Cultura se pretende que haya “contención del gasto sin que se note en nuestros escenarios”. El descenso del presupuesto de Teatres para 2012 ha sido de 300.000 euros. “No es el recorte más llamativo en Cultura, pero si lo vemos en perspectiva”, puntualiza el diputado socialista Juan Soto, “los recortes han sido brutales a lo largo del tiempo”.
Las transferencias de la consejería a Teatres han pasado de los más de 14 millones de 2009 a los 10.800.000 del presente ejercicio, lo que supone una reducción del 22% en tres años. La reducción de las partidas destinadas para programación en los teatros Principal, Talía, Rialto, Arniches y Sagunt a Escena es aún mayor y eso se tiene que notar necesariamente. Desde la consejería se apela a la “imaginación” para “seguir ofreciendo una buena oferta”. ¿Cómo? “Se reciclan decorados, escenografías y vestuarios”, se ponen “en marcha ideas que en algún momento quedaron aparcadas” o se repone “algún que otro espectáculo que es atemporal y que ha sido, en su día, muy bien recibido por el público”, pero sobre todo, “se han cambiado considerablemente las condiciones de contratación y cachés”.
Los recortes públicos afectan doblemente al sector teatral, por la vía de la contratación y de las ayudas. “Entre 2010 y 2011”, recuerdan desde Avetid, “se suprimieron del presupuesto de Teatres los convenios singulares para salas y compañías, y que todas aquellas que entraban en esta categoría han pasado a concursar en la orden de ayudas junto al resto”, con lo cual tocan a bastante menos y, además, el presupuesto de Ayudas se ha reducido este año por primera vez en 100.000 euros. La suma de esta reducción, los 900.000 euros menos anuales que suponían los convenios y la mengua del presupuesto del circuito teatral supone una reducción en ayudas de 1.200.000 euros en tres años.
En todo caso, las salas privadas afrontan la crisis con estrategias diversas. “Mediante una programación intensiva y diversificando, para captar más público”, como señala María Ángeles Fayos, gerente del Teatro Olympia: “Todos los días tenemos algo”. “Peleando como jabatos el diseño de una programación que se dirige a distintos públicos según franjas horarias”, como indica José Luis Sáiz para el Flumen. O adoptando iniciativas de participación del público, tales como premios o debates, como es el caso de la sala Russafa.
Fuente: Juan Manuel Játiva (www.elpais.com)

Crisi de pares primerencs



Mar Monegal debuta com a autora i directora a Oxigen, una peça formalment còmica que parla sobre els canvis que el naixement d'un nadó provoca en la relació dels pares primerencs. La tragicomèdia, escrita per una infermera de l'hospital del Mar que va rebre l'accèssit del premi Romea per la comèdia Sushi el 2008, es pot veure al Teatre Gaudí Barcelona (TGB) fins al 25 de març.
Monegal descriu a Oxigen la relació de dues parelles de veïns, que només se saludaven a l'ascensor i a les quals la coincidència en la vivència del primer embaràs uneix. Les dues parelles, però, constaten que el naixement d'un fill esperat els trunca la satisfactòria relació inicial. Monegal pensa que és una obra per a tot tipus de públic: “m'hagués agradat veure una obra així abans de ser mare”. Els quatre actors –Helena Bagué, Francesc Ferrer, Albert Mèlich i Betsy Túrnez– no són pares. “L'obra ens ha ajudat a presumir d'Apiretals amb els amics que sí que són pares”, diu Mèlich.Per Monegal ha estat una sort perquè els ha obligat a aprendre dels personatges sense cap influència personal, com quan uns nuvis passen a ser pares de la nit al dia.
Font: J.B. (www.elpuntavui.cat)

Un decenni de teatre



Després d'una tardor i part d'un hivern amb una programació una mica escarransida al Teatre Municipal de Roses, aquest equipament celebrarà el seu desè aniversari amb una programació força completa per al primer semestre de l'any, començant avui mateix (19 h) amb 30/40 Livingstone, l'espectacle ideat i interpretat per Jorge Picó i Sergi López, que es va estrenar en l'última edició de Temporada Alta i que deu ser un dels espectacles del teatre català amb més funcions contractades, sobretot gràcies al precedent del Non solum, el monòleg interpretat per López i dirigit per Picó, que va tenir una trajectòria comercial poc usual per extensa.
Els 30 anys del GTR
La celebració del desè aniversari del teatre coincideix amb una altra efemèride, que és la celebració del trentè aniversari de l'eficient Grup de Teatre de Roses (GTR), dirigit per Ignasi Tomàs. Aquesta companyia, de les millors del teatre amateur de les comarques, que destaca per la cura que té en tots els aspectes de les seves produccions, té una presència destacadíssima en la programació, amb la posada en escena de Mozart, Salieri i el rèquiem inacabat, de Puixkin, del 2 al 4 de març, i d'El cafè de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, del 29 de juny a l'1 de juliol. L'espectacle central de la celebració, però, en què també intervé amb molt protagonisme el grup local, serà La mar / La tonalitat de l'infinit, el 22 de juny (21 h). La mar és una suite de cinc cançons amb text de Joan Maragall i música d'Albert Guinovart que va estrenar el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana amb motiu del centenari de la mort del poeta, i que serà el complement perfecte de La tonalitat de l'infinit, la cantata sobre textos d'Enric Casasses i música de Feliu Gasull amb què es va inaugurar el Teatre de Roses el 22 de juny del 2002. La direcció escènica anirà a càrrec d'Ignasi Tomàs, mentre que la direcció musical serà de Josep Prats, director de la Coral Cantiga, que participa en aquest muntatge. El grup instrumental que hi intervindrà és d'un gran nivell, amb intèrprets de molt renom com ara el mateix Feliu Gasull (guitarra), Olvido Lanza (violí) i Albert Guinovart (piano).
Quant a les altres dues produccions del grup local, cal destacar Mozart, Salieri i el rèquiem inacabat, amb guió de Quim Lecina, arranjaments musicals d'Albert Romaní, direcció musical d'Elisenda Carrasco i direcció escènica del mateix Ignasi Tomàs.
La resta de la programació combina el teatre professional, amb peces com ara L'espera, amb el teatre amateur i el teatre familiar –hi destaca Operetta, del Cor de Teatre–, i inclou, sobretot, un nombre gens menyspreable de concerts de tota mena d'estils, des d'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, passant per Cris Juanico i D'Callaos, fins a diversos concerts de música clàssica, una cantada d'havaneres i una altra de tango argentí.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

28/1/12

'El mercader de Venècia' a Wall Street



Venècia, al segle XV, era la capital del món: ciutat majestuosa, centre econòmic i port de mercaderies que arribaven i sortien cap a l'Àsia. Al segle XXI, la ciutat on es mastega el capitalisme és Nova York, amb l'epicentre a Wall Street, on el lobi dels jueus és l'amo i senyor de les botigues de tecnologia. No li va costar gaire al director Rafel Duran de fer l'analogia i decidir que l'encàrrec de Sergi Belbel per posar en escena El mercader de Venècia havia de transcórrer a la ciutat on es remenen les cireres avui.
La història del mercader que, per fer un favor a un amic especial, demana un préstec a un jueu usurer ric amb una lliura de la seva carn per penyora recorda molt al funcionament de la nostra economia: manca de liquiditat, hipoteques subprime , prima de risc i desnonaments. Per això Duran fa que el jueu més memorable de la literatura, Shylock (un barbut i melenut Ramon Madaula), aquí es vesteixi amb jaqueta i corbata, igual que el seu antagonista, Antonio (Àlex Casanovas), el mercader transformat en un banquer que s'ha picat els dits. "El món s'ha globalitzat, i el que passa a Nova York passa a Barcelona pocs mesos després. El tsunami del Japó, el 15-M i el pessimisme de la premsa i del carrer han afectat la meva visió del mercader", assegura Duran. Els iPhones, els vestits elegants, la música selecta, el glamur de classe i la borsa són només el marc d'aquesta comèdia amarga de Shakespeare: "Però el marc és el marc, i un Picasso sempre és un Picasso", assegura Duran. I el traductor de referència de Shakespeare -té set títols seus al currículum-, Joan Sellent, ho confirma: "El text no l'han canviat".
El mercat i la societat funcionen igual des de sempre: garrepes, classes altes, anuncis de colònia, contes de fades, corruptes, ambició, amor, judicis injustos i venjança. Tot passa a primer terme a la Sala Gran del TNC, davant d'un mur eclesiàstic i amb una companyia digna de teatre públic: 19 persones a escena, tot i la retallada del 10% del pressupost del teatre el 2012. "Fem els espectacles que no poden fer els privats, que són importants i donen feina. Amb la crisi farem menys espectacles, però no tocarem la qualitat", va defensar Belbel.
L'amor i l'economia
Al llenç que va pintar Shakespeare a finals del segle XVI hi havia un paisatge en què l'ideal amorós venç la usura, però si es grata la capa superficial "és una obra econòmica, perquè tots busquen la riquesa", opina Duran. Tot i que darrere de cada personatge hi ha molt més que el símbol del dòlar, Shylock vol venjança: "És un home humiliat per ser jueu, que quan té la possibilitat de treure tot l'odi acumulat es transforma en perillós, i acaba perdent la raó", diu Madaula -i algú anomena Mourinho!-. El cristià Antonio és amb qui tiba la corda del conflicte religiós i econòmic. "Sent un amor per Bassanio [a qui entrega els diners prestats] que està per sobre de l'amor de pare a fill. Però, tot i això, no és una bona persona per estimar, és un aprofitat", afirma Casanovas.
Una obra gai i antisemita
Així destapa una de les claus de l'obra: Duran juga amb l'amor homosexual d'Antonio cap al jove Bassanio (Roger Coma). "Està considerada l'obra gai de Shakespeare, però si se n'han anat al llit m'importa un rave. Per mi l'amor no és un sentiment romàntic, es demostra amb els actes. I el gest d'Antonio és un acte d'amor", defensa el director. El pobre i noble Bassanio es debat "per l'amor gayer d'Antonio" -diu Coma- i l'amor pel bon partit que suposa Pòrcia, rica, bella i intel·ligent (Anna Ycobalzeta), la dona més potent de les obres de Shakespeare.
L'altra clau de l'obra és l'antisemitisme, molt sovint manipulat. "És una comèdia antisemita però light . Després de l'Holocaust la lectura del mercader canvia i van ser incapaços de riure's de Shylock, però Shakespeare, que era anglicà, ho fa dels tòpics del jueu. L'obra és una guerra d'intolerància religiosa. Aquí no hi ha bons i dolents", resumeix Duran.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

"Cada acte que fas té una connotació política"



Hedda Gabler s'avorreix a mort. I vostè? S'avorreix amb facilitat?
Mmm... Hi ha una part de mi que li agrada avorrir-se, mirar les musaranyes, no fer res, tenir estones mortes. És com si tingués un botó. Quan estic treballant m'encanta estar activa, buscar, trobar, embolicar-me amb personatges que no sé si me'n sortiré. Però hi ha èpoques a la vida en què poso l' off . Faig pumi desconnecto.
L'han interpretada algunes de les millors actrius del món. L'espanta?
Aquests personatges complexos amb tanta fama requereixen aproximar-se a l'abisme, és un plaer per a una actriu. Pots intentar descobrir coses que no saps si aconseguiràs i que cada nit sigui una descoberta. El David [Selvas] me'l va proposar i vaig dir: "Ostres! Esclar!" Però just després vaig pensar: "I com es fa, això?" Era com molt important. Al final, et dius que fas el que has anat trobant internament, treballant amb el cap i el cor, amb mesos de preparació, provant què funcionava. La Hedda és un os difícil de rosegar.
Avui al Lliure fa de dona volcà, i, en contrast, al cinema, a Las olas, encarna la contenció. És més difícil?
Sí, en la mesura que és difícil saber el to, el punt exacte, si està ple o en falta. Aquest to l'havia treballat amb Salvador García Ruiz a Las voces de la noche , que demanava això. És un treball minuciós. Em va encantar fer Las olas . Va ser bonic treballar amb un company ideal com Carlos Álvarez, i llegint el guió vaig pensar que jo volia dir el mateix que el guió.
Coneixia el drama dels camps de refugiats de la Guerra Civil?
Sí, i se'n parla poc. El graciós del meu personatge és que no en sap res. Quan el protagonista li ensenya la foto del camp es pensa que ha estat a Alemanya. I li diu que no, que aquí hi havia gent que a França va buscar la llibertat i que es va trobar amb això. Trobo que ara és especialment interessant parlar-ne.
Per què? Pel context polític?
Sí, la pel·lícula és política i reivindica des d'un lloc molt poc revolucionari, però valent, la memòria històrica, que sembla impossible de conciliar perquè reobre la ferida, però una ferida no es tanca fins que no s'obre i es neteja. Cada individu té dret a revisar el seu passat.
Dedueixo que no passa de política.
Bé, jo visc una mica al meu món. Tinc èpoques com les de l'endoll. Faig off . De vegades, massa. Penso que els polítics són uns senyors que ens enganyen constantment, però dir que no m'interessa la política és absurd. Perquè cada acte que fas té una connotació política. Vivim envoltats de decisions polítiques.
Parli'm dels seus actes polítics.
Decidir si contractes una dona de fer feines o li pagues de sotamà, si li pagues quan es posa malalta, si fas la pirula amb els impostos, a quina escola portes els fills... Saber on van a parar els diners que pago, per exemple.
Ho entenc. Sap que té fama de treballar poc?
Treballo poc en comparació amb els companys, que són en una sèrie i fan teatre i una pel·li alhora. Tinc la sort que em puc guanyar bé la vida.
És mandra o perfeccionisme?
M'agrada abocar-me en el que faig, si faig moltes coses alhora pateixo en comptes de gaudir-ne, que és el que, en canvi, pretenc amb la meva feina. M'agrada tenir una vinculació real amb el que faig, i si estàs en moltes coses alhora és difícil tenir-la. I si no em cal, doncs tampoc ho necessito. A més, així canvio radicalment. Faig uns mesos una pel·lícula en un lloc, torno aquí, estic un temps sense fer res, faig teatre després... M'encanten els contrastos de la meva feina, combinar cinema i teatre.
Per què és actriu?
No ho sé. Vaig tenir la sort de ser dalt d'un escenari gairebé sense haver-ho decidit. Una amiga meva va donar el telèfon a una altra que coneixia la gent de direcció que anava boja buscant una nena per a Roberto Zucco , i jo tenia molta pinta de nena.
Però l'amiga dóna el nom perquè sabia que vostè volia.
Quan l'amiga va donar el meu nom jo estava fent primer a l'escola de Nancy Tuñón. Tenia el cuquet. Als sis anys anava a la parròquia del barri i feia teatre, bàsicament mim. Era graciós perquè tots eren gent gran, i jo era com la mascota. La meva mare es pensava que anava amb un grup infantil. I un dia li vaig demanar diners perquè una noia del grup havia tingut un fill i va tenir un ensurt!
I s'ho va prendre bé, la seva mare?
A casa els va fer gràcia. No hi va haver resistència, tot i que no vénen d'aquest món. La mare sempre m'havia empès cap a la cosa artística, a fer dibuix, plàstica, dansa. Al meu germà també. Tot l'artístic, volia que provés tot el que fos artístic. El meu germà pinta, ho va heretar del meu pare, que anava al cinema i de memòria feia dibuixos increïbles dels actors. Vam tenir la mala sort que va morir dos mesos abans que jo comencés com a actriu professional.
Quin cop. I en quin moment.
Sí, va ser duríssim. Sentia que passava tot alhora. Ell havia mort. I aquells càstings amb el Lluís Pasqual... I avui dia encara m'hi dedico. Sap? Hi havia una part de mi que em deia que ell m'animava. Com si em digués: "Nena, ara cap aquí". Com si em portés de la mà. Quan tenia 18 anys el meu pare m'havia regalat el Todo Mafalda i m'havia dit que era màgic, que li podia demanar un desig. Unes amigues m'estaven atabalant que havia de fer un curs d'interpretació, i al final vaig agafar el llibre i es va obrir per una pàgina sencera en què la Mafalda sortia dient: " Si así no lo hiciérais, que Dios nos libre de la que se va a armar ". No vaig dormir i l'endemà em vaig apuntar al curs d'interpretació.
Cadascú processa les pèrdues com pot. Va saber fer-ho en positiu.
Sí. D'alguna manera em va donar una força important.
Creu que hi té a veure la tirada cap a personatges durs, forts?
No ho sé. Potser sí. O potser em ve de família de pagès. A casa són molt bèsties! Els meus avis no estaven per hòsties. Era una generació més dura. Van viure una guerra, una postguerra. Ara ens atabalem per no res. Quan anava a casa dels avis veia que per menjar calia llaurar un camp i matar l'animal. Sabia d'on venien les coses. Ah, de vegades enyoro ser néta. Potser adoptaré avis!
És una persona familiar?
No! Gens. La meva mare se'n queixa. Sóc zero nens.
És valenta. No tothom gosa dir-ho.
És que és tabú, sobretot per a les dones. Per això quan diuen que si hem d'actualitzar la Hedda Gabler, que si això que li passa ja no passa... És mentida! Molta gent es casa igual, té fills igual, i no vol, i calla. Fa uns anys hi va haver moltes conquestes de les llibertats, als setanta i vuitanta hi va haver molts avenços. Després ens vam estancar i ara crec que estem anant enrere. Ara ens hem tornat més convencionals, més conservadors. Vull dir que, en teoria, ets lliure de fer el que vulguis. Però en teoria. Si no et cases i tens fills ets un bitxo raro .
Els actors no són més lliures?
En el cas dels actors potser no tant, però el patró també es reflecteix.
Viu en un món molt endogen? El seu món són actors i actrius?
No. Amb el temps vaig tenint cada cop més amics actors i actrius, però per sort he mantingut o he guanyat amics de fora de la professió. No m'ha agradat mai el món de les estrenes, ni anar als bars dels actors. Si me'ls trobo, encantada de la vida. M'agrada moure'm també en altres mons. No ho sé, no em sento identificada amb el gremi. Em fa vergonya dir-ho, però m'han donat tres Goya i no sóc acadèmica!
Com és guanyar tres Goya?
Uau! Una pujada d'adrenalina. Divertit. Rebre premis, però, em fa vergonya. Tinc aquesta contradicció. M'han guardonat amb molts premis, els tinc junts en una habitació. Disfruto del fet que em segueixen donant feina.
L'ha sorprès, l'èxit de Pa negre ?
Quan hi estava treballant no pensava en el resultat, en com arribaria a la gent, no ho faig mai. I esclar, et sorprèn. Però esclar, l'Agustí Villaronga és un dels grans. Abans d'anar a Sant Sebastià ens va ensenyar la pel·lícula i vaig flipar. Em va fer molta il·lusió formar part del projecte.
Què pesa més, haver arribat tan lluny o la frustració per l'Oscar?
És bo que ens emocionem abans d'hora... però esclar, ens vam emocionar abans d'hora! Hi intervenen molts factors, no tan sols que la pel·li sigui bona. Jo em quedo amb la supercarrera que ha fet, ha arribat amb el cap ben alt. Que no arribés als Oscar podia ser i és el que ha estat.
Sap que hi ha gent que encara la recorda per Estació d'enllaç ?
Sí! Van ser uns quants anys. Vam començar que l'Aina Clotet era la meva germana petita, un pam més baixeta, i en acabar me l'havia de mirar cap amunt. Va ser una escola brutal.
Cap dona torturada més a la vista?
Fa temps que dic que em toca una comèdia. Crec que tinc una vena per explotar. Alguna dia sortirà.
Font: Ariadna Trillas (www.ara.cat)

Sueños truncados entre lentejuelas y plumas



El escenario es oscuro y misterioso. De pie, en el centro, hay un hombre ya mayor, linterna en mano, que inspecciona con tristeza los restos de su antaño famoso teatro. Un día antes de ser derruido para ser convertido en garaje, el empresario Dimitri Weissmann ha convocado a una gran fiesta a todos los artistas que pasaron por su escenario entre 1920 y 1940. El local fue cerrado tras la Segunda Guerra Mundial para acoger en él un teatro de repertorio, más tarde dedicado al ballet y a los musicales, hasta llegar a albergar una sala de cine porno. Ahora lo van a tirar para construir un garaje. Weissmann quiere reunir a las viejas glorias, las coristas y vedetes, los caballeros que hicieron grande y glamuroso el teatro de principios del siglo XX. Corre el año 1971 y a la velada acuden todos. Y allí, entre lentejuelas, brillos, plumas y bailes, se van encontrando cara a cara con sus sueños truncados, sus amarguras y frustraciones, sus glorias y también sus fracasos.
¿Quién soy? ¿En qué me he convertido? ¿Qué decisiones tomé cuando era joven que me han convertido en alguien que no me gusta? ¿Es esto lo que yo esperaba de la vida? ¿En qué me he equivocado? Hay muchas preguntas detrás de Follies, el musical del venerado Stephen Sondheim (siete premios Tony, un Oscar y un Premio Pulitzer) que, dirigido por Mario Gas, e interpretado por Vicky Peña, Carlos Hipólito, Muntsa Rius, Pep Molina, Massiel, Asunción Balaguer y muchos más, se estrenará en el teatro Español el próximo 10 de febrero. Todo un tributo a la época dorada del musical americano, en el que habrá más de 20 números musicales, orquesta en directo, 30 personajes en escena y un centenar de trajes de ensueño. Con estos ingredientes, Follies se perfila como uno de los grandes estrenos de la temporada teatral.
Follies es mucho más que un musical al uso. Es la primera advertencia que sale de los labios de Mario Gas, de Vicky Peña y Carlos Hipólito. “Ahora mismo, bajo la denominación de musical, se encuentran fórmulas para enhebrar éxitos y venderlos como espectáculos referidos a cantantes o emisoras de radio. A mí lo que me interesan son los musicales con concepto dramático, como los de Sondheim. Todas sus obras tienen una gran consistencia dramática, se explican historias, hay un dibujo de personajes y situaciones, un resultado teatral”, asegura Peña, mientras su compañero de reparto, Carlos Hipólito, añade: “Fue el gran revolucionario del género musical porque para él las canciones no son simplemente una ilustración, sino que con ellas, con sus letras y su música, va avanzando la acción dramática. Las canciones se configuran como escenas. Concretamente, en Follies, no hay saltos entre la parte hablada y la cantada, sino que es una prolongación de lo que estás interpretando. Escuché una vez una frase de una actriz hablando de Sondheim que ahora la entiendo muy bien: ‘Sus personajes empiezan a cantar cuando ya no pueden seguir hablando”.
Mario Gas, que firma con Follies su cuarto musical de Sondheim, resalta el componente de homenaje a una profesión de gloria muy efímera. “Es todo un análisis del paso del tiempo, de cómo erosiona a la gente, cómo las ilusiones desaparecen, cómo a veces el amor no se corresponde con la vida cotidiana, de por qué determinadas personas buscan afanosamente ser de una manera que no son. Todo ello con una música brillante que opera muy bien en las atmósferas que describe. Estamos ante un tipo de espectáculo total que a mí me place mucho. Hay mucha amargura y frustración, pero sin nostalgia, con una visión irónica, cínica, ácida, no exenta de amor”, asegura sobre el escenario coqueto y cálido de ese teatro que dirige desde 2004.
El entusiasmo por Follies se huele nada más entrar en esa enorme sala de ensayos que hay en la planta baja del Español. Colocados en semicírculos, frente al director musical de la obra, Pep Pladellorens, bolígrafo BIC en mano a modo de batuta, los actores y cantantes están como disfrutando siempre, mientras ensayan y corrigen las entonaciones de las canciones de Follies. En primera fila, Vicky Peña y Carlos Hipólito junto a la otra pareja protagonista, Muntsa Rius y Pep Molina. Cantan al unísono: “Dime espejo, háblame, quien es un payaso más, va de fiesta, dan las seis, ríe y finge que está bien”. Los coros, las distintas voces, salen del sector de la derecha, donde en ese momento intervienen Massiel y Asunción Balaguer, tan sonriente y atenta con su largo collar de perlas. Dos pisos más arriba, Antonio Belart despliega todo el glamur de las fantásticas plumas, las lentejuelas y collares de los bocetos de vestuario que ha creado para Follies. También de esas vedetes fantasmagóricas y surrealistas que aparecerán en la obra. “Los musicales son el alimento del alma”, exclama Belart, que solo después de realizar sus propios figurines viajó a Nueva York a ver el Follies que allí se representa. “No quería que me influyera. Cuando vi el de Nueva York me gustó mucho y también me gustó lo mío”.
Hipólito, esa voz trabajada y cuidada durante los más de 32 años que ha pasado en el teatro, no se había enfrentado nunca a un musical de esta naturaleza, lo contrario que Vicky Peña, que se estrenó en 1984 con La ópera de perra gorda, de Bertolt Brecht, y ha continuado con varias obras de este género. “El musical es un género para el que he intentado prepararme toda la vida y nunca he tenido ocasión de demostrarlo. Cuando Mario Gas me ofreció este personaje maravilloso decidí retomar las clases de canto y de baile. Llevo seis meses preparándome como un loco, como si fuera a cantar Tosca. Quiero que la voz, a la hora de cantar, sea muy natural, sin saltos y sin impostación, que sea la continuación de la parte hablada. Es como otra manera de comunicarte. En este musical se pide un estado de ánimo especial por parte del intérprete para las canciones”, explica el actor, que también se estrena en una obra dirigida por Mario Gas.
“¿Qué tiene a favor el musical para un actor? Que la expresividad es más rica. ¿Qué tiene en contra? Que es mucho más exigente porque el canto es muy puñetero. Cuando has de cantar en escena eres más esclavo de tu cuerpo y de tus facultades interpretativas. Te requiere de unas facultades físicas poderosas”, explica Vicky Peña con una candidez y una normalidad que luego traslada a su trabajo en el escenario.
Peña e Hipólito son Phyllis y Benjamin en Follies. Una pareja que se conoció en los años veinte, cuando ella era una corista y él un estudiante de derecho. Él, de joven, persiguió el éxito por encima de todo, es un hombre ambicioso que se ha convertido en un político de éxito, famoso y brillante socialmente. Ella intentó cultivarse y estudiar, pero ha terminado siendo solo la mujer de… En esa velada a la que han sido convocados en el teatro se desvelarán muchos secretos. Una noche entre festiva y amarga, en la que ese escenario, con tantos recuerdos para todos, actuará como una especie de líquido revelador que les pondrá frente a su más cruda realidad. Ben es hoy un hombre herido, consciente de que ha vivido su vida de manera equivocada, y eso le produce una amargura y un dolor enorme, que tiñe de ironía y cinismo. Phyllis vive en un profundo vacío y un vértigo terrible al comprobar en lo que se ha convertido su vida. Experiencias que comparten con todos y cada uno de los componentes de aquella compañía de luces y brillos. En palabras de Mario Gas: “Lo que fue, lo que pudo ser y lo que es. Toda una época que acaba y algo incierto que comienza. Es nuestra época”.
Fuente: Rodrigo García (www.elpais.com)