Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

GREC 2017

Toda la información del Grec 2017 en el blog

Toda la información de Fira Tàrrega 2017

Del 7 al 10 de septiembre de 2017

Toda la información de la temporada 17-18

Las nuevas programaciones recién salidas del horno

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

31/3/12

“L'humor ens fa més sans”



Inquieta, va marcar-se el repte de dialogar amb el romànic, molt abans de l'entrada de Pepe Serra al MNAC. Fantàstica coincidència.

Qui ajuda qui? Picó, el MNAC, o el romànic, el contemporani?
És un favor mutu. Els vaig fer la proposta en veure que aquest any estaria més buit d'actuacions. És mutu perquè mai es troba el dia per anar a veure una exposició com la del romànic i, si hi ha una actuació un dia concret, ja incites a pujar. També és una oportunitat que la gent interessada en l'art tingui curiositat pel moviment, per la dansa.
Ara es parla de fer un nou pla de la dansa. Un de nou. Què en sap?
És un desastre perquè quan canvia el govern, tot torna a començar. Cal que es respecti allò que comença a recol·locar-se, a funcionar. Que hi hagi temps a veure-ho desenvolupar-se, perquè són polítiques molt lentes. El més dur és sempre estar començant. Ja és prou complicada la professió. Ara es veu que hi ha companyies que parlen de tancar.
Sí? Posi algun exemple.
Hi ha Lanònima Imperial, Danat Dansa i Andrés Corchero (Raravis), que s'està reconvertint. De fet, tots anem canviant de manera natural. Mai fas sempre el mateix. Però el problema és quan afecta l'estructura.I no em refereixo a demanar subvencions. No m'agrada aquesta cantarella.
Com s'ha de potenciar la dansa, doncs?
Estic tipa de veure companyies belgues a l'escena internacional. Hi són perquè els seus governs hi han apostat. Nosaltres hem de poder anar també als festivals. Hi ha l'Institut Ramon Llull i el Cervantes, que hi donen suport, per exemple. He estat fent vuit anys el Bésame el cactus, en fa dos que faig El llac de les mosques, i quatre amb La dona manca o Barbi superstar. La nostra companyia és de les que amortitza els espectacles. Treballo bastant, i això dóna feina a la gent. Veus que el teu treball agrada, però és molt difícil ser a l'aparador internacional.
El de casa, tampoc no és un escenari gaire ideal. Amb les retallades als teatres públics, els seus directors deixen de complir part del contracte programa i es limiten al pinyol: les produccions teatrals.
El TNC va fer-me companyia resident durant dues temporades. Vaig poder sortir a Europa gràcies a l'aposta i va funcionar molt bé. La pega és que no hagi continuat. Després de nosaltres, va tenir la mateixa oportunitat Marta Carrasco. Però es va acabar.
Al TNC, amb la nova direcció de Sergi Belbel, va encetar el càrrec d'assessora de dansa. Amb les primeres retallades, va saltar l'assessoria, junt amb la de Joan Font (que impulsava el teatre al jardí i la vinculació amb les companyies històriques).
Va ser una feina important per entendre què passa dins d'un teatre. És un regne molt difícil de moure que, potser, està un pèl massa encotillat, massa atent als costos de les produccions.
El Mercat de les Flors té massa feina, davant la deserció de la resta de teatre públics en favor de la dansa?
Tenen massa feina, a vegades estan desbordats. És bo que sigui un espai que centralitzi la dansa, però hi ha d'haver altres escenaris que programin dansa, també al sector privat.
Des de fa uns anys, la seva companyia té local propi a Barcelona: La Piconera.
Ara també acull la companyia d'Àngels Margarit: Mudances. Tinc ganes d'engegar un altre projecte d'investigació que impulsi una línia de teatre dansa, que La Piconera sigui un centre d'interacció de disciplines.
Les fàbriques de creació que ofereixen lloguer a companyies perquè puguin preparar muntatges són una competència deslleial? Disposen d'una inversió pública, davant la vostra, que és a compte i risc vostre...
Tot depèn de com es miri. És obvi que, com més centres hi hagi, menys s'hi anirà. Nosaltres només tenim dues sales. I el Graner, per exemple [la que està directament vinculada al Mercat de les Flors] té molts altres espais i es podria concentrar a preparar estades per a 50 persones. Cal anar especialitzant-se. Nosaltres pretenem llogar sales perquè ens ajudin a arribar a final de mes. A més dels treballs de les dues companyies, també fem cursos per a nens, a partir de 6 anys. Els dos primers cursos, amb el suport de La Caixa, vam fer un projecte social: impartíem classes de dansa en l'horari de gimnàs per apropar el moviment i les diverses disciplines artístiques al col·legi Carles I, al Poble-sec. És una escola on més del 50% dels alumnes són immigrants.
Com es balla amb un quadre amb nou segles d'història?
Hi ha alguna cosa que t'ha de remoure per dins. Sempre penso en la gent de l'època, que les construïen i les visitaven. També les formes són molt atractives per a la dansa: la falta de perspectiva i la posició de les mans són elements que ens han interessat molt en aquest procés. També hi ha la simbologia. Tots aquests elements et situen en un punt de partida. A mi, m'ha semblat molt inspirador.
Què ha de tenir una coreografia per oferir-la al públic?
La dansa té un punt inicial d'exhibicionisme.Està pensada per ser mostrada a un públic. Per això vull arribar-hi, transmetre una idea. Amb la coreografia anem als ulls, a l'ànima del que et mira i provem de fer-lo sentir.
I l'humor? Incorporar-lo en aquest muntatge que s'inspira en el terrible romànic no sembla fàcil.
Els artesans tenien via lliure per decorar els capitells. Les esglésies tan contundents eren un patrimoni que devia induir a la por, la pobresa, als ciutadans. Però, segurament, també hi hauria moments de seducció i complicitat, amb picades d'ullet que copsaven l'atenció dels que ordenaven construir-ho.
Busca la broma en cada peça?
Surt de manera espontània. No és buscat. N'hi ha que et surten més dures que altres. La dansa es víctima, sovint, de pretendre ser transcendent. L'humor no fa desaparèixer aquesta voluntat, però sí que la mitiga. Estic convençuda que l'humor ens fa més sans.
Els seus títols són verborreïcs. Un altre joc, potser?
És una manera de restar-hi transcendència, conceptualitat. Però és com sóc jo, que no em considero una gran intel·lectual. Per mi, forma part de l'essència vital: contactar amb l'ésser humà. Tots utilitzem el cos per conviure. Veure les coses amb ironia és molt important.
És nascuda a Alcoi, com ara Xavier Castillo (Açò ho pague jo) i Ovidi Montllor. Què hi ha d'especial?
Amb Castillo érem companys d'institut! L'únic que se m'acut, perquè la ciutat projecti tants creadors és el cafè licor. Aquesta beguda, que es fa al mateix Alcoi, es pot barrejar amb Coca -Cola (plis-play) o bé amb aigua llimó (mentira). És una bomba molt divertida.
Sovint, a mesura que els coreògrafs i ballarins maduren, aposten per la instrospecció, i deixen els moviments amplis, àgils, de cos jove.
Jo puc ballar gràcies al meu entrenament diari. És d'una disciplina austeríssima. L'evolució hi és. Canviem la manera d'expressar però sempre es manté el potet d'essència original de com entens l'art i la teva formació del cos. Cadascú ha trobat noves pautes dramatúrgiques però sempre has de saber d'on véns. Els reptes són el que em fan evolucionar.
La brillantor de la dansa, l'espectacularitat, són antagòniques de l'emoció, el moment íntim?
Els grans genis neixen quan disposen d'una tècnica brillant per explicar una trama que té capacitat de transmetre, d'emocionar.
No és una bona temporada per fer gires d'espectacles. Actua més a Catalunya i l'Estat espanyol, o a l'estranger?
Haig de reconèixer que he fet una gran gira d'El llac de les mosques, àmplia tant a l'Estat espanyol com també al mercat internacional. Del meu darrer espectacle Petra, la mujer araña y el putón de la abeja Mayaha estat dues setmanes al Matadero de Madrid, a més d'estrenar-se al Grec de Barcelona. Ara fa poc, l'he ballada (ens alternem amb Charo Campo) a Munic, coincidint amb uns actes pels 30 anys de la mort de Fassbinder. Com que aquesta obra es va construir a partir de la voluntat de captar la força humana de Fassbinder ha estat un exitàs. Es podria dir, en general, que treballo més a fora, però, en realitat, no em puc queixar.
La crisi significa una dificultat afegida a la dansa d'aquí.
Veig que hi ha gent molt preparada, fantàstica, a qui no li puc oferir feina per tot un any. Si ni tant sols jo me la puc oferir com a intèrpret (per això he d'alternar-ho amb classes, per exemple)! Si és una situació delicada per a un ballarí, encara ho és més per qui pretén presentar una coreografia. Ara són moments de por i desconcert. S'ajuden entre ells i creen col·lectius. Però per a dedicar-s'hi professionalment són molts els que viatgen a Bèlgica, França i Alemanya, que, com a mínim, els brinden la possibilitat de tenir un nivell de vida digne. La dansa aquí és feble. Només amb el primer tripartit s'hi va voler donar un impuls perquè es considerés igual que les produccions de teatre. Però no vull fer un discurs victimista, de demanda de més ajudes. El que ens cal és projecció. Aquella corda fluixa de la dansa a Catalunya s'ha fet més fluixa.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

De les pàgines de successos a una comèdia negra



Una notícia de successos apareixia als diaris d'ahir: "Un jove conviu amb el cadàver de la seva mare en un pis d'Aldaia". Els bombers van haver d'entrar pel balcó de l'habitatge, alertats per la mala olor, i van trobar el cos d'una dona de 57 anys en estat de descomposició. El mateix dia que es feia aquest macabre descobriment en un municipi de Valencià, a la Sala FlyHard de Barcelona estrenavenL'ànima de la nit , una obra de Blanca Bardagil que converteix en comèdia negra un cas molt similar. Ja se sap que el teatre beu de la realitat. Immediata. "M'havien explicat el cas d'una persona que havia estat cuidant la seva mare diversos dies sense ser conscient que era un cadàver. No ho entenia, que era morta. La història em va impressionar molt. I passats els anys, vaig investigar i vaig trobar que hi ha molts casos d'aquest estil", diu l'autora i directora.
A la primera escena de L'ànima de la nit queda clara la situació i el problema: "La família ha d'intentar fer adonar al germà que la mare és morta sense que el tanquin ni l'ingressin per haver tingut un cadàver a casa tres setmanes. Les circumstàncies de la mort no poden ser sospitoses", explica la directora. Bardagil torna a la Sala Flyhard amb una comèdia després d'haver-hi debutat amb l'obra de ciència-ficció Satisfaction .
L'ànima de la nit -en cartell fins al 16 d'abril- és el projecte de final de carrera de Bardagil a l'Institut del Teatre: la Flyhard s'està ocupant de treure a la llum i foguejar talents ocults. Els actors Montse Bernad, Eva Pérez, Edu Gibert i Alain Hernández interprerten els germans i un cunyat d'aquesta família disfuncional i intrigant.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

Dansa social de les faveles

Des de la profunditat de les faveles de Rio de Janeiro, Lia Rodrigues presenta Piracema al Mercat de les Flors, només fins aquest diumenge. La coreògrafa, impulsora de generar futur als nois d'aquestes zones empobrides del fulgurant Brasil, manté l'interès en abordar la complexa relació entre l'individu i la col·lectivitat. En aquesta ocasió, parteix d'algunes de les històries personals, quotidianes, dels onze ballarins que intervenen en la producció, i les barreja amb el món dels somnis. La col·lectivitat acaba generant un únic punt de vista que atempta contra les opcions de cada individu. El Mercat de les Flors, que enguany manté un cartell amb el subtítol de les Utopies, convida novament Rodrigues perquè desenvolupi la seva dansa social que, pel rigor, es converteix en una indiscutible peça que narra, amb moviment, la contradicció entre la comunitat i la persona.
Rodrigues és una activista cultural (del 1992 al 2005 va ser la directora artística del festival anual de dansa contemporània Panorama a Rioarte de Dança) que segueix en actiu com a directora i productora dels seus espectacles. Els seus treballs estan reconeguts tant al Brasil com a l'estranger. Per això no sorprèn l'elevat nombre de coproductors de Piracema, una fórmula que garanteix d'entrada una àmplia exhibició per cada una de les sales productores.
A mig camí entre la performance, les arts plàstiques i la dansa, l'obra de Lia Rodrigues presenta un cos que deixa enrere la comoditat i la familiaritat per passar a l'exploració i penetrar en un pla desconegut. El 1990 funda a Rio de Janeiro, on va tornar després de treballar a França amb Maguy Marin, la Lia Rodrigues Companhia de Danças; va establir la seu a la favela de la Maré de Rio de Janeiro, on va dur a terme el seu projecte artístic Residência Resistência i on va inaugurar el Centro de Arte da Maré: una escola de dansa pensada per oferir formació als joves ballarins de la favela i d'altres parts del país.
Font: J.B. (www.elpuntavui.cat)

The Beatles, the musical



El West End londinense, el circuito de grandes teatros del centro de la capital británica, celebrará el cincuenta aniversario del primer éxito de los Beatles con un nuevo espectáculo en el que se interpretarán más de veinte de sus temas.
El musical, titulado "Let It Be", se representará en el teatro Prince of Wales, donde el famoso cuarteto de Liverpool actuó en 1963 en la llamada "Royal Variety Performance", una gala anual a la que asisten miembros de la Familia Real británica.
Entre las canciones que se interpretarán figuran éxitos de los años sesenta como "A Hard Day's Night", "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band", "Strawberry Fields Forever" y "Get Back". El espectáculo se estrenará el próximo 14 de septiembre, un mes antes de que se cumplan los cincuenta años desde que los Beatles lanzasen su sencillo "Love Me Do".
Este tema ocupó el primer puesto de la lista de los éxitos de Estados Unidos dos años después de su lanzamiento, mientras que en el Reino Unido no logró posicionarse entre los cinco primeros hasta 1982, cuando se reeditó.

Récord de discos vendidos

El cuarteto de Liverpool -compuesto por John Lennon, Paul McCartney, George Harrison y Ringo Starr- mantiene el honor de ser el que más discos ha vendido en la historia, un récord estimado en alrededor de mil millones, más de cuatro décadas después de su disolución.
El anuncio de este nuevo espectáculo en su honor llega poco después de que Paul McCartney recibiera el Grammy al mejor disco histórico por "Band On The Run" y afirmase que reeditará el 22 de mayo "RAM", su segundo álbum publicado después de la disolución de los Beatles y el único que compuso junto a su mujer Linda.
Fuente: EFE vía www.abc.es

El ratón en todas su dimensiones



La princesa levanta la vista y señala la Osa Mayor en el cielo. La figura empieza a recortarse lentamente. Pero no solo en la imaginación de los espectadores. Se proyecta también sobre la escenografía: allí están las estrellas, las líneas que las unen, la constelación. Es teatro en 3D, es como estar en el cine, pero de cara a actores de carne y hueso, personajes que hablan, cantan y bailan a pocos metros de las butacas. Es la propuesta de Geronimo Stilton, el musical del Reino de la Fantasía, que desde ayer se puede ver en el teatro La Latina de Madrid. La versión teatral y en 3D de las aventuras del protagonista de la serie de libros para niños de la italiana Elisabetta Dami, el intrépido ratón que dirije El eco roedor.
El efecto 3D es posible a partir de un sistema de doble proyección simultánea de imágenes digitales sobre la pared de fondo del escenario y sobre una gasa entre las que se ubican los actores y elementos de escenografía tradicional: una calavera, el carro de la bruja y una banqueta, entre otros. “La animación permite mezclar realidad e imaginación, lo material y lo virtual, el cine y el teatro”, explica Tatiana Halbach, responsable de escenografía virtual y efectos especiales.
Lo que se ve sobre el escenario es resultado de un proceso complejo. Comienza con cinco meses de estudio para la creación y edición de las imágenes digitales y se completa durante los ensayos. Joaquín Luque es el jefe técnico de la obra y asegura que la clave está en cuidar “al máximo” la coordinación al momento del ensamble. El cuidado se extrema con las proyecciones que interactúan con los actores (como una mosca que uno de los personajes atrapa en el aire). La animación en 3D, en la que en este caso se han invertido unos 75.000 euros, forma parte del guión desde un primer momento. “Los elementos virtuales ayudan a que los niños comprendan el relato, los sorprenden y divierten”, destaca Halbach.
Fuente: Lucrecia Bullrich (www.elpais.com)

30/3/12

EN LA LUNA


DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ALFREDO SANZOL
INTÉRPRETES: JUAN CODINA, PALMIRA FERRER, NÚRIA MENCÍA, LUIS MORENO, JESÚS NOGUERO y LUCÍA QUINTANA
PRODUCCIÓN: TEATRO LLIURE y TEATRO DE LA ABADÍA
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Sanzol situa su Transición particular en la Luna, quizás como una metáfora de donde viven muchos de los que la pasaron. Su dramaturgia sigue apostando por los relatos cortos, o sketches, donde en apenas diez minutos se explica todo. Esto tiene sus peros, los hay brillantes y otros totalmente prescindibles, y quizás de entre estos últimos habría que haber eliminado algunos para que la función no se fuera hasta casi las dos horas.

No todos en orden cronológico porque primero atacan el Congreso (23F, 1981) y luego muere John Lennon (8/12/80), pero al menos empezamos con la muerte de Franco y como un "don nadie" es uno de los elegidos para llevar el ataúd del generalísimo. El monólogo de su mujer, exigiendo que se le paguen las facturas pendientes para que su marido lleve el ataúd es uno de los mejores momentos del montaje. Pero sin duda el mejor sketch de todos es el del aniversario y los regalos de aniversario o como llevar una situación cotidiana hasta el absurdo para provocar la carcajada general.

Sanzol domina el género y construye unas historias perfectas con unos diálogos brillantes, cosa que sin duda ayuda a que las interpretaciones estén al mismo nivel que la dramaturgia. Normalmente sus actores no son excesivamente mediáticos, pero la fuerza que derrochan en el escenario les encumbra hacia el más alto de los cielos.

La escenografía de Alejandro Andújar nos sitúa directamente en la Luna, mostrándonos la visión de la Tierra, y un espacio común con paredes y suelo blanquecinos, donde la sensación de frío queda interrumpida por el texto y las acciones de los protagonistas.

Desde la Luna o desde la Tierra, Sanzol ha reconstruido una visión onírica y con derecho a la carcajada sobre unos años difíciles. Quizás hubiese sido mejor fundir a negro que alargar sin motivo la música final, pero eso es buscarle tres pies a un casi perfecto gato.

OXÍGEN


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MAR MONEGAL
INTÈRPRETS: HELENA BAGUÉ, FRANCESC FERRER, ALBERT MÈLICH, BETSY TÚRNEZ
PRODUCCIÓ: TEATRE GAUDÍ
TEATRE GAUDÍ

El Teatre Gaudí continua apostant per la nova dramatúrgia i ens proposa aquesta comèdia romàntica de dos parelles que es troben en la fatídica edat que han de decidir si volen o no ser pares. El text ens mostra situacions que es donen durant l'embaràs, què passa quan la criatura neix i com afecta això als pares. La situació de les dues parelles és diferent, uns volien ser pares i no poden i fan tot el possible per aconseguir-lo i l'altre no ho tenien planejat però s'ho troben i decideixen tenir-lo.

Oxígen està plena de tòpics, però malgrat això els seus gags funcionen. Les situacions més inversemblants estan acompanyades d'altres força realistes i el ritme que la Mar Monegal ha imprès a les successives escenes fan que el conjunt aconsegueixi aprovar i amb nota.

Escenografia a quatre bandes com acostuma a estar presentada la Sala Gran del Teatre Gaudí amb uns personatges gens estàtics i que mostren al públic tots els trucs teatrals, durant hora i mitja els espectadors gaudeix d'una funció propera i realista. Potser massa i tot, a la platea hi havia unes quantes dones embarassades, qui sap si prenent nota.

"Derroche" d'energia per part dels actors, sobre tot elles, que mantenen al públic distret i pendent dels seus gestos i moviments. Oxígen és un teatre fresc i amè que et fa passar una bona estona i sortir del teatre amb un somriure a la boca i amb menys ganes de tenir un bebé.

"De niños, en el coche cantábamos todos a dos voces"

"¡Cómo impregna la infancia!". Su padre, un ingeniero aeronáutico muy creativo, les narraba cada noche un cuento inventado. Su madre, pianista, siempre cantaba en casa. Marina Bollain creció, rodeada de hermanos y primos, entre historias imaginativas y la pasión por el canto. "En el coche cantábamos todos a dos voces y cuando lo hacíamos mal nuestra madre nos reconvenía. Hoy los niños viajan con películas". Hay algo de lamento en esas palabras, pronunciadas delante de unas empanadillas al vapor de un restaurante japonés, que ella ha elegido por cercanía a su vivienda.

La directora teatral y cantante Marina Bollain, licenciada en tres carreras (filología alemana, canto y dirección de escena de ópera) ha recurrido a esa magia e imaginación infantil y, tras dos años de riguroso estudio del mundo de La Regenta -"cuanto más sabes acerca de algo más ideas creativas aparecen"- ha decidido que la Ana Ozores del siglo XXI, esa mujer bella y atrapada en su imagen orgullosa, estaría en un plató de televisión, en un programa del corazón, despellejada y abandonada por la sociedad, sus amigos, amantes y marido. Esta versión libre de La Regenta -"la idea de coger un clásico y traerlo a la actualidad me atrapó y pudo más la tentación que el riesgo"- se presenta desde hoy y hasta el próximo 15 de abril en los Teatros del Canal de Madrid.
Sigue utilizando la bicicleta para moverse por Madrid, sin pensar en los riesgos, después de 11 años viviendo en Berlín, la ciudad "fascinante" que la enamoró de muy joven, en la que vivió en una casa okupa, y donde terminó de estudiar y comenzó a trabajar. Se ha recorrido los escenarios de medio mundo como cantante y directora de óperas y espectáculos infantiles que ella misma crea y prueba con sus dos hijas pequeñas, con las que repite cada noche las veladas con cuentos inventados como aquellos de su padre.
El parecido con su hermana gemela, la directora de cine Iciar Bollain, es tan apabullante que ella misma reconoce: "No tengo pérdida". No solo es el físico, el rostro, el cuerpo, la sonrisa, es también la voz, exactamente igual, la misma entonación, el mismo tono, que el de su hermana... Está acostumbrada a las confusiones diarias a costa de Iciar -que nació un poco antes que ella en un parto sorpresa del que su madre creía que traía un niño grande-, a que le paren por la calle, a recoger felicitaciones. "Iciar es muy querida y me dicen cosas muy bonitas. Si fuese una persona polémica sería otra cosa...". Cada noche Marina telefonea a Iciar y le transmite todas las bondades que ha recibido en su nombre. "Hay tres tipos de confusión. Unos que me felicitan de pasada, como de lejos, y yo me dejo y no les saco del error. Otros que se me acercan y me preguntan directamente si soy Iciar Bollain y les explico que no, y se asombran. Pero hay algunos que no se creen que yo no sea mi hermana y ya he tenido que sacar dos veces el carné de identidad", cuenta divertida.
Y entre los amores y adulterios de La Regenta y los cuentos a los niños, Marina Bollain sigue buscando las piezas de ese avión imaginario que iban a construir de niños con su padre. "Para el avión", se sorprende ella misma diciéndose algunos días, la misma frase que repetía de chica. "¡Cómo impregna la infancia!".
Fuente: Rocío García (www.elpais.com)

‘Axolots' arriba a La Planeta

Joan Solana, ideòleg i gestor de l'espai La Factoria de les Arts Escèniques, de Banyoles, és l'autor i director d'Axolots, l'espectacle que es podrà veure avui i demà (21 h) i diumenge (18 h), a la sala La Planeta de Girona. Axolots, que es va estrenar el mes de gener passat a Banyoles, és una obra compromesa socialment, ja que s'hi exposa fins a la caricatura el procés de marginació que pateixen l'art i les humanitats, devorades per la recerca del guany econòmic. L'obra, de caire futurista, presenta una situació ben curiosa, en què els artistes i els humanistes resideixen en un parc temàtic, com a espècies en perill d'extinció. Solana ha comptat en el repartiment amb Roser de Castro, Andrea Portella, Francesc Gil i Genís Casals, intèrprets, a més d'una ballarina, Àngela Boix, i una músic i cantant, Helena Massip. La mateixa Àngela Boix s'ha fet càrrec de la coreografia i Massip, de la música que interpreta en directe. Solana, en la presentació de l'espectacle, va posar l'accent en la circumstància que els intèrprets són banyolins que ja han aconseguit un prestigi –Àngela Boix és ballarina de l'IT Dansa, Helena Massip desenvolupa la seva carrera professional a Londres o Roser de Castro, que ha treballat amb Sèmola Teatre, entre d'altres–, i actors i actrius formats a l'Aula de Teatre de Banyoles.

Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

La gran mentida


Fa poc se la va poder veure a Olot, i a Girona estava previst que hi actués ahir, però la pallassa Alba Sarraute torna finalment avui (22 h) a l'Auditori de la Mercè, on ja hi va presentar Mirant a Yukali, per posar sobre l'escena la seva barreja de cabaret i clown que ha titulat Soy la otra (la Diva). L'espectacle barreja els textos poètics amb jazz,blues, el circ i la màgia, a més de l'humor, i s'hi explica la història d'una diva, una artista de gran talent que s'ha format en els locals nocturns del seu pare, un saxofonista. Als tres anys, la guerra deixa òrfena de mare la protagonista i aquesta segueix el pare a Casablanca, on ell actua en locals musicals diversos. Un dia puja a l'escenari plorant i buscant son pare, seguint per casualitat el ritme que marquen els músics. El públic embogeix i li llança bitllets, de manera que el pare l'obliga a tornar-ho a fer, però mai més ho aconseguirà. Com a molt, cantarà mentre ell l'acompanya al piano i, així, la nena creix en un ambient gens sa. El pare mira que sigui una artista amb classe, femenina, però ella, malgrat que ho intenta, no compleix les expectatives paternes, té més talent per a la pallassada, per a l'humor. El pare mor i la Diva mira de ser-ho, de triomfar. Viu l'amor, el desamor, la pèrdua de l'esperança, la drogodependència, l'intent de suïcidi, una trajectòria vital intensa a la recerca de l'estimació i l'admiració alienes, mai de la pròpia, de manera que el resultat és la construcció d'una gran mentida. L'espectacle permet reflexionar sobre l'amor i la mort, sobre els efectes de la falta de qüestions vitalment importants relacionades amb la identitat, com ara la falta de sensació de pertinença a un territori, un lloc on tornar, una llengua materna, la recerca de la felicitat, la solitud, la vida de l'artista, i tot a través de la música, la poesia i l'acrobàcia.

Fuente: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

Ray Loriga se deja seducir por el musical



El último jinete es el título del musical que se prepara estos días, con libreto de Ray Loriga y música de John Cameron. Esta semana se han celebrado las primeras audiciones para conformar el reparto de una producción que lleva el sello de Lola Films (Andrés Vicente Gómez) y que dirigirá escénicamente Víctor Conde. Está previsto que el montaje se estrene en Madrid la próxima temporada.
Según ha explicado éste a la página web especializada todomusicales.es, El último jinete es «una fantasía sobre la historia de los fundadores de Arabia basada en personajes históricos situado en la época victoriana. Una historia sobre los caballos árabes, y cómo los ingleses viajaron por todo el mundo con estos caballos. Es una especie de "1.001 noches" muy mágico. El espectáculo contará con una parte coreográfica y de baile muy importante, y combinará muchos géneros, entre ellos el teatro musical y la danza».
El último jinete es la primera incursión de Ray Loriga (novelista, guionista y cineasta) dentro del mundo del teatro, y más concretamente del teatro musical. El compositor, sin embargo, es un respetado músico con gran experiencia en el teatro, el cine y la televisión británicas. Ha escrito bandas sonoras de películas como Un toque de distinción o series como Los protectores, y en el teatro destacó su trabajo como arreglista en Los miserables y de compositor, junto a los Gipsy Kings, del musical El zorro.
Fuente: Julio Bravo (www.abc.es)

Ensayando la vida



¿Han estado alguna vez en una de esas fiestas entre compañeros en las que la perspectiva se plantea de lo más divertido, y cuchicheo a cuchicheo, copa a copa, todo acaba por torcerse? Tanto si sí como si no, en el teatro de la Abadía de Madrid ofrecen la posibilidad de participar en una, con la ventaja de hacerlo solo como espectador. Entre el 27 de marzo y el 1 de abril, Ensayando el Misántropo traslada los conceptos que definen El Misántropo de Molière -la naturaleza del hombre, los tejemanejes, la virtud, la aspiración artística, el talento y su falta- a una compañía de teatro contemporánea que llega a comprender más a los personajes a los que representa cuando se baja del escenario, y para la que la celebración acaba en una resaca emocional que marca un punto de inflexión vital.
Tras un ensayo de la función, en un cóctel promocional, los protagonistas -ocho personajes, entre actores, director, productor y agente-, se disponen a pasar una noche de baile y despreocupación con su público. Y es allí, frente a los desconocidos que cada noche los escrutan y ensalzan o desdeñan, donde emergen los secretos que jalonan sus relaciones personales. Amores no correspondidos, otros interesados, deseos e ínfulas de creatividad, frustraciones insalvables. Y todos ellos atravesando el prisma del ser humano como animal social. “El Misántropo es una obra que habla sobre el conflicto que genera la falsedad entre la sociedad aristocrática enfrentada a la sinceridad del Misántropo”, explica Luis D’Ors, colaborador habitual de la Abadía y creador del texto. “En Ensayando el Misántropo se añade además la mentira en su contexto personal, más allá de su contexto social”.
Con una simplísima puesta en escena, el peso de la dramaturgia recae casi enteramente sobre los actores. “Al trasladar a Molière al mundo contemporáneo necesitaba otros recursos, ya que su teatro está fundamentado en el comportamiento de los personajes y en los diálogos. El teatro de Molière está muy basado en la palabra, y es muy difícil de trasladar a otras lenguas”, señala D’Ors. Ese otro recurso tiene nombre propio: el del dramaturgo Anton Chéjov. “Los arquetipos de los personajes de Molière, al ser trasladados, resultan demasiado clichés. Por eso me he acercado a él a través de Chéjov y su reflejo del paso del tiempo, del paso de la vida”.
Aunque la metanarrativa que surge del guion -el teatro que habla del teatro- da lugar a un divertido juego en el que realidad y ficción se funden para la confusión del espectador, el trasfondo del mensaje podría ser válido en cualquier otro ámbito de la sociedad. “El texto compone una comedia dramática que es también muy personal: habla de un mundo, el del teatro, en el que yo he estado inmerso 25 años. Pero aun así, el texto se puede entender desde cualquier profesión, es algo con lo que cualquiera puede identificarse”, señala D’Ors.
Ensayando el Misántropo es la segunda apuesta del proyecto Talleres de Exploración del teatro madrileño. La anterior, Lorca inconcluso, se valió de los textos del literato granadino para crear una nueva versión en la que los conflictos que este planteó se transportaron a un espectáculo que, como ocurre con Ensayando el Misántropo, busca adoptar una nueva vida con cada representación. “Es un formato que diseñé yo para la Abadía”, apunta D’Ors. “Es una fórmula de producción para los tiempos que corren, se trata de presentar un work in progress, un trabajo inconcluso. Y es que tiene tanto interés ver un ensayo de una obra, algo que aún se está construyendo, como ver la propia obra”.
Fuente: Sílvia Hernando (www.elpais.com)

29/3/12

CORIOLÀ


TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, JORDI PUIG "KAI", SANTI RICART i MARC RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Expectació merescuda davant del nou muntatge de l'Àlex Rigola. Ens rep una sala buida, en lletres blanques enormes "democracy", tota una declaració d'intencions. De Shakespeare queda l'essència. Un text totalment actual al que s'han eliminat personatges fins a reduir-lo a només vuit, de dolents i de no tant dolents. 

La no escenografia permet centrar-se en la paraula, Rigola encerta en fer que l'espectador pari tota la seva atenció en ell. I malgrat les retallades de text i de personatges, la seva versió s'entén, cada protagonista té la seva justificació i fa servir les paraules adequades per fer-la veure al públic, fins i tot l'heroi que acaba convertint-se en tirà i que es creu mereixedor de tots els honors per la seva fita.

Joan Carreras encapçala el repartiment juntament amb la Mercè Arànega, amb una paper massa petit però contundent. Destacats també l'Alícia Pérez, l'Oriol Guinart i el Santi Ricart. La paraula s'atura i deixa pas a la violència, no física, sinó representada amb guants de boxa i contra un poder que no es pot combatre, l'impotència que provoca queda reflectida en aquesta escena per emmarcar. Perquè quan un no és capaç de lluitar contra els poderosos, es dedica a fer-lo contra persones similars a ell.

L'Àlex Rigola segueix el seu imparable camí cap un teatre essencial, on la paraula i les interpretacions d'un bon grapat d'actors són el més important fora de necessitar que surten focs artificials de l'escenari. I som molts els que ens sembla el camí correcte.

Demolicions vitals

Les conseqüències de la contenció de les emocions en una societat complexa i volgudament sorda a les pulsions primàries. Aquest és el marc en què es mouen els tres personatges de Parlour Song (Música de fons), la coproducció que el CAER i la Sala Trono estrenen aquest cap de setmana al Teatre Bartrina de Reus.
L'obra presenta un triangle emocional format pel Ned, especialista en demolicions; la Joy, mestressa de casa, i el veí de la parella, el Dale, empresari d'una cadena de rentat d'automòbils avorrit que fa de narrador de la història. Quaranta anys, habitants d'un adossat i presoners de la necessitat de ser estimats sense sortir-se'n, segons la directora, Magda Puyo. “Són personatges tendres, amb una música de fons de desitjos insatisfets que no veiem en un principi, però que acaben convertits en un crit.” En Ned, interpretat per Josep Julien, està encara enamorat de la seva dona, però ella està avorrida de la relació i fins i tot el troba repugnant. Cap dels dos se'n surt en la gestió de les emocions i fan el que poden per arrossegar una tensió a l'alça enmig de la rutina. En aquest joc de metàfores que és Parlour Song, l'ofici de demolidor del Ned és una de les centrals. “En Ned és una persona incapaç de fer una voladura controlada de la seva vida i és inhàbil per gestionar les emocions del món contemporani, confrontades a les pulsions animals”, explica Julien.
La reacció dels tres personatges davant la destrucció emocional pretén evidenciar “molts moments de la vida en què la tragèdia està a punt d'explotar”, però al final se soterra en un mar d'infelicitat interior, diu Victòria Pagès, la Joy que es refugia en llargs silencis davant la disconformitat amb la seva vida. “La comoditat acaba guanyant al desig. És molt contemporani, però Butterworth té l'encert de no jutjar-ho, sols de presentar-ho.”
Parlour Song està estructurada com una comèdia de clàssic humor anglès, irònica i sovint cruel, amb diàlegs acurats. Estrenada el 2008 a Nova York, és una oportunitat per veure un autor teatral aclamats als escenaris londinencs i inèdit a casa nostra. “Els clàssics estan molt bé, però necessitem explicar el que ens passa a través d'autors contemporanis” com el londinenc, argumenta Puyo. “A aquesta obra, en seguiran altres adaptacions, perquè Butterworth ja ha explotat”, assegura el director general del CAER, Ferran Madico. Actualment, l'anglès està representant amb gran èxit Jesuralem, una producció del Royal Court Theatre de Londres.
La Trono, pendent


Parlour Song es representarà al Teatre Goya de Barcelona des del 13 d'abril i durant un mes. Després, anirà a la Sala Trono de Tarragona. Amb el Teatre Metropol tancat, aquesta petita sala ha estat durant tres mesos l'únic escenari de la ciutat de Tarragona. Malgrat aconseguir una ocupació total durant el primer trimestre d'enguany, la seva continuïtat està compromesa la temporada vinent. L'Ajuntament els deu l'ajut de 23.800 euros de l'any passat i enguany l'ha rebaixat un 58% –el doble que la retallada del pressupost municipal de Cultura–, que tampoc han cobrat. Joan Negrié ha reivindicat el paper de la Trono: “Tenim el suport del públic i no volem parar de fer produccions pròpies contemporànies.”

Font: Eva Pomares (www.elpuntavui.cat)