L'àlbum dels 100 anys de l'Institut del Teatre

Font: Laura Serra (ara.cat)

A la fotografia de família que inaugurava l'exposició Els primers 100 anys, ahir, a l'Institut del Teatre, hi havia des del director del Liceu, Joan Francesc Marco, fins a l'actor del Tricicle Paco Mir, passant pel director Xavier Albertí i l'empresari Daniel Martínez. Per tots els extrems del mapa teatral català, l'Institut és una fita clau del panorama. "D'una manera subterrània, ha sigut la columna vertebral del nostre teatre nacional", afirmava a l'ARA Hermann Bonnín, que és, "després d'Adrià Gual, la persona més important de la història d'aquesta casa", li reconeixia el comissari de la mostra, el dramaturg i professor Guillem-Jordi Graells. Bonnín va ser responsable de la recuperació, durant la dècada dels 70, del que el 1939 es va fundar com a Escola Catalana d'Art Dramàtic, on impartien classes figures com Ambrosi Carrión o Pompeu Fabra. "Va néixer per donar cos i significat al teatre català, i ha sabut mantenir, amb alts i baixos i amb incidències polítiques, aquesta mena d'autoritat moral", defensava l'actual director de La Seca - Espai Brossa.

L'exposició que ahir s'obria a la seu de Montjuïc, "austera" però "imprescindible", segons el director de l'última dècada del centre, Jordi Font, és una mirada a l'oferta actual de l'escola, "un cop ha desplegat les seves potencialitats en l'aspecte pedagògic", deia Graells. Els estudis s'articulen en quatre branques: a més de la popular Escola Superior d'Art Dramàtic, hi ha la de Tècniques de les Arts de l'Espectacle, el Conservatori Superior de Dansa i l'Escola d'Ensenyament Secundari Artístic. "Amb els graus i l'equiparació del pla Bolonya, l'Institut ha assolit la vella aspiració de dignificació, que no siguem la germana pobra de l'ensenyament", recordava Graells. Amb aquesta missió acomplerta, el centre treballa per convertir-se en pal de paller i líder en la recerca universitària en els camps escènics.

Els primers 100 anys és una breu passejada per un àlbum de fotografies en què se salta de l'actualitat al passat. Cada nova pàgina mostra els progressos assolits: els muntatges de teatre de text, teatre visual, musical, escenografia, dansa... El codirector de Dagoll Dagom, Miquel Periel, ahir es va descobrir en una fotografia del 1976 actuant al muntatge Ismenia mía . Els anys 70 van ser crucials, perquè Bonnín va acollir tot el fenomen bulliciós i creatiu del teatre independent català, noms avui indiscutibles, des de Joan Font fins a Fabià Puigserver, de Pere Portabella a Lluís Pasqual. "Eren moments que propiciaven que l'Institut anés més enllà del fet teatral. En un moment de Transició, era important per a la cultura del país des d'una perspectiva de compromís social i polític", deia Bonnín.

Tota la documentació exposada prové de la casa -on reposen, a les seves entranyes, l'impressionant i ocult Museu de les Arts Escèniques (MAE), a l'espera de tenir seu-. Des de l'origen de l'Institut del Teatre, Adrià Gual estava convençut de la necessitat de crear una institució canònica, de pes i de llarg recorregut, com ha acabat sent. La seva minuciosa tasca documental s'ha seguit amb cura: "És que fins i tot tenim els horaris del primer mes de classes!", assegurava Graells.