Pau Carrió “Els personatges de Shakespeare són amos del seu destí, i això el fa molt modern”


Font: Belén Ginart (ara.cat)
Per què Shakespeare? Era una fita, com per a tanta gent de teatre?
Suposo que va a gustos. Per a mi sí. Si només pogués triar un llibre, triaria les obres completes de Shakespeare perquè és com una mena de Bíblia. Hi ha totes les històries, tots els problemes psicològics que podem trobar, tots els comportaments humans. Hi podem reconèixer molts dels nostres conflictes, de les nostres preguntes. Els seus personatges són amos del seu destí, i en aquest sentit és terriblement modern.
I per què aquesta obra?
Perquè m’agrada molt i em provoca un debat. Quan escolto algun discurs del rei Enric animant els seus soldats a anar a la batalla i a la guerra inevitablement també desperta en mi aquesta violència i vull guanyar amb ell. Però quan intento ser una mica més racional, quan veig quin és el resultat de la violència, de la victòria, em tira cap enrere. Tinc clar que no hem d’anar a la guerra, però no parem d’anar-hi. Aquest dubte no resolt és el més interessant de la peça.
La victòria d’Enric V contra els francesos val la pena?
Van guanyar la Batalla d’Agincourt i això va oferir al rei la possibilitat que el seu fill fos rei de França i rei d’Anglaterra… exactament durant dos anys. Van morir milers i milers d’homes, els grans senyors de la guerra i l’Església es van enriquir, Enric V va passar a ser considerat un dels herois d’Anglaterra. Però això no es va traduir en un gran progrés en les vides de la gent. 
La teva versió agafa elements de les obres Enric IV i Enric V.
Shakespeare fa una sèrie sobre l’anomenada Guerra de les Roses. Si ens centrem en el fet que és una sèrie, vaig pensar que no podia agafar l’última temporada si abans no havíem explicat una mica el que passa en la temporada anterior.
Has fet un espectacle molt atemporal.
No volia una ubicació temporal concreta, hi ha alguna cosa del passat però també hi ha alguna cosa del futur, no em sembla tan descartable que els anglesos que diuen que se’n volen anar de la UE es tornin a barallar amb els francesos…
I això com es reflecteix en l’estètica de l’espectacle?
Hem intentat que fos molt propera. En algun moment vaig proposar que ens poséssim faldilles, i barrejar-les amb anoracs, amb jupes de cuir…
Shakespeare utilitzava músics en directe, i vosaltres també. 
Sí, hi ha l’Arnau Vallvé [bateria dels Manel] tocant en directe la bateria, el contrabaix, disparant samples … i jo també hi sóc per ajudar-lo. 
Des del principi tenies clar que hi actuaries?
Tenia clar que volia ser-hi com a músic, perquè jo també tinc un camí en el món de la música. A l’obra hi ha un actor que té la funció de situar els espectadors, de dir-los què és el que farem, i què és el que hauran d’imaginar perquè no ho hem posat a l’escenari. Es deia que aquest paper el feia Shakespeare. D’alguna manera jo sóc l’autor d’aquest muntatge, i em semblava honest sortir per assumir la meva responsabilitat. 
Proposeu un joc molt metateatral.
És un joc que proposa el mateix Shakespeare quan diu al públic, a través del cor del principi, que hi haurà de posar molt de la seva part. Ell partia d’un escenari buit, tot i que tenia els recursos sonors. Jo tenia ganes de proposar al públic una recuperació de la forma en què el Globe o el Curtain feien aquest teatre, amb l’espectador molt a prop de l’escena, com en un concert de rock. Des dels anys 60, la lectura anglesa de Shakespeare té molt a veure amb el que ells anomenen studio, un teatre petit, com a molt per a 200 persones, que és el que nosaltres tenim. 
Shakespeare proposa economia de recursos.
En el fons el que crec que proposa és un joc d’intel·ligència: tots som suficientment intel·ligents, llegits, entesos i coneixem tantes històries que som capaços d’imaginar. Proposa un ritme de narració molt contemporani, una narració disruptiva plena de salts d’espai i de situació. En aquest sentit també és terriblement modern. 
Estàs envoltat dels actors de La Kompanyia, que tu vas contribuir a crear com a assistent a la direcció del Lliure. 
Són actors molt versàtils, però el fet de treballar amb gent propera et permet conèixer millor quin material has de distribuir entre cadascú per treure’n el màxim profit. I a més hi ha una dinàmica de grup que per a aquest espectacle ens anava molt bé, perquè és un espectacle molt de companyia. 
‘Victòria d’Enric V’ Versió i direcció: Pau Carrió. Amb Pol López, Pep Ambrós, Laura Aubert, Javier Beltran, Paula Blanco, David Verdaguer Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona) De l’1 al 26 /10

No hay comentarios:

Publicar un comentario