Els irreductibles de la cultura de proximitat

Font: Sílvia Marimon i Laura Serra (ara.cat)

Molta voluntat, precarietat, imaginació i un objectiu comú: portar la cultura a col·lectius i llocs on normalment no arriba. Aquestes són algunes de les peculiaritats de la majoria dels projectes que s’exposen aquesta setmana a Cultsurfing, un programa establert a Barcelona, però ideat per crear connexions entre projectes culturals d’arreu del territori català. És el segon any que es convoca i s’hi han tornat a presentar més de 100 propostes, cosa que diu molt de la vitalitat del país. Són iniciatives originals i amb un gran impacte social. Però per a molts dels que batallen per tirar-les endavant, la creativitat no és suficient. “Sent singulars no n’hi ha prou, perquè tots som singulars”, explica Jordina Biosca, impulsora del festival En Veu Alta (EVA) del Penedès, que organitza espectacles, xerrades, exposicions, cursos i concursos al voltant de la narració i la tradició oral. 

El ‘perill’ del voluntarisme

La falta de recursos econòmics se supleix amb esforç humà

Molts dels petits i notables festivals que s’organitzen arreu del territori no sobreviurien sense un equip entusiasta. Hi ha més recursos humans que financers. “A vegades no arribem a tot per falta de temps. No vivim d’això, hem de treballar en altres coses. L’ideal seria un equip professional que pogués pensar en el festival durant un any i mig, perquè amb voluntarisme no es pot sostenir tot”, reflexiona Biosca. Aquesta és la principal fragilitat dels projectes. L’EVA té un pressupost de 25.000 euros i es finança amb subvencions públiques, recursos propis i taquilla. “Hi ha molt més activisme que modus vivendi -admet Carles Sala, director de Barcelona Capital i coordinador d’aquestes jornades des de l’ICUB-. Els projectes són professionals però els organitzadors no poden viure’n”.

Cabanyal Íntim va néixer per promoure el teatre i defensar el barri històric de València amb el mateix nom que el festival: “El Cabanyal Íntim és teatre contra les excavadores, perquè algunes de les cases on actuem estan amenaçades amb la demolició”, destaca Jacobo Julio. “Ens autofinancem i també hem participat en la plataforma Verkami. No tenim cap tipus d’ajuda pública, però ens agradaria tenir el suport del govern valencià. És difícil, però, perquè vam néixer precisament per donar sortida a les nostres companyies davant el tancament d’espais i festivals”, afegeix. Cabanyal Íntim ha tingut el suport d’artistes com Javier Mariscal, Carmen Calvo o l’escriptor Enrique Vila-Matas, que ha servit per guanyar ressò públic. 

Com no ser invisibles

Seduir nous públics amb el porta a porta i les aliances

“Tenim un doble problema. Som petits i som de comarques”, assenyala Biosca. “Des del barcelonacentrisme ens sembla que són propostes que estan lluny”, reflexiona Sala. Sense grans campanyes publicitàries, la majoria d’aquests festivals han anat creixent molt lentament. “Nosaltres vam néixer fa deu anys amb un públic de mig miler de persones i ara arribem a les 3.000. Però tampoc podem créixer gaire. A Pradell de la Teixeta (Priorat), amb una població de 150 habitants, s’hi apleguen durant el festival 1.500 persones”, detalla Biosca. Sense diners per al màrqueting, l’EVA intenta arribar a nous públics sobretot amb l’ajuda del boca-orella i amb els mitjans de comunicació: “Si Roger Mas actua en un escenari convencional potser no té gaire repercussió fora de Barcelona, però si actua en una cova, sí”, explica. També s’intenten aliar amb diferents col·lectius, truquen a moltes portes i pengen cartells a tot arreu. “El porta a porta també fa que el nostre públic sigui més fidel”, afegeix Biosca. Bona part dels projectes, des de l’Esbaiola’t de les Valls d’Àneu fins al Deltebre Dansa, aspiren a tenir un ressò d’abast nacional. “Tant les administracions com els mitjans de comunicació han d’entendre que hi ha vida més enllà de Barcelona”, reivindica Sala.

Fer accessible la cultura

Col·lectius i poblacions on no arriba ni la música ni el teatre

L’èxit de Cabanyal Íntim va portar els impulsors a engegar un nou festival itinerant a Terol, el Matarranya Íntim: “Portem teatre a llocs on pràcticament només arribaven jotes i teatre costumista. Quan actuem ve molta gent. Són llocs amb un altíssim risc de despoblació”, explica Julio. “Ens paguen oferint-nos menjar o un lloc on dormir. Però és un públic molt agraït”, afegeix.

Molts d’aquests projectes no només intenten arribar a poblacions sense auditoris ni teatres, sinó que també pretenen trencar barreres. Basket Beat utilitza l’esport per facilitar l’accés a la música de diferents col·lectius, sobretot joves en situació de risc: “És un públic que considera que la música és elitista, i una manera de trencar barreres és a través d’una cosa que sí que els agrada, l’esport”, explica el seu impulsor, Josep Maria Aragay. La setmana passada uns quants joves d’aquest grup van actuar amb una Big Band a la Fira Mediterrània de Manresa. Aragay va viatjar durant dotze mesos a una desena de països per explicar el seu mètode i ha fet classes en una universitat pública parisenca. Glòria Cid, responsable de la convocatòria Art per a la Millora Social, de l’Obra Social de la Caixa, que atorga ajuts per a projectes culturals fets amb col·lectius en risc -3 milions i mig d’euros en 7 anys-, certifica que l’impacte “va més enllà del lleure, de fer millorar l’estat anímic de la gent: veuen com la cultura pot ser un vehicle per parlar amb llibertat i com a col·lectiu a la societat”.

Arribar a un públic difícil i donar a conèixer artistes emergents és també l’objectiu del Festival de Música Contemporània Embarrat. Va néixer l’any passat a l’antiga fàbrica de Cal Trepat de Tàrrega. “Volem accedir a un públic poc sensible a la cultura, per això intentem posar totes les facilitats possibles”, explica Natàlia Lloreta, una de les impulsores. “Nosaltres defensem la gratuïtat, per tant, la subvenció: ningú paga per veure les exposicions. Totes les visites són guiades. I un autobús urbà porta la gent fins a la fàbrica. Ho fem molt fàcil”, assegura Lloreta. A la primera edició van tenir un públic de 4.000 persones. 

El finançament, el malson

La batalla constant per obtenir recursos públics i privats 

El finançament és el principal problema; en això hi estan tots d’acord. “L’àmbit municipal sol ser el principal finançador, però molts projectes els paga senzillament l’espectador”, diu Sala. Si no, es recorre a empreses com Movistar, que reben també una allau de peticions de patrocini. “Ha crescut la demanda, perquè hi ha més projectes que mai, i alhora ha baixat el nostre pressupost, amb la crisi. Per això el patrocini ja no vol dir donar diners, sinó sovint són contraprestacions. Podem col·laborar amb tecnologia o bé amb la producció o fins i tot enviant un missatge als nostres clients”, explica Fernando Rascón, del departament de màrqueting de Movistar. I malgrat les dificultats, “la paraula crisi no està dins el vocabulari” dels promotors, afirma Sala. Els projectes o bé ja neixen tenint en compte el “signe del temps que ens toca viure” o bé s’hi adapten obligatòriament: són propostes de petit format amb un ferm suport del públic.