Todas las críticas de la temp 16-17

Recupera las críticas de lo que llevamos de temporada teatral

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas a edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

Inserta aquí tu publicidad

Consulta tarifas en edgbcn@gmail.com

31/3/14

Nora Navas: "M’interessa que el que transmeto tingui ressò en el públic, que nodreixi la societat en què vivim"


Font: Carles Capdevilla (ara.cat)
Felicitats per Doña Rosita la soltera.
Gràcies, és un plaer sortir a fer-la cada dia, tornar-la a sentir. La paraula de Lorca ens fa més bones persones. Ho deia el Joan Ollé [director del muntatge]: en aquests moments tothom hauria de veure una obra de Lorca, per decret. Amb les paraules de Lorca el públic es nodreix, se sent millor. Parla de coses molt vigents: l’espera, el pas del temps, la modernitat, les classes socials... I ho diu tot amb una bellesa que t’arriba amb el mateix efecte que si et posessis cremes bones. Sóc molt lorquiana.
Pesa ser la protagonista d’una obra al TNC?
No ho visc com un pes. És una obra coral, en sóc la protagonista i surto als cartells i tot, però fem molta pinya i l’obra s’ha d’explicar entre tots. Ara bé, també és cert que quan em va trucar el Joan Ollé, em deia: “Pensa que l’última persona que ho va fer va ser la Núria Espert”. A més, és una obra que Lorca va escriure per a la Margarida Xirgu. Tot això et dóna orgull i responsabilitat.
Et deixes dirigir bé?
Sí, sóc superbona alumna. Si noto que hi ha talent i que confien en mi, hi vaig i a totes, al que diguin.
Com t’has entès amb Mercè Arànega i Carme Elias?
Amb l’Arànega som semblants en un aspecte molt bèstia: som molt d’aquí, i molt d’embrutar-nos. La Carme és l’elegància, treballa més fi. Amb la companyia ens portem molt bé. Hem fet molta família, i jo crec que es veu a l’escenari. Jo no coneixia l’Enric Majó i me n’he enamorat perdudament, és un amor.
Suposo que el primer TNC de la teva vida devia fer impressió.
Va ser Calígula. La Carme Elias em donava una cosa per beure, recordo que és l’únic que feia. Només tenia una frase, i m’hi ficava tant en aquell moment! M’enrecordo de veure com treballaven al Nacional actors que ja havien fet quatre-cents Nacionals: si estaven d’esquena, potser de sobte badallaven. I jo pensava: “Què fan?”Jo estava d’esquena i tot ho sentia, tot ho patia, era una experiència brutal. I em deien: “No treballis tant, home!”
T’imaginaves que un dia series protagonista del TNC?
No, no planifico gens, sóc intuïtiva.
Però ara el que t’arriba tampoc t’espanta.
No, no. Sóc molt treballadora. Per exemple, en el cas de Doña Rosita, el Joan Ollé em va trucar per Sant Joan de l’any passat. Llavors em vaig aprendre el text. Després m’enrecordo de ser a la platja a l’estiu repassant. I s’ha estrenat al febrer. Per preparar-me per a l’obra vaig anar a Granada, a la Huerta de San Vicente, m’he llegit totes les conferències de Lorca... El que més m’agrada de la meva professió és aquest moment d’esponja. Vaig passejar-me “ por la calle de Elvira para arriba, para abajo, para arriba, para abajo...” Però aquestes coses les faig perquè em nodreixen la vida, no em serveix pensar només en la feina.
Ets una actriu de teatre?
Sí, i de cinema també. A la televisió sí que no m’hi trobo, de moment. Hi ha una cosa de la rapidesa de la feina que em tira enrere.
Vols bones frases.
M’interessa que el que transmeto tingui ressò en el públic, que nodreixi la societat en què vivim. Vaig començar ballant, i va haver-hi un moment en què tenia necessitat de transmetre, de la paraula, d’arribar més lluny.
La pel·lícula que has fet amb la Mar Coll, Tots volem el millor per a ella, us està donant alegries.
Moltes. Al Festival de Miami m’han donat el premi a la millor interpretació. El cine té aquesta cosa, tu ja l’has fet i es va veient, fa el seu camí.
El teu personatge, la Geni, no és gaire feliç.
És una dona que ha patit un accident. La part dolenta és que porta un any en recuperació, i això és molt traumàtic per a ella i per a la família. La part bona és que a partir d’aquest accident es comença a plantejar si és feliç amb la seva vida, amb el marit que té, amb la seva família, amb la professió que ha exercit. I sí que té com una semidepressió, perquè s’està desubicant. És una dona de 40 anys que passa per una altra infància i una adolescència, fins que torna a prendre decisions. I això pot ser molt traumàtic, pot ser molt trist, però alhora pot ser una oportunitat.
Ni la Rosita del TNC ni la Florència de Pa negre ni la Geni de Tots volem el millor per a ella no són personatges feliços.
No, ni còmics tampoc. Faig persones tristes-alegres, o melancòliques-alegres. Jo sóc molt alegre però també entenc molt la tristesa. Crec que l’he traspassat i la veig en la gent, la veig en la vida. La vida és trista, és brutal però trista. Que un dia s’acabi és trist.
Vols canviar de registre?
El Joan Ollé em va dir: “Et tornaré a tirar els trastos”, i li vaig dir: “Si no és comèdia no em truquis”. Necessito enamorar-me de noves històries, fer alguna cosa més lluminosa.
Ara pots triar?
Hi ha molta gent que em truca dient: “Ui, segur que estàs molt ocupada”, i dic: “Bé, no tant, tampoc”. Però sí que començo a tenir l’agenda una mica més plena, més projectes. Alguna vegada també em trobo dient no, eh? Poder triar és meravellós.
El que et converteix en un nom és Pa negre?
Sí, el canvi més gran és que em truqui l’Agustí Villaronga per fer de Florència. Jo he fet dues pel·lícules de dos directors catalans en català. I una va arribar al Japó, on vam anar a presentar Pa negre. I ara hem anat a Miami amb Tots volem el millor per a ella, una pel·lícula catalana amb una actriu que parla en català. He sigut dues vegades nominada als Goya com a protagonista amb papers en català [El va guanyar amb Pa negre]. És que gairebé m’haurien de fer...
La Creu de Sant Jordi, com a mínim.
Esclar. I a Madrid deia: “També ser fer pel·lícules en castellà, eh?” Tampoc creguis que em truquen tant els directors coneguts de Madrid. Això sí, al juliol faré una pel·lícula amb la Gracia Querejeta, i me n’alegro perquè és com entrar en un altre món.
Recentment has fet una pel·lícula sobre Carmen Amaya.
Sí, en una TV movie amb la Judith Colell. S’estrenarà el 4 de juny. Hi interpreto una bailaora d’aquí que vol fer un homenatge a Carmen Amaya. Em vaig preparar, vaig estar un mes amb una bailaora, va ser una experiència molt maca. Això sí, els genolls em van quedar destrossats!
I ara continues flamenca?
No. Saps què em passa? Quan he de preparar un personatge, m’hi fico a fons. Però sóc apassionada en càpsula, en un temps determinat. Vaig anar a Granada, vaig estar al Sacromonte, vaig anar a veure tots els tablaos, em vaig fer superamiga de la bailaora, vaig anar a veure també tots els t ablaos de Barcelona... Llavors faig la peli i faig clac!: s’acaba.
Renoves les passions.
I més en la meva professió, que em permet la sort d’entrar en un altre món. M’agrada allò de la intensitat del moment.
T’espanta fer una obra comercial?
El que m’espanten són alguns textos. Si comercial vol dir que es comerciarà més i vindrà més gent, n’estic encantada. Si comercial vol dir que perquè arribi a més gent ha de ser més buit, no m’interessa. En una comèdia lleugera que a mi no em fa gràcia no m’hi puc ficar.
El teatre i el cinema continuen en crisi?
El teatre no tant, genera una necessitat més gran, veig la gent amb ganes d’aquesta catarsi col·lectiva, de veure passions humanes. Si de cas, pateix la crisi només perquè amb l’IVA la gent troba que les entrades són cares. Però al cinema sí que hi ha molta dificultat, perquè el cinema requereix molts diners per començar. N’estem fent perquè tothom té moltes ganes de treballar i perquè no volem que es pari la indústria, però en realitat no es pot fer. Necessita moltes ajudes, necessita un suport privat, necessita que s’abaixi l’IVA...
M’has dit que vas començar ballant?
Sí, als 4 anys. Anava a l’escola de la Coco Comín, que era una coneguda de la meva família. Ella acabava d’obrir l’escola, m’hi van ficar i em va encantar. Hi anava amb la meva cosina, que com que plorava en cada classe la van acabar traient. I jo encantada amb el meu tutú. Feia jazz i ballet.
Als 4 anys un tutú deu fer il·lusió.
Però a la meva filla gens, eh? Té sis anys i és de xandall total. No la porto a dansa, no sóc tan sacrificada com a mare.
Quan et va arribar el teatre?
Tard, tard. Primer vaig fer molta dansa. Recordo aquells festivals de nena, on ja em posaven a l’estil Shirley Temple: Yo soy aquel negrito del África tropicalEl Mago de Oz... Vaig començar a estudiar humanitats a l’Autònoma i fèiem més assemblees que classes. Vaig fer fins a tercer. Anava molt a l’Aula de Teatre. Vam fer una obra, Receptes culinàries de Romeu i Julieta, escrita per nosaltres. M’enrecordo de ser a la plaça de l’Autònoma tirant cireres... Però jo anava al teatre i m’avorria. I pensava: “Com em puc dedicar a una cosa que m’avorreix com a espectadora?” S’apagaven els llums i pensava: “Ai, és que ja m’imagino tot el que passarà”. I m’enrecordo d’un espectacle de les Metadones que em va encantar, La Bernarda es calva. Ho feien al Malic, i allà vaig veure que hi havia altres maneres de fer teatre, altres tipus de teatre. I no em vaig començar a considerar actriu fins que vaig tornar de Buenos Aires, on vaig viure un any.
Ui, ordenem-ho, que em perdo.
Després del meu pas per humanitats vaig fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre. Vaig deixar-ho a segon curs. I em va sortir una feina, la primera de la meva vida, a Canal Plus. Era un programa infantil que es deia Más o menos multiplicado o dividido. Era el moment vaques grasses de Canal Plus. Vaig marxar de casa, vaig llogar un pis, vaig estar tres anys treballant-hi i després ja me’n vaig anar a Buenos Aires.
Per què Buenos Aires?
Va venir la tongada de directors argentins, el Javier Daulte amb la Gabriela Izcovich van fer un curs a la Sala Beckett, i a tres actrius d’aquí ens van proposar de fer una coproducció amb ells. Van ser tres mesos, però em vaig enamorar i m’hi vaig quedar. Em vaig enamorar, de tot. Em vaig fer sòcia del Boca, cada diumenge anava a la cancha, la pizza, el tango...
Ets apassionada, ja ho veig.
Era la més portenya de tots, i amb molta consciència social. Va ser l’època del corralito, vaig ser piquetera... De tot. Amb un any vaig fer una feinada.
Vius intensament.
Sí, sí, a mi m’agrada viure les coses. I esclar, als 21 anys, imagina’t. Reia molt, m’agradava molt. Vaig anar a veure una obra de Dostoievski on només entrar et donaven unchupito de vodka. L’obra començava per allà. I deies: “Ostres, això sí que m’agrada”.
Si d’aquí 10 anys et torno a entrevistar, què haurà passat? Continuaràs fent d’actriu?
El Javier Daulte em va dir que hi estava condemnada.
Continuaràs vivint a Barcelona?
Segurament. Tot i que de fet sóc de Barcelona i visc a Vallvidrera.
Buenos Aires o Hollywood et farien canviar?
Hollywood no. Buenos Aires sí. M’atrau molt. M’atrau sentir-me a gust amb el meu idioma. Anar-me’n a Sud-amèrica m’interessa, m’agrada el cinema mexicà, l’argentí, l’uruguaià... Però amb la nena m’ho haig de pensar més.
Tenies clar que volies ser mare?
Des de petita ja volia ser mare. Però em va costar una mica decidir-m’hi perquè vinc d’una família de pare arquitecte i mare molt de casa, sempre present: arribaves a casa i sempre hi trobaves el sopar fet, el dinar fet, amb flors... Vaig haver d’acceptar que jo als vespres no hi seria, que no sempre podria recollir la meva filla a l’escola. La nena l’he portat al camerino, i mentre jo em maquillava ella anava dibuixant. Ella estava encantada, però jo pensava: “Ai, un altre diumenge aquí al camerino...”
Tens molta vida social?
No, no. Sóc d’estar a casa i sóc molt d’amigues, però de vida social poca cosa.
Estàs pendent del que diuen de tu?
No tinc Facebook i sóc molt poc d’ordinador, de mails. Però el meu representant em va dir que havia de tenir Twitter, me’n vaig fer i ara em diu: “Però primer has de tenir seguidors”... El cas és que m’agrada molt més anar a caminar per Vallvidrera. Faig ioga, cuinar m’agrada. La vida tranquil·la.
El perfil
Tothom va començar a parlar de Nora Navas (Barcelona, 1975) fa tres anys, quan va guanyar el Goya a la millor actriu pel film Pa negre.
Però per a molts espectadors la Nora ja era una vella coneguda. Amb una sòlida carrera al teatre i la televisió, l'actriu havia aconseguit ficar-se a casa de molts catalans gràcies a la seva aparició en sèries com El cor de la ciutat i Ventdelplà.
Riallera i raonadora, Navas és una actriu que dota de gran profunditat els papers que interpreta. Ho va fer ficant-se en la pell d'una dona turmentada a la recent Tots volem el millor per a ella, de Mar Coll.
I ho torna a fer, aquest cop al teatre i sota la direcció de Joan Ollé, transformant-se en Doña Rosita a l'obra Doña Rosita o el lenguaje de las flores, de Lorca. La podeu veure a la Sala Gran del TNC fins al 6 d'abril.

Festival Circ Cric: art per no perdre el cap


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
El cartell de la quarta edició del Festival Circ Cric al Montseny, que es farà a Sant Esteve de Palau Tordera del 5 d’abril al 13 de juliol, és obra d’un nen. Perquè els nens encara tenen la mirada verge, perquè no menteixen i perquè “cal reivindicar les coses més profundes, més naturals i primàries” per veure si recuperem “el sentit comú”, diu Tortell Poltrona, l’organitzador del festival.
L’espectacle que hi estrenarà Poltrona,Bemoll sostingut, és un exemple d’energia i de coratge. Té l’origen en la sensació d’un temps sostingut que deixa el cop de la pèrdua d’una persona estimada, però Poltrona, que l’any passat va ser guardonat amb el Premio Nacional de circ, s’aferra al present a través de l’art i pregunta què és l’ara amb una espectacle on hi haurà acròbates, pallassos, poesia i música. S’estrenarà el 20 d’abril.
A més d’aquest espectacle, en la línia multidisciplinària del festival, que també inclou música i teatre, el 20 de juny Poltrona donarà un nou gir a les col·laboracions que ha fet en els últims anys amb La Troba Kung-Fú. El dia de l’obertura del certamen també hi actuarà un nom destacat, Albert Pla, que repassarà els seus millors temes acompanyat de Diego Cortés. Sense abandonar el terreny musical, el 25 d’abril Pepino Pascual farà un concert amb la Souvenir Orquestra, formada per instruments exòtics, i l’11 de juliol el festival es tancarà amb un sopar amenitzat per la formació Mandanga, fundada al Baix Montseny l’octubre del 2010 per una colla d’amics d’arreu de Catalunya.
Espectacles, fires i tallers
En total, dins aquesta edició del Festival Circ Cric es podran veure 26 espectacles i quatre concerts. Dinou dels espectacles estan inclosos dins les dues fires que se celebraran el 13 d’abril, coincidint amb el Dia Mundial del Circ, i el 15 de juny. Durant aquestes jornades, a més d’assistir als espectacles d’artistes com Claret, el Circ Los, la companyia Xirriquiteula, Txo Titelles, els Ambizurdos i Quim Girón i Benet Jofre, els més petits podran participar en tallers i activitats relacionades amb el món del circ com ara sessions de maquillatge i de creació de màscares; degustacions gastronòmiques i passejades pel Montseny.
L’apartat del festival anomenat Cabaret Coluche acollirà els espectacles de caire més experimental com Krapp, de Samuel Beckett, de la mà de l’actor i director Víctor Álvaro (9 de maig); Somnis de sorra, de la companyia Ytuquepintas (13 d’abril), i Violeta, sorgit de la col·laboració de la banda Venancio y Los Jóvenes de Antaño, que interpreten temes amorosos d’arrel llatina en clau tragicòmica amb els set acròbates del Col·lectiu La Persiana, provinents d’escoles de Brussel·les, Lima, Londres i Barcelona (15 de juny).
Un sopar de pedres i poemes
La programació d’arts escèniques arrencarà el 5 d’abril amb Pomeloun elefantet rosa amb els ulls molt oberts, de Judit Farrés. L’espectacle adapta diversos llibres d’aquest personatge i inclou projeccions damunt una lona que sura dins un hort plantat al mig de l’escenari. El 20 d’abril Jordi Aspas i Bet Miralda, els Escarlata Circus, seguiran explorant la línia que han encetat amb l’espectacle Cabaret petrificat, que arribarà aviat al Mercat de les Flors, amb un Sopar de pedres cuinat en col·laboració amb el poeta Josep Pedrals i altres convidats. Tots dos artistes van donar pocs detalls de les sorpreses que promet l’espectacle. Sí que van avançar dos possibles ingredients de l’àpat: pedrers i peix de roca.
El 4 de maig se celebrarà un matí de circ amb el Cabaret Elegance i el seu espectacle d’acrobàcies Elegants. I el dia 16 arribarà el torn de la companyia Baro d’Evel Cirk, formada per Blai Mateu -el fill de Poltrona- i Camille Decourtye. Representaran un espectacle creat expressament per a l’ocasió, El buit de l’altre, un duet íntim que reflectirà el seu treball de manipulació d’objectes. A més de Mateu i Decourtye, el muntatge compta amb la col·laboració de l’artista de màstil xinès Noemi Bouissou.
La recuperació del Festival de Pallasses
Una de les grans novetats d’aquesta edició del Festival Circ Cric al Montseny és la recuperació del desaparegut Festival de Pallasses d’Andorra, Fòrum de la Comicitat, un festival pioner ideat per Tortell Poltrona i Pepa Plana que es va celebrar entre el 2001 i el 2009. Tortell Poltrona, amb la col·laboració d’Almazen, n’ha volgut recuperar l’essència. Del 23 al 26 de maig, el Circ Cric es convertirà en una “reserva natural de pallasses”, explica Macarena González, d’Almazen. El seu objectiu és donar visibilitat el treball de les pallasses; crear un espai de trobada i facilitar l’accés del públic al treball de les pallasses. S’inaugurarà amb un cabaret de pallasses. El dia 24 se celebrarà una fira, que inclourà una “pista oberta de pallasses”, i s’estrenarà a Catalunya l’espectacle Cues de pansa, de Pepa Plana i la companyia Toti Toronell. A més d’espectacles i una fira de pallasses, se celebrarà una jornada de ponències i s’elaborarà un manifest per dibuixar el futur del festival.

28/3/14

Lluís i Marta Marco: “La nostra relació a la feina és de professional a professional, no de pare i filla”


Font: Belen Ginart (ara.cat)
Tots dos sou al repartiment de L’orfe del clan dels Zhao, a les ordres d’Oriol Broggi. ¿Us van oferir la feina alhora?
M.M. No, l’Oriol m’ho va proposar primer a mi, i després em va demanar si el meu pare estava lliure.
LL.M. El meu personatge és el d’un home gran, però l’Oriol va estar dubtant de si l’havia de fer un jove, com ho són la resta dels actors. Finalment m’ho va proposar i d’entrada ho vaig acceptar perquè ho feia ell, que és un dels creadors més brillants de la seva generació. Ara estic encantat amb l’Oriol, amb el text i amb els companys de viatge.
Suposo que a tots dos us deu fer il·lusió que hi sigui l’altre.
M.M. Aquí no compartim cap escena, com sí que ho fèiem als Sis personatges en busca d’autor, que també vam fer junts. I és una llàstima, en aquella obra quan ens trobàvem era el més fàcil del món, perquè pots llegir als ulls de l’altre tot el que li passa.
LL.M.Treballar junts és molt gratificant, ella és una actriu feta, amb el seu currículum, amb el seu tarannà, ha fet el seu camí. Em dóna molta tranquil·litat treballar amb ella com un company més.
Us doneu consells?
M.M. Sí, jo el dirigeixo a ell i ell a mi.
LL.M. Al principi jo era una mica més feble, com a pare sempre busques oferir protecció, però ella no l’ha volgut mai. Ara ens diem coses però sense incordiar. Abans teníem més una relació pare-filla, ara és més de professional a professional.
¿El fet de compartir ofici i treballar junts té algun inconvenient?
M.M. Potser que pateixes més que amb un altre company.
LL.M. Durant els assajos, els actors sempre tenim un moment de feblesa. I veure que l’altre està en crisi et fa patir a tu també.
I com a espectadors, patiu quan l’altre és a l’escenari?
LL.M. És més dur des de fora que des de dins. Quan la Marta estrena tinc un nus a l’estómac més gran que quan estreno jo.
M.M. A mi em passa el mateix. En aquest cas serà un patiment compartit, i els que ho passaran pitjor seran la meva mare i el meu germà.
Marta, el teu pare deia abans que has anat fent camí sense voler la seva protecció.
M.M. Ha sigut una cosa molt inconscient, no és que jo m’hagués fet el propòsit d’evitar que ens relacionessin. Suposo que una vol fer mèrits propis. Però això m’ha anat passant amb l’edat. Com més gran m’he anat fent, i més segura m’he sentit de mi mateixa, més m’he aprofitat del fet de tenir-lo al meu costat, de poder aprendre’n i escoltar-lo, perquè m’ha ensenyat moltes coses. Ha sigut molt bon mirall perquè m’agrada com fa les coses, l’admiro.
LL.M. He de reconèixer que en això de no voler la meva protecció la Marta ha sigut molt sàvia, perquè ha anat amb els de la seva generació. I jo em vaig obligar a mi mateix a acceptar que havia de tirar amb els seus.
En tot cas, ¿et va fer gràcia que la Marta volgués ser actriu?
LL.M. Crec que hi ha una cosa molt genètica en la seva vocació, perquè de petita ja li agradava fer funcions. Però jo li vaig anar posant traves perquè no s’hi dediqués. Ho feia d’una manera molt sibil·lina, perquè sabia que si ho feia obertament no aconseguiria res.
Quin tipus de traves li posaves i per què?
LL.M. Li feia coses com aconseguir-li una figuració de tres mesos a La filla del mar, al Romea, amb Sergi Belbel. Pensava que tan temps sortint a l’escenari sense paper li faria avorrir el teatre, però s’ho va passar pipa. Aquesta és una professió dolorosa, a ningú li regalen res. I un vol evitar el patiment als fills.
M.M. El meu pare sempre m’ha dit que això és una carrera de fons. Però és que jo mai no he tingut l’ambició d’arribar enlloc, sempre deia: “Sóc tan feliç amb el que em va arribant de mica en mica”. Jo vaig començar fent infantils: tres funcions diàries, muntar i desmuntar... Quan algú jove em ve a demanar consell sobre aquest ofici li dic que l’important és el recorregut, no ser reconegut.
¿Compartiu una mateixa visió del teatre?
LL.M. Sí. Potser ella està en una ona més moderna, hi ha coses que a ella encara li interessen i que a mi potser ja no, perquè amb el temps em continua agradant molt fer teatre, però veure’n em fa certa mandra. Però coincidim molt en l’estètica i en l’ètica, en la manera de fer-lo. Tenim un criteri molt semblant.
¿Hi ha algun projecte més personal que us agradaria compartir?
LL.M. Jo sóc molt autodidacte i mai m’he atrevit gaire a dirigir, tinc criteri però crec que em falta metodologia. Però m’agradaria dirigir una obra de gent jove on pogués emergir el motor artístic que conec de la Marta. Quan em falti la força com a actor, m’agradaria dedicar-la a ajudar-la a ella a ser actriu. M’agradaria abocar la meva energia a aconseguir que aquesta família encara formi part del món cultural català.
M.M.[Rient] Potser ens mataríem...! No, estaria molt bé que em dirigís en una obra, perquè en sap molt.

'L’ORFE DEL CLAN DELS ZHAO'
TEATRE ROMEA
HOSPITAL, 51. BARCELONA
Fins a l’11 de maig

Broadway llega a los cines españoles


Fuente: Julio Bravo (abc.es)
Broadway llegará a los cines españoles el próximo mes de abril. La cadena Cinesa ofrecerá los días 1 (20 horas) y 6 (12 horas) la grabación de una de las funciones de «Romeo y Julieta», de Shakespeare, que se ofrecieron el pasado otoño en el Richard Rodgers Theatre de Nueva York, con Orlando Bloom como protagonista.
Dieciocho salas de once ciudades españolas (Barcelona, Palma de Mallorca, Bilbao, Santander, Málaga, Sevilla, Oviedo, Murcia, Zaragoza, Santiago de Compostela y Madrid) proyectarán esta grabación, que ya se pudo ver en los cines de Estados Unidos yCanadá el pasado 14 de febrero y que ahora llega a salas de Europa yAmérica del Sur. La proyección se engloba dentro de la iniciativa de la empresa More2Screen, especializada en la distribución en cines de grabaciones de espectáculos escénicos y eventos culturales. Entre las proyecciones que se podrán ver en los próximos meses figuran la grabación de un recorrido por las exposiciones «Vikingos» y«Pompeya», en el Museo Británico de Londres; las temporadas de ópera del Covent Garden de Londres y de la Ópera de París; el ballet «La bella durmiente», de Matthew Bourne, o la temporada de conciertos de la Orquesta Filarmónica de Berlín.
La grabación de «Romeo y Julieta» -realizada en noviembre del pasado año- pertenece al proyecto Broadway HD, creado por dos productores neoyorquinos, Stewart F. Lane Bonnie Comley, que quieren llevar las grandes producciones de Broadway a todo el mundo. La obra de Shakespeare ha iniciado el proyecto.
La producción de «Romeo y Julieta» protagonizada por Orlando Bloom(que debutaba en Broadway) y Condola Rashad, supuso el regreso al circuito comercial del teatro neoyorquino después de treinta y seis años de ausencia. Se trata de una versión interracial dirigida por David Leveaux, con la traición, los celos y los prejuicios estorbando la inmortal historia de amor. Junto a los dos protagonistas figura un reparto de más de una veintena de actores, entre los que se encuentran Brent Carver, Chuck Cooper, Jayne Houdyshell y Christian Camargo. La grabación, en alta definición, fue dirigida por Don Roy King, cuatro veces ganador del premio Emmy.

Entre versos y cuchilladas


Fuente: Sergio C. Fanjul (elpais.com)
Señoras y señores, aquí va a haber versos y cuchilladas”. En efecto, ayer, en la plaza de Santa Ana se escuchó el ruido de los sables, los floretes y algunos de los mejores parlamentos del teatro clásico, muchos de los cuales se compusieron muy cerca, en el barrio de las letras, donde vivieron Lope, Quevedo, Cervantes o Góngora, y que se extiende a las espaldas del teatro más viejo, el Teatro Español. Cuatro siglos y medio después de la primera representación, el teatro organizaba esta muestra callejera de esgrima con la compañía La Irremediable, bajo la petrificada mirada de la estatua de Lorca. La ciudad andaba ayer muy teatral, porque anoche era La Noche de los Teatros.
“Madrid es un centro de referencia de la artes escénicas y así lo avala nuestra cartelera, que ofrece más de 500 funciones semanalmente en la región, al nivel de las grandes capitales del mundo”, dijo la consejera de Empleo, Turismo y Cultura de la Comunidad (que organiza el evento),Ana Isabel Mariño, durante la presentación. “Este evento es una demostración de esa pujanza”. Anoche la Comunidad sacó pecho, todos a una, con más de 200 actividades en 118 espacios, desde pequeñas salas a grandes teatros pasando por todo tipo de centros culturales.
En la Casa Museo de Lope de Vega pasaron cosas extrañas: un saxofonista tocaba Unchained Melody, de los Righteous Brothers, mientras los actores Eusebio Poncela (que se presentó con gafas de sol y clavel en la solapa) y Greg Hicks (que además de gafas de sol vestía guantes, gabán y bufanda, un poco a lo Leonard Cohen) se batían en singular duelo poético. “Un soneto me encarga hacer Violante…”, atacó primero Poncela con el verso de Lope. Luego, saxofón mediante, se defendió Hicks, recitando versos de Shakespeare, en la lengua de Shakespeare, claro. Dirigía Juan Carlos Pérez de la Fuente. Casi al mismo tiempo en la plaza de la Villa se representaba una versión contemporánea (caras pintadas de colores, ropa laboral, botas y escaleras) de Fuenteovejuna por parte de la compañía Obskené. A media tarde la cosa había comenzado con espectáculos familiares en la calle Fuencarral. Y de noche la acción se trasladaría a los teatros y salas de conciertos.
Todo parecía ayer muy bonito. Pero ¿cuál es la situación real del teatro en Madrid? Una situación agridulce: por un lado se vive un momento de gran efervescencia creativa con la aparición de muchas salas alternativas y compañías jóvenes, al tiempo que los grandes espectáculos también cosechan sus éxitos. Pero, en el lado malo, la subida del IVA cultural ha rebajado el público o supuesto un destrozo en las ganancias de las empresas teatrales. Las gentes del teatro, además, viven instaladas en la precariedad: el 73% de los actores en España no pueden vivir de su profesión, según un informe reciente de la Fundación Aisge.
“Esta efervescencia creativa viene dada por lo sembrado por las escuelas de teatro, públicas y privadas, que han dado una buena generación de actores, directores, etcétera”, opina Javier Yagüe, director de la sala Cuarta Pared, “pero vivimos con diferencia la peor situación laboral desde que nuestra sala existe, hace casi 30 años. Esta situación de precariado hará que pronto haya una deserción, porque los profesionales no pueden seguir sobreviviendo en estas condiciones para siempre”. Dice Yagüe que, a pesar de todo, su temporada no está resultado tan nefasta como preveían, pero, eso sí, para mantener el tipo tienen que “trabajar hasta la extenuación en jornadas kilométricas”.
Se habla mucho del auge de las salas alternativas, pero también está el lado de las llamadas salas comerciales: “En realidad no estamos al otro lado, el teatro ha de ser una experiencia amplia”, explica Enrique Salaberría, presidente del grupo Smedia, que gestiona teatros como el Pequeño Gran Vía, el Infanta Isabel, Fígaro, Cofidis, entre otros. “El offes necesario como la I+D del teatro, donde los jóvenes experimentan para renovar este arte”, continúa, “y nosotros estamos muy atentos a eso”. Coincide el empresario en que la subida del IVA cultural del “carnicero” Montoro ha sido un “destrozo para nuestra cuentas de resultados, ya que no repercutimos esta subida al público”. Su modelo de futuro son producciones público-privadas como El Cojo de Inishman, aunque denuncia las zancadillas que les ponen las administraciones públicas: “sobre todo el Ayuntamiento, que acapara las banderolas y espacios promocionales borrándonos del espacio urbano. A nosotros que traemos miles de espectadores a la ciudad, pagamos impuestos y encima tenemos que trabajar más y ganar menos”. La consejera Mariño también ofreció la semana pasada datos sobre la repercusión del teatro en la economía madrileña: cuatro millones de turistas visitaron la región en 2013 atraídos por la nutrida cartelera, según la Comunidad.
“En los congresos internacionales de la International Society for the Performing Arts (ISPA) a los que asisto nadie entiende lo que pasa con España. Nadie entiende la subida del IVA. Los artistas españoles son cada vez mejores, pero España como mercado y factoría teatral se está quedando atrás”, cuenta Joan Picanyol, director de Relaciones Internacionales del Teatro Español y del festival de artes escénicas “más arriesgadas", Fringe Madrid, que próximamente presenta una retrospectiva de algunos de sus mejores estrenos en el ciclo ReFringe. “Vivimos una belle epoque/ fiebre del oro del teatro alternativo”, continúa Picanyol. “La precariedad laboral y empresarial del sector de las artes escénicas explica en buena medida este bum, pero también las ganas del público de más teatro, más profundo y más variado. En términos de teatro alternativo, Madrid está en primera división mundial. En términos de teatro oficial, no. El teatro en España tiene un extraño doble estado de salud, por un lado está mejor que nunca, fresco, creativo, enrollado, abierto al mundo. Por el otro lado, está moribundo”, concluye.
Las iniciativas teatrales en la ciudad siguen adelante. Una de las últimas es un plan de colaboración que, promovido por Juan Diego Botto, actual programador de la sala Mirador, busca aunar esfuerzos entre las numerosas salas, grandes y pequeñas, del barrio de Lavapiés. Aún en conversaciones, persiguen dos objetivos principales: “crear sinergias en la difusión y organizar un mes del teatro en el barrio, en colaboración con librerías, galerías etcétera, creando circuitos y celebrando espectáculos callejeros”. Siempre con un ojo en la situación social y política del país, que para eso está el teatro según Botto: “tenemos el deber de mirar alrededor y de ofrecer respuestas”.

La vida darrere l'escenari del circ Alegria


Font: Clara Pons (elpuntavui.cat)
Els artistes de circ són els grans nòmades del segle XXI, i això ho demostra el dia a dia dels artistes del circ Alegria, instal·lat a la Copa de Girona fins dilluns vinent, amb funcions durant tot el cap de setmana. Com és la vida quotidiana d'aquesta gent sense bústia ni adreça fixa? Dicki Faggioni, directora artística del circ Alegria, explica que el circ és com un poble on viuen un centenar de persones, amb molts serveis propis: el menjador, els camerinos, el taller de les costureres... La petita ciutat mòbil –on hi ha fins a dotze nacionalitats diferents– conté fins i tot una escola ambulant, homologada pel Ministeri d'Educació, que ofereix les classes convencionals al matí i ensenya als alumnes les bases del circ, plasticitat i elasticitat corporal, a la tarda. En la petita aula, amb set alumnes de diferents edats, s'imparteixen les assignatures en castellà, tot i que també s'hi parla l'anglès, l'italià, el portuguès o el francès. Tots els artistes viuen amb les seves famílies en caravanes, que són autèntiques cases, algunes amb un mobiliari digne de revista de decoració. Com diu Faggioni, “no cal renunciar a cap comoditat pel fet de viure en una caravana”. Gairebé tots els artistes fan els àpats a casa seva, però hi ha un menjador amb dos cuiners, per als conductors dels tràilers o els muntadors que no tenen la sort de poder viatjar amb la família.
Els camerinos, dividits per sexes en dues caravanes, estan replets de roba i complements confeccionats per les costureres del circ, i és aquí on els artistes es preparen per sortir a escena i representar la vintena de números que formen l'espectacleEl màgic món d'Oz.

27/3/14

FINALISTAS A LOS PREMIOS MAX 2014



NOTA DE PREMSA

JURADO

Miembros del Jurado de selección de finalistas de la XVII edición de los Premios Max  de las Artes Escénicas, 2014: D. Guillermo Heras (Presidente), Dña. Yolanda García  Serrano, D. Carlos Gil, D. Joan Maria Gual, D. Juan Vicente Martínez Luciano, D. Joan  Muñoz y Dña. Montserrat Prat. D. Antonio Onetti, presidente de Fundación SGAE, y  Dña. Carme Portaceli, asistieron a la reunión en calidad de representantes del Comité Organizador (sin voto). 


FINALISTAS

1. Mejor espectáculo de teatro

Barcelona – Teatro Nacional de Catalunya.

Forests – Barcelona Internacional Teatre, S.L, Birmingham Repertory Theatre  Company, Royal Shakespeare Company, Temporada Alta 2013 Festival de Tardor de Catalunya Girona/Salt y Centro Dramático Nacional. 

Un trozo invisible de este mundo – Producciones Cristina Rota, S.A. y Teatro Español.

2. Mejor espectáculo de teatro musical
Despertarás ayer – CulturArts Generalitat Teatro y Danza, El punt de la i, C.B y Tossal Producciones S.L. 

En un lugar del Quijote – Ron Lalá Teatro, S.L. y Compañía Nacional de Teatro Clásico

La flauta màgica – Variaciones dei Furbi – Compañía Dei Furbi / Baubo, S.C.C.L.

3. Mejor espectáculo de danza

Lo real / Le réel / The real – Compañía Israel Galván

Memòries d’una puça (Memorias de una pulga) – Sol Picó cia de danza.

¡Ay! – Eva Yerbabuena Ballet Flamenco.

4. Mejor espectáculo infantil

Charlie – Compañía de Danza Fernando Hurtado.

El bosque de los Grimm – La Maquiné.

Una niña – La Rous.

5. Mejor espectáculo revelación

Afectos – Compañía Rocío Molina y Rosario La Tremendita.

The Funamviolistas – 8co80 Gestión Cultural S.L.

Que vaya bonito – TeatrodeCERCA.

6. Mejor autoría teatral

Esteve Soler – Trilogía contra el progreso, contra el amor y contra la democracia.

Juan José Millás – La lengua madre.

Pere Riera – Barcelona.

7. Mejor autoría revelación

Juli Disla y Jaume Pérez – La gente.

Carolina África – Verano en diciembre.

Juan Diego Botto – Un trozo invisible de este mundo.

8. Mejor adaptación o versión teatral

Carles Alfaro y Rodolf Sirera – L’Estranger.

Paco Azorín – Julio César.

Marc Rosich – Forests.

9. Mejor composición musical para espectáculo escénico

Javier Coble – Montenegro (Comedias Bárbaras).

Maika Makovsky – Forests.

Òscar Roig – Barcelona.

10. Mejor coreografía

Israel Galván – Lo real / Le réel / The real.

Rocío Molina – Afectos.

Sol Picó – Memòries d’una puça (Memorias de una pulga).

11. Mejor dirección de escena

Carles Alfaro – El lindo don Diego.

Sergio Peris‐Mencheta – Un trozo invisible de este mundo.

Tristán Ulloa – En construcción.

12. Mejor escenografía

Paco Azorín – El lindo don Diego.

Sergio Peris‐Mencheta y Carlos Aparicio – Un trozo invisible de este mundo.

Rebecca Ringst – Forests.

13. Mejor figurinista

Maria Araujo – El lindo don Diego.

Elisa Sanz – Constelaciones.

Georgina Viñolo – Barcelona.

14. Mejor diseño de iluminación

Valentín Álvarez – Un trozo invisible de este mundo.

Kiko Planas – La bête.

Pedro Yagüe – El lindo don Diego.

15. Mejor actriz

Kiti Mánver – Las heridas del viento.

Julieta Serrano – El malentendido.

Emma Vilarasau – Barcelona.

16. Mejor actor

Juan Diego Botto – Un trozo invisible de este mundo.

Pedro Casablanc – Tirano Banderas.

Francesc Orella – Un aire de família.

17. Mejor intérprete femenina de danza

Rocío Molina
– Afectos.

Sol Picó – Memòries d’una puça (Memorias de una pulga).

Eva Yerbabuena – ¡Ay!

18. Mejor intérprete masculino de danza

Israel Galván – Lo real / Le réel / The real.

Valentí Rocamora – Memòries d’una puça (Memorias de una pulga).

Josué Ullate – Bolero.

19. Mejor empresa o producción privada de artes escénicas

Bitó Producciones, S.L. – Fum, El crèdit y Jo, Mai.
Teatre Romea (Serveis Escènics Romea, S.L.) – Un aire de família, Oleanna, Roberto Zucco, Bona gent, Venus in fur, Fuegos y Conversaciones con Mamá. 

Tanttaka Teatroa – Soinujolearen semea (El hijo del acordenista) y Komunikazioa‐ Inkomunikazioa.

MANIFEST INTERNACIONAL DEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2014


per Brett Bailey
dramaturg i director sud-africà

On sigui que hi hagi societat humana, l’irreprimible Esperit de la Representació s’hi manifesta. Sota els arbres als petits poblets i sobre sofisticats  escenaris a les grans metròpolis; a les sales d’actes  de les escoles, els camps, els temples; als suburbis,  les places públiques, els centres cívics i el subsòl  de les ciutats; la gent es reuneix en comunió entorn els efímers mons teatrals que creem per expressar la nostra complexitat humana, la nostra diversitat, la nostra vulnerabilitat, en carn i os, alè i veu.

Ens reunim per plorar i per recordar, per riure i per contemplar; per aprendre, afirmar i imaginar. Per meravellar-nos davant la destresa tècnica i per encarnar deus. Per quedar-nos sense alè davant la nostra capacitat de bellesa, compassió i  monstruositat. Per omplir-nos d’energia i poder. Per celebrar la riquesa de les nostres diferents cultures i per fer desaparèixer les fronteres que ens separen.

On sigui que hi hagi societat humana, l’irreprimible. Esperit de la Representació s’hi manifesta. Nascut  de la comunitat, duu posades les màscares i els  vestits de les nostres diferents tradicions. Utilitza les nostres llengües, ritmes i gestos i obre un espai entre nosaltres.

I nosaltres, els artistes que treballem amb aquest antic esperit, ens sentim impulsats a canalitzar-lo a través dels nostres cors, les nostres idees i els nostres cossos per a revelar les nostres realitats en tota la  seva mundanitat i el seu rutilant misteri.

Però en aquesta època a la qual tants milions de persones lluiten per sobreviure, pateixen règims  opressius i d’un capitalisme depredador, fugen del conflicte i la confrontació; a la qual la nostra privacitat és envaïda per serveis secrets i els nostres mots censurats per governs intrusius; a la qual s’aniquilen boscos, s’exterminen espècies i s’enverinen oceans: què ens sentim impulsats a revelar?

En aquest món de poders desiguals, al qual diferents ordres hegemònics intenten convèncer-nos que una nació, una raça, un gènere, una preferència sexual, una religió, una ideologia, un marc cultural és superior  a la resta, hom pot realment defensar la idea que les arts haurien d’anar separades de les agendes socials?

Nosaltres, els artistes d’àgores i escenaris, ens conformem amb les demandes asèptiques del mercat o utilitzem el poder que tenim per obrir un espai als cors i les ments de la societat, per a reunir gent al nostre voltant, per inspirar, meravellar i informar, i per crear un món d’esperança i de col·laboració sincera?

MANIFEST INTERNACIONAL DEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2014 (AADPC)


per Àngels Bassas
actriu i escriptora empordanesa


Deixeu-me tenir sentit de l’humor per començar: Quan et proposen fer el Manifest del Dia Mundial del Teatre, tot fent una reflexió sobre l’estat de les Arts  Escèniques.... el primer que penses és...: Buf,quin  any més difícil que em toca! 
Escoltant les opinions dels companys de professió, molts em van dir: “demana feina per a tots!”.... Però llavors el manifest tindria 20 pàgines...

La majoria però,coincidim en una cosa: en destacar el valor del que som. 

Quan els nostres fills ens pregunten perquè és tan  difícil arribar a finals de mes, fins ara els que ens  dediquem a aquest ofici podíem dir... “és que tinc una feina molt rara, fill”. 
Però ara, ens hem d’inventar històries extraordinàries perquè volin i deixin de rebre la negativitat de la paraula “crisi”.
Quan el meu fill em pregunta què sento dalt d’un escenari, li contesto que, quan veig els rostres emocionats del públic, em fa sentir molt bé fer-los... una mica més feliços.
Aquest és el gran valor del Teatre.

I tothom, senyors, té dret a ser...una mica més feliç.

Certament ens està tocant a tots viure una època molt precària. I hem de poder dir amb valentia, com qualsevol altre treballador,que dedicar-se a això, en aquests moments, és una autèntica proesa. I estar dalt d’un escenari s’ha convertit en un privilegi.

Tots estem patint. Sí. 

Però no defallim. Ens toca ser responsables i aixecar els ànims del nostre públic i de la nostra societat. Perquè nosaltres ho podem fer.
Tenim una eina a les nostres mans molt potent: el TEATRE és un lloc únic, on encara tot és possible.

Al TEATRE:
- hi trobem respostes a la vida 
- podem permetre’ns viatjar a llocs fascinants amb la Imaginació
- donem veu a d’altres éssers humans per retrobar la nostra pròpia...
- és un lloc on compartim emocions
- i on tornem a jugar, a pensar i a aprendre. Com els nens.

El teatre és un mirall de la nostra societat... Un lloc on la nostra veu és lliure.
I per damunt de tot... és un dels pocs llocs, on encara es poden fabricar els somnis de la gent.

Senyors del Govern: la gent té dret a fer reals i a gaudir d’aquests somnis.

- Per què no ens escolten i abaixen l’IVA cultural que està ofegant el nostre sector, i també el de tants altres oficis? 
- Els ciutadans tenim dret a accedir dignament a tres coses essencials: a una bona Sanitat, a la màgia de la Cultura, i a donar una bona Educació als nostres fills.

Hem de poder dir clar i alt que,com a treballadors i com a artistes, necessitem treballar per a les nostres futures generacions. 
Som els “Fabricants de Somnis” de tothom! I també, no ho oblidem, dels d’aquests nens que seran els nostres futurs pensadors,creadors i dirigents del nostre país.

Ciutadans i companys de professió:
ara més que mai, necessitem poder somriure i emocionar-nos. 

Margarita Xirgu va dir una vegada que sense il·lusió, no hauria pogut treballar. 
I que no somiar, no esperar, no creure en alguna cosa, és com no existir. 

Així doncs, malgrat tot, diem: tenim fe, 
i creiem en el teatre, 
i en les persones.
Visca el Teatre